Toni Cabré
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Les verges virtuals

Pilar, Genís, Eva, Susana. Eduard Buch feia de Genís, Sara Espígul era l’Eva, Andrea Portella era la Susana i Mercè Pons interpretava la dissenyadora protagonista, la Pilar. El Genís és un veí solitari; la Pilar, l’Eva i la Susana es van conèixer al Tibet. La Susana gairebé mor extenuada mentre mirava de pujar un cim de cinc-mil metres que és un lloc de culte dels jainistes. Quatre personatges en només dos espais és la mena d’espectacle que els teatres es poden permetre pagar sense problemes, i Les verges virtuals (editat i publicat per Arola editors) no necessita grans escenaris perquè és, sobretot, una obra d’idees.

Amb la voluntat que l’obra fos alguna cosa més que un espectacle convencional, la lectura de Les verges virtuals va anar seguida d’una conversa entre el públic, director, autor i actors conduïda per la directora de la revista Entreacte Carme Tierz.

A la Pilar li han entrat a casa. No li han robat res, només volen espantar-la. Igual que les amenaces contra el seu blog, que només eren per espantar-la. El blog de la Pilar mostra dibuixos i fotografies de dones amb lesions al cos i a la cara, dones sota burkes que les cobreixen per complet, verges sofrents i en plors com les que escolpia Salzillo. Ella en diu Net.art, d’això, una forma d’expressió artística. Però la seva amant, l’Eva, casada amb un creient d’aquells que pengen el sant Crist sobre el capçal, li adverteix que el contingut del blog és perillós, que és una provocació. “Per què he d’amagar el que sento? No és el món, la provocació?”. S’inicia així el debat entre la llibertat i el sentit comú, entre l’expressió lliure i la “tolerància” fonamentada en l’instint de supervivència. L’Eva vol que la Pilar tanqui el blog, i la Pilar opta per tancar-lo. Però la protagonista té una sospita: en Genís, veí sol·lícit que ha canviat el pany de casa de la protagonista, podria ser l’intrús integrista i amenaçador que li va entrar a casa.

L’ofici del Genís és consolar els familiars dels morts: és un sacerdot en versió laica. Diu que “costa no dir mentides, en aquests casos”, que quan invoques Déu el consol és més fàcil. En el seu temps lliure, el Genís conrea bonsais. “Déu és als bonsais, pels japonesos”, repeteix més d’una vegada, i no ho repeteix en va: una divinitat que es manifesta en les coses petites i perfectes com els bonsais difícilment cauria en cap fanatisme, en el fanatisme d’atropellar transeünts, d’amenaçar artistes o d’ofegar viatgers assegurant-los que “al cim de la muntanya (on evidentment no poden arribar sense perdre lúltim alè) trobaran la fe i la felicitat divines. En Genís és un personatge entranyable i Educard Buch l’ha encarnat molt bé, a la lectura.

La tolerància poruga a l’integrisme, un integrisme que l’autor Toni Cabré ha repartit a parts iguals entre religions tan diferents com el jainisme, el catolicisme i l’islam, condueix la parella d’amants lesbianes a una mort gens accidental i clarament anunciada per la malastrugança d’un Crist trossejat, el Crist de l’habitació que l’Eva comparteix amb el seu home. Amagar-se del marit i fer ulls grossos davant del seu fanatisme es paga amb la vida. “Si creuen en Déu per què es vengen?”, pregunta en Genís. La resposta només la sap el vent, que deia Dylan, però juraria que la idea de Cabré és que en el fons no hi creuen tant, que en part ho fan veure. Això em recorda el cap de finances del Daesh a Mosul, que va fugir amb els diners robats d’un banc i va deixar que els altres mortals trobessin el seu Déu al paradís.

Les verges virtuals és plena de preguntes que ressonen, i la moralina final és previsible però aterridora: és massa tard per la covardia, massa tard per tapar-se els ulls, massa tard per dissimular i fer veure que la llibertat moral (com viure, amb qui ajuntar-te, què publicar) no està amenaçada. Trobo que alguna cosa en l’argument de l’obra la fa grinyolar, i és el fet que els tres personatges coincideixin sempre a l’escala. En tot cas, això no ens impedeix apreciar la veracitat de lobra i l’interès dels seus personatges i les idees o concepcions del món que els mouen. Toni Cabré aprofita el gènere teatral que sempre ha cultivat per escriure les rèpliques que no tenen cabuda (o que difícilment tenen cabuda) en les sèries de sobretaula. Per altra banda, l’actuació excel·lent de Mercè Pons (i d’Eduard Buch i de Sara Espígul en segon i tercer lloc respectivament) és la prova que les lectures dramatitzades no ens impedeixen valorar la interpretació. El text és rodó i funciona com un thriller filosòfic que no desentona gens amb les preocupacions que bateguen sota el nostre enrenou rutinari.

(Júlia Bacardit. "Integrisme i covardia a ‘Les verges virtuals’", Núvol, 2 de gener de 2017 [enllaç])



--------------------