Núria Cadenes
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Quin és aquest cel de les oques, que defineix com "un paradís a mida de cap déu que algú hagi dibuixat"?
—És el cel dels descreguts, de la gent de bon viure, d'aquells que no creuen que la gent vagi al cel que sempre ens havien explicat. I també són les petjades...

La memòria...?
—Exacte: el rastre de la gent que ha passat per aquests mateixos camins pels quals passem nosaltres, i que d'alguna manera perdura: perdura en la memòria de la gent que en té o en coses que fem sense adonar-nos-en. I crec que és important que ho sapiguem perquè ens torna més humils: tots fem coses noves, però algunes altres les fem gràcies a la gent que ha passat abans.

(Jordi Vilarodà: El Punt, 11 de juny del 1999)

* * *

La seva biografia no és en absolut neutra...
—És que no m'ho vaig plantejar en cap moment. De fet, he pres partit des de bon començament. Espero que part de la passió que ell posava en el que feia hagi impregnat el llibre.

Més que una biografia, es proposava un homenatge?
—L'obra és totes dues coses alhora. Ja en el pròleg explico que parteixo de la base que l'Ovidi és impossible d'encabir en un llibre. És una personalitat que desborda qualsevol intent d'abastar-la en la seva totalitat.

(Lourdes Domínguez: "Escriure la biografia de l'Ovidi ha estat un regal", Avui, 25 de juliol del 2002)

* * *

Si mai tiren a terra les cases antigues del Cabanyal, on viviu, i desfiguren el barri, continuareu enamorada de València?
—Bé, l'esperança és que no el tirin a terra. Però allò que m'impressiona és la gent del Cabanyal, la manera com han lluitat contra l'intent d'ensorrar les cases. De moment s'ha frenat aquesta febre destructiva. Això encara passa prou al País Valencià, que quan una persona s'ajunta amb una altra aconsegueixen d'aturar projectes contra la col·lectivitat, com va passar amb el Jardí Botànic de València o el llit del riu, que el volien utilitzar per fer-hi una ronda i ara és un jardí. Una de les maneres que ha tingut la gent del Cabanyal de salvar el barri ha estat dir a la resta de valencians: veniu i coneixeu què volen tirar a terra. Com jo demano al llibre: veniu! Un cop has caminat el barri, i coneixes la gent que hi viu i et parlen d'una avinguda ja saps que l'avinguda destrueix la casa aquella de les rajoletes on viuen unes persones que coneixes i llavors és quan t'hi impliques.

Per tant, confieu que quan un principatí conegui el País Valencià s'hi implicarà?
—És que un cop el coneixes, ja no t'és indiferent. Vine-hi, coneix-lo, parla amb la gent, i veuràs que no són tan diferents de tu, sentiràs que formen part de tu mateix i que a partir d'aquí res del que hi passi no et serà indiferent. Que sàpigues què és la lluminositat del palmerar d'Elx i que ho guardis a la retina; que coneguis la fermesa i el treballar diari de la gent que viu a Alacant, etc. Hi ha gent en aquest país que impressiona, quan veus aquesta força que porten a dins, sense fer escarafalls. I quan t'han impressionat, t'importen, i és important que t'importin per sempre.

(Lluís Bonada: "El verí de València entra finet i no té remei", El Temps, núm. 1261, 12 d'agost del 2008)

* * *

A la primera part del llibre descobrim que, més enllà de les falles, al País Valencià hi ha altres festes. Quina t'ha corprès més?
—Totes, de veritat: no sabria triar... El paganisme explícit de la màgica Santantonada als Ports —és que guanyen els dimonis!—, o la irreverència del Carnestoltes de Benimaclet, que proclama una solemne independència amb descendiment de bandera inclòs —una fantàstica paròdia de blavera, amb metre i mig de tela blava i mig pam de quadribarrada—, o l'emoció del Misteri d'Elx: dins la basílica xafogosa d'agost, escoltant el català sostingut pels segles que canta la gent del poble, vaig comprendre de cop moltes coses d'aquest país que fins aleshores no havia pogut desxifrar.

La segona part la uneixen personatges històrics. Quin d'ells mereixeria protagonitzar un Braveheart a la catalana?
—Joan Baptista Basset, és clar. És el nostre heroi per excel·lència: l'home que va empenyorar tot el que tenia per tal de finançar l'alçament del sud contra els borbònics, el general dels maulets, defensor dels interessos del poble davant l'ofec dels nobles, i justament per això maltractat pels del seu mateix bàndol, fidel malgrat tot i per sempre al seu poble, aferrissat defensor de la ciutat de Barcelona i mort finalment de qualsevol manera i lluny del país, en una presó d'Espanya. Basset no mereix l'oblit al qual se l'ha sotmès. Tan sobrats anem de mites i d'autoestima que ens permetem esborrar la memòria del general Basset? Som un cas únic, els catalans...!

Veure tota l'entrevista

(Elisenda Soriguera: "El general Basset és el nostre heroi per excel·lència", Enderrock, núm. 159, gener 2009 )

* * *

—AZ té històries amb un poc de realisme màgic, hi ha surrealisme, un no sé si dir-ne costumisme... Et reconeixes influències? I parle de literatura o del que siga, que per alguna cosa som una generació pont entre la de l'audiovisual i l'anterior.
—De fet, el primer que se m'acut és dir-te que les influències van de Mazinger Z a Pere Calders. Som aquest max-mix, nosaltres, no? Aquest beure de Mercè Rodoreda i, en fi, assumir ET. I és curiós, perquè no m'ho havia plantejat mai: escric sola a la taula plena de papers i d'andròmines: no penso en cap generació.

Jo tampoc.
—I ningú, probablement. I en teoria no coincidim, però sempre acabes trobant algun fil. Som animalons socials i contextuals (i perdona'm la paraula) [riu].

(Conversa entre Xavier Aliaga i Núria Cadenes: "Collita del 70", El Temps, núm. 1296, abril 2009)









--------------------



Coberta del llibre El cel de les oques.
+ ampliar






Coberta del llibre Memòries de presó.
+ ampliar