El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic vermell d'Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d'efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador. A continuació, ens presenta l'altre, la dona, trasbalsada, que seguirem en les reaccions posteriors a la tragèdia: la vetla, el soterrament i la soledat i els pes de la casa deserta. Tots dos repassen la pel·lícula de la seua vida. La novel·la s'encadena com una combat a dues veus que escenifiquen les discòrdies, el desamor, que defineixen la seua relació, però malgrat això aconsegueixen una certa manera de conviure –és un dir– sense ferir-se –també és un dir. Una comèdia de grans efectes teatrals, que permet a cadascú fer la seua. Si més no, és això el que pensen. Són com el cel i la terra: ell, escriptor, exprogre i descurat, viu obsedit pel món de paraules i arrossega un amor de joventut no correspost. Ella, per contra, fuig dels compromisos i de furgar massa en les preguntes serioses, i la fascinen les convencions socials, el glamour, la sensació vital de les formes. Tot i la voluntat, no poden escapar del ressentiment i dels retrets. La seua relació deixa al descobert tot un seguit de pors i d'impotències que fan que els dos es troben relativament còmodes en el coixí de la impostura.

Una altra esfera temàtica és la literatura, la dèria i el goig per escriure, que té com a contrapartida la desesperació dels moments de sequera. No hi falten els dubtes i la interrogació sobre el sentit de tot plegat, ja que plana sobre el novel·lista la pregunta indefugible de si la seua obra no deu ser una mentida immensa, perquè moltes de les vivències i de les intensitats que ha fabricat no tradueixen una experiència viscuda, sinó buits i desitjos no acomplerts. L'eix clau és la mort, ja que és l'estat –o el no-estat– des d'on parla el narrador: ens descriu les sensacions físiques i anímiques, els contactes amb la mort al llarg de la vida, com s'imaginava que seria el col·lapse definitiu i la realitat última, que res no té a veure amb la prevista. El fet de ser sense ser el fa agosarat i li permet dir les coses de manera directa; gaudeix, ara, de ser cruel amb ell i amb els altres. Gran part de la credibilitat de la novel·la és fer viable la veu des de la mort, i l'autora se'n surt bé, ja que l'estira i la manipula amb convicció i desimboltura. […]

En l'obra d'Esperança Camps veiem una progressió fantàstica i comprovem que es troba a gust en la pell i en la ment d'un personatge. En aquesta novel·la s'encara amb situacions de complexitat extraordinària. Alguns lectors potser dubtaran de l'ús que hi fa d'una qüestió tan difícil com és el nazisme, que només toca per damunt. Afortunadament El cos deshabitat aposta també per altres eixides que ajuden a mantenir la trama. El més valuós del llibre és, sens dubte, una prosa que té molla i un estil amb nervi, capaços de donar prou consistència als personatges. L'autora és eficaç a l'hora de pautar la història, de dominar la tensió, ja que la puja, l'atura, la reprén i la carrega de graus segons convé al dramatisme de la història. En definitiva, El cos deshabitat és una novel·la que juga molt bé a contar una història que roda amb naturalitat amb l'objectiu d'aconseguir els seus fins.

(Francesc Calafat. "Ser sense ser", El País. Quadern [València], 5 de març de 2009, p. 2)
 

* * *
 

"La vida pot esdevenir ben dramàtica, però hom pot arribar a contar-la sense dramatisme. Així ens ho ha explicat Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) amb la seua opera prima Enllà de la mar. Un relat colpidor que, amb un to directe i realista —en tercera persona o amb monòlegs— destria en la «ment sàvia» d'una dona lluitadora «quins records ha de projectar en cada moment». Per sobreviure a les ruptures i a una malaltia, per il·lusionar-se i per entreveure el futur, na Clara es trasllada constantment a la infantesa, en un relat cromàtic i gens lineal. [...]

Aquesta riquesa de vida, de gents i de parles que conflueixen en la història: Menorca, Barcelona i València —no només la ciutat burgesa de l'Eixample, sinó també l'expressió del Cabanyal en boca de na Luisa, dona de fer feines i contrapunt vital de na Clara— es fon en una barreja intel·ligent i reeixida. Una diversitat de registres lingüístics que Esperança Camps, lectora voraç, contrasta amb harmonia, alhora que deixa sortir a la superfície una veu poètica prometedora, amagada darrere la prosa. Una veu que admira i hi reconeix els mestres: Ponç Pons, Martí i Pol o Gil de Biedma (…), els versos dels quals apareixen intercalats amb els pensaments de na Clara, com una font de vida i de salvació."

(Lourdes Toledo. "El paradís perdut", Lletres Valencianes, núm. 12, 2004, p. 31)