En la nostra literatura no tenim molta tradició de viatges novel·lats i, tot i no ser el cas d’aquest llibre, s’hi acosta. Aquest no és un llibre de viatges, però les històries que narra ens fan viatjar i tenen el moviment del viatger que es complau a aplicar la seua sensibilitat per produir un efecte multiplicador del plaer del viatge. El viatger-narrador està satisfet, però no es cansa d’observar, d’inventar la vida dels qui troba pel camí, de relacionar i recórrer uns llocs als quals incorpora també els ulls d’altres viatgers, d’altres escriptors que ja els han descrit, de les llegendes o la mitologia clàssica que hi coneix. 

Mira’m, Amor empra el viatge com a escenari literari on els personatges no sols exploren el món geogràfic, sinó que el complementen seguint la línia d’un altre viatge interior que inclou l’espontaneïtat, la sorpresa, la imaginació, els paisatges, el bagatge cultural, la fantasia o la dimensió antropològica. 

La narradora, amb una prosa àgil, rica, versàtil, bella i sensual, on els diàlegs marquen un ritme viu i l’hedonisme traspua en cada ratlla, ens convida des del primer relat a viatjar «Més enllà d’Èboli» de la mà d’una lectora de Carlo Levi quan «Deu fer una hora que el ferri ha salpat del port de València en direcció a Salern», per acabar —ben significativament— asseguts a la cadira d’un cinema en «La pel·lícula d’una nit d’estiu», al bell mig de la plaça Umberto I del poble sicilià Palazzo Adriano on es va rodar aquell memorable film, Nuovo Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore, com un homenatge simbòlic de la història del cine i de la Mediterrània. Mentre recorrem aquest trajecte, l’Odissea d’Homer marca l’encapçalament de tres de les narracions i està present entre la trama d’altres, com ara «Escil·la...». L’autor de l’Odissea també hi està present, en una altra narració —per a mi la millor del recull— que porta per títol «Les muntanyes d’Homer». 

(Rafa Gomar, «Mediterraneïtat», Caràcters, núm. 42, gener de 2008)

***

Aquest (El bes de l’aigua) és un llibre complex de lectura àgil. Pels molts elements que hi conté: informació històrica, reflexions sobre el present, petites cròniques de viatge... És una novel·la coral que dóna la veu a molts personatges tot dibuixant una trama que és com una xarxa: moltes històries personals lligades les unes a les altres i, a la vegada, formant part d’una història col·lectiva. I és un llibre de lectura fàcil perquè l’argument està narrat amb un llenguatge àgil i ric, de vegades poètic, amb la introducció de molts diàlegs i de maneres de dir que al lector li resulten conegudes. Però, sobretot, és una contribució a la recuperació de la memòria històrica. Elvira Cambrils desvetlla els ideals i el compromís polític i social d’unes persones joves durant els anys de la Segona República. Tot i ser ficticis els noms dels protagonistes, així com el del poble, Uixola, on es desenvolupen els fets, aquest és fàcilment identificable com el poble de Pego i els protagonistes són personatges reals que visqueren de manera dramàtica aquells anys convulsos.

(Carme Miquel, «Conviccions d’ara i d’adés, Caràcters, núm. 52, juny de 2010)

***

Es tracta d’una novel·la complexa, plena d’històries totes elles connectades i amb un ampli repertori de personatges que a poc a poc van unint les peces del trencaclosques de la memòria d’un poble. 

En una altra cronologia es desenvolupa la història de la nostra protagonista, l’escriptora Maria Sendra. Igual que la protagonista de la seua novel·la, és una dona valenta i independent, preocupada per la llengua i pel territori, involucrada en moviments socials en pro d’un món més habitable. 

L’escriptora pegolina Elvira Cambrils aborda en aquest llibre la il·lusió i l’esperança d’aquelles persones que cregueren en allò que hui per hui encara és un somni: que un altre món és possible. Ho fa a través de la vida d’una escriptora entossudida per rescatar històries silenciades en la memòria col·lectiva. 

El bes de l’aigua és la història d’una novel·la que encara no està escrita. «Estar sola amb el llibre encara no escrit és estar encara en el primer somni de la humanitat. També és estar sola amb l’escriptura encara erma», deia Duras. Al llarg d’aquestes quatre-centes pàgines la soledat de Maria Sendra és la de tota escriptora que s’encara amb un grapat de fulls en blanc, de pàgines verges assedegades d’històries. 

(Berta Rodrigo Mateu, «Escriptora d’escriptors», Lletres Valencianes, núm. 28)

***

Els bons pronòstics s’han complit, feliçment: A Tot el que tinc per ballar amb tu, Cambrils apuntala els trets forts de la seua narrativa, començant per un innegable talent per escollir el títol de les novel·les –no tant la portada– o, més significatiu, per la depuració d’una prosa que fa compatible la funcionalitat lectora amb una escriptura rica, plena de colors, olors i matisos, amb fragments d’una encisadora bellesa de la qual podria ser una bona mostra el començament: «No sé quan vaig morir però sí quan i com he renascut. Amb la mirada perduda per les casetes blanques de Livadi, dempeus al primer pont de l’Aghios Iorgos, el vent m’esbullava els cabells mentre el vaixell s’atansava al moll».

Un lirisme i una intensitat que enganxen immediatament i que, d’inici, compensen un plantejament que sembla suat i poc engrescador: una dona madura, en una profunda crisi personal per la malaltia degenerativa de sa mare i per haver estat abandonada per la seua parella, cerca oxigen i recer en una illa grega.

A partir d’ací, Cambrils juga amb allò previsible –des del primer minut sabem que la protagonista curarà algunes ferides al seu refugi del mar Egeu– i amb elements no tan obvis, com ara una sèrie de punts de gir molt ben administrats i que no desvelarem, que donen consistència a la narració i eviten caure en els tòpics i els llocs comuns de la novel·la d’autoajuda. Lluny d’això, hi ha un punt de cruesa i de contradicció en el personatge, un seguit de realistes limitacions en la recerca de la felicitat (o de la reconstrucció personal) que fan mantenir l’interès, equilibren el contingut i eviten caure pel pendent del sentimentalisme edulcorat. L’altre encert és una galeria de personatges –els grecs, però també els valencians– equilibrada i versemblant, de vegades entranyable, a voltes el contrari, que, alhora, serveix per nodrir el llibre amb un grapat de trames complementàries que funcionen i enriqueixen la novel·la. (...)

Una novel·la, fet i fet, honesta, valuosa, ben concebuda i millor escrita, que hauria de consolidar Elvira Cambrils com un dels noms puixants de la novel·lística en català.

(Xavier Aliaga, «Ballant amb Elvira Cambrils: el bon pronòstic complit», El Temps, juliol de 2014)

***

El relat comença una vegada la història ha finit, per això tota la narració és un gran anacronisme: és el relat d’un altre temps ja periclitat, superat, encara que l’inici in medias res de la narració primera obligue Feli a recuperar tots els fets que han causat la seua arribada a l’illa de Sèrifos. Així doncs, Feli és la protagonista i, alhora, la veu narrativa que diu el relat i ens conta, així, la seua història. Ella focalitza la narració i ella administra la narració de paraules de la resta dels personatges que li permeten argumentar el narrat. Aquesta podria ser una fitxa tècnica sumaríssima de la sintaxi narrativa de Tot el que tinc per ballar amb tu, d’Elvira Cambrils, i que publica les Edicions del Bullent en la seua col·lecció «Miratges». Tanmateix, les tàctiques tècniques amb què s’escriu una novel·la no són ni poden ser gens alienes al seu significat o sentit, sinó que són la materialitat lingüística necessària per a poder determinar el missatge de l’acte comunicatiu on nosaltres, els lectors, esdevenim receptors. Així, Felicitat —que aquest és el nom complet de la narradora i protagonista— arriba sarcàsticament a l’illa cíclade de Σέριφος a causa de la seua infelicitat, però amb la intenció de guarir-se’n: la mateixa narradora n’és ben conscient i, així, compara la seua illa amb el Berghof, sanatori d’un altre relat: Der Zauberberg, de Thomas Mann. Feli, una valenciana, professora de filosofia; dona abandonada del seu home, que n’ha trobat altra de més jove; amb una mare hemiplègica, de la qual té cura a torns compartits de tres setmanes amb els seus dos germans, fuig d’una vida, la seua, que s’escanya i, fins i tot, d’una filosofia que no la consola. Felicitat, així, semànticament, semblaria esdevenir una figura simbòlica d’aquestes classes mitjanes valencianes que pretenen solucionar llurs crisis vitals i existencials amb viatges exòtics, com poden ser, des de la vulgaritat i la niciesa de la societat de masses, les navegacions per les mars de l’Hèl·lade. No obstant això, la nostra protagonista sabrà desfer-se’n i superar l’estultícia mitjançant la seua exigència teòrica i pràctica, amb l’ajuda dels seus pensadors i de la gent de l’illa. «A parer nostre —diu Aristòtil—, l’home —llegiu-hi la paraula ‘dona’, és el mateix, encara que l’estagirita no ho tingués molt clar— veritablement savi, veritablement virtuós, sap patir tots els atzar de la fortuna [...] No li arrencaran fàcilment la seua felicitat, no hi haurà prou perquè la perda amb les dissorts ordinàries...». Hem de concloure, així, que Tot el que tinc per ballar amb tu és una novel·la d’aquesta estranya actualitat incessant: la constant, des de l’inici, lluita humana per viure una vida bona. Elvira Cambrils sap aportar discretament i enèrgica els arguments per a acarar les nostres catàstrofes, individuals i col·lectives, i treure’n, d’això mateix, la felicitat de la vida. Cal, doncs, que filosofem una mica; amb l’elegància i la senzillesa, però, que ho fa la nostra filòsofa de Pego.

(Josep Mir, «Una illa de filòsofes», Lletres Valencianes, núm 37, 2014)

***

En aquesta última novel·la l’autora presenta setze històries encadenades escrites en primera persona, que poden llegir-se en clau de llibre de viatges que s’esdevé per diversos paisatges de llocs com Delos, Troia, Istambul, Amman, Marràqueix, Sousse, la Nova York de principis del segle XX o la Cuba actual, en els quals l’autora mai no se sent estrangera. De fet, en aquest sentit, resulta curiós constatar a partir de la lectura d’alguns fragments que la narradora, com a viatgera mai no s’identifica amb els turistes i sempre se’ls mira de lluny: «La nit va caure. Els turistes van marxar. Asseguda en un banc de fusta a frec dels habitants de la ciutat, amb un plat de cuscús i un bol de harira al davant, vaig sentir la veu de la xiqueta, Truà dirham, madame, i vaig haver de comprar-li el gerro i el got». (...)

Amb la Ilíada com a llibre de capçalera de la primera part de  la novel·la («La Ilíada que havia viatjat amb nosaltres. La ciutat destruïda, els millors homes morts, qui va guanyar la guerra?») l’autora aborda temes com la guerra, per exemple a partir de la citació de Simone Weil: «la guerra de Troia es va fer en nom d’una dona, en nom de què es fan les guerres actuals? En nom de paraules buides que no valen la vida d’un ésser humà». Lligats al tema de la guerra i dels viatges trobem altres motius com, per una banda, l’exili i el racisme i, per una altra, el valor de la memòria i les tradicions com a marca identitària.

Tanmateix, el tema que dona cos al conjunt de les narracions és el de la literatura com a autoreinvenció: «vaig descobrir en l’escriptura de ficció el vestit de plomes que buscava, un vestit de plomes que em permetia volar, entrellaçar un quadre “fidel al temps que reinventat”, com diu Magris, els fets que la mirada em proporcionava amb els materials de la imaginació». Aquesta disfressa literària té el seu origen en la història «La dona del vestit de plomes» que explica l’escriptora Fatema Mernissi en L’harem occidental.

En definitiva, Vestida de lluna, és molt més que un llibre de viatges, en tant que en llegir-lo, ens adonem que Elvira Cambrils ens porta de la mà per itineraris literaris que formen part del seu vastíssim bagatge cultural, com ara la filosofia d’Aristòtil, Estrabó, Nietszsche o la literatura de Goethe citada a través d’un ben nostre Martí Domínguez.

(Lliris Picó, «Vestida de lluna d’Elvira Cambrils. La literatura com autoreinvenció», Información d’Alacant, 2016)

***

En A la platja de Camus, tot i l’abundància de personatges, caldria atorgar-li el protagonisme a Daniel, “un valencià a Alger”. Fet i fet, en aquesta literaturització de la guerra d’Algèria, Daniel és el personatge més complex, qui millor mostra amb la seua biografia la difícil situació en què s’hi van trobar els descendents d’europeus (algerians ells mateixos) quan va esclatar el conflicte per la descolonització. Un personatge que connecta passat i present, i tan enigmàtic en especial per la manera com abandona Alger, que genera el thriller que es desenvolupa en la línia del present.  

Sens dubte una gran quantitat d’esdeveniments, un torrent narratiu, que calia organitzar; i Elvira Cambrils opta per fer-ho mitjançant una multiplicitat de veus. 

Fet i fet, en A la platja de Camus tots narren, tots conten. I amb la seua narració, a manera de collage, tot intercalant les diverses veus, es basteix la novel·la. Una novel.la ambiciosa per on circulen personatges de tres generacions i que demana una participació molt activa del lector.

Novel.la també per on, no cal dir, circula molta vida. Els personatges lluiten per superar les adversitats, siguen de caire social (guerres, conflictes, pèrdua d’ideals...) o de caire personal (les sempre difícils relacions sentimentals, l’encaix amor-passió amb convivència-rutina) o ambdues, i es busquen un lloc al món. Tret que comparteix la totalitat de l’obra d’Elvira. Cal recordar la joia de viure que traspuava Tot el que tinc per ballar amb tu. I, sens dubte, els contes de viatges, Mira’m, amor i Vestida de lluna. 

També a aquest optimisme vital es deu el títol de la novel·la A la platja de Camus. Així diu una de les citacions que encapçala la novel·la: “A la platja, caure damunt la sorra, abandonar el món, de retorn al meu pes de carn i ossos, estabornit de sol (...). Ací comprenc què és allò que hom anomena glòria: el dret d’estimar sense mesura.” (De “Noces a Tipasa” d’Albert Camus).

Sens dubte, A la platja de Camus du el segell Elvira Cambrils: una història potent, vigorosament narrada, compromesa i vitalista alhora.  

(Pilar Garcia Aparicio, «Una història compromesa i vitalista alhora», Aiguadolç, núm. 48, 2019)

***

En l’Algèria del final de l’etapa colonial —últims anys de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat— i la figura d’Albert Camus com a fons, la novel·la A la platja de Camus, d’Elvira Cambrils ens presenta una ficció que lliga aquest univers amb el nostre present valencià. L’obra la protagonitzen uns joves creadors lliurats a la música i a l’audiovisual que pateixen la inestabilitat emocional i laboral dels nostres dies. Es tracta d’una joventut marcada per l’hedonisme però també per un compromís social que els empeny a la rebel·lió, expressada a través de la música. Una rebel·lió contra una societat que viu amb indiferència la corrupció sistemàtica dels polítics, la destrucció del territori i altres amenaces. 

L’Algèria que havia estat una mena de paradís, un país pròsper i modern, esdevingué un infern. La situació dramàtica es presta a escenificar episodis tant d’horror com d’heroïcitat. De tot n’hi ha en aquesta obra d’Elvira Cambrils. Una part del paradís algerià té a veure amb el Mediterrani càlid, benèvol i complaent de les terres que voregen el mar en aquestes latituds i que té la platja com a locus amoenus. De fet, l’obra comença amb una citació de Noces on Albert Camus escriu que és a la platja on hom percep  “la glòria” i que consisteix en “el dret d’estimar sense mesura”. Aquest tast profund de mediterraneïtat ens convida a una vida autèntica. 

Certament, l’ombra de Camus —com una saba que nodreix la tija, les fulles i les flors— recorre la novel·la d’Elvira Cambrils. Hi ha la seua visió sobre el conflicte i la seua defensa dels algerians d’origen europeu; hi ha el pensador del sentit de la vida: la sensorialitat ens convida a viure i la ment busca (i no troba) raons existencials; l’home que viu el xoc entre allò pròxim i afectiu i les veritats abstractes, entre sa mare i la justícia, si ha de triar, es decanta per la primera opció. La darrera obra: El primer home —tot i el seu estat inconclús— plana sobre la novel·la de Cambrils potser amb més incidència que cap altra.

(Enric Balaguer, «Travessies», Información, 27 de desembre de 2018)