–Escriptor o contacontes?
–Les dos coses. No vull triar! Escriure és més pesat, estàs sol, has de corregir... Contar et dóna immediatesa i la resposta directa, és com una xicoteta performance. La resposta del lector és a llarg termini però també pot ser fantàstica. L’altre dia uns xiquets de Pedreguer van escriure a l’editorial Bromera per felicitar-me, havien fet un rànquing de lectures i el llibre que més els havia agradat del curs era meu, La festa monstruosa. Em van enviar la felicitació i un diploma! Això no té preu.

–Viure del conte, i en valencià, no ha de ser senzill.
–Vaig tindre un punt de sort. Quan l’editorial Anaya em va encomanar els llibres de text de lectures de primer a sisé de Primària en castellà, valencià i mallorquí, em vaig dir: és ara o mai. Era una bogeria compaginar-ho amb l’institut i em vaig decidir. Jo ja havia estat quatre anys d’excedència treballant com a guionista en Ràdio 9 i Canal 9, en El trencanous i A la babalà. Va ser una experiència genial! No havia fet mai ràdio ni televisió però el mitjà s’aprén. El que m’agrada és contar històries i a això em dedique.

–Els xiquets d’ara ja no tenen dibuixos animats en valencià, però tenen més llibres en la nostra llengua.
–Fan falta tele i ràdio en valencià, han d’obrir. Els dibuixos animats de Canal 9 els veien en Múrcia els xiquets i els entenien! Amb el valencià a l’escola s’ha aconseguit que tots els nanos puguen llegir i escriure bàsicament en la nostra llengua. I tenim una mínima indústria d’editorials ací, que publiquen autors valencians i en valencià, que sobreviuen i tenen més moral que l’Alcoyano.

–I què no s’ha aconseguit?
–Ens falta una mica de risc en la literatura infantil en valencià. Hauriem d’atrevir-nos més, arriscar-nos. No hem aconseguit en general fer el bot a altres llengües, sobretot al castellà. Hi ha molt bons autors ací que encara no poden traspassar eixa frontera, però crec que la travessarem.

–A tu sí t’editen en castellà i tens traduccions fins i tot exòtiques, al turc o el coreà.
–Això és un xicotet miracle. Espanya compra moltíssima literatura infantil estrangera i en venem molt poca, no sé per què. Ací hi ha autors molt bons i de tant en tant tens la sort que alguna editorial ven el teu llibre... Però eixa és l’excepció, no la norma.

–Quin és el teu llibre supervendes?
–Contes per a tot l’any, que porta 27 edicions en castellà i 14 en valencià; en total uns 150.000 exemplars. Ara acaben de fer una edició de més de 50.000 a la República Dominicana i és el llibre amb el meu conte favorit: “El xiquet que va apagar la lluna”, inspirat pel meu fill gran quan era molt xicotet. Hi havia un eclipsi total de lluna i ell, en vore-la, va bufar. Si ets escriptor i amb eixe gest no escrius un conte, millor dedica’t a una altra cosa.

La paella va cuinant-se gràcies a la dedicació del mestre Galbis, que tampoc no para de contar-li històries divertides a Eduard, alumne de 13 anys amb aspiracions culinàries: “Encara no t’has cremat?... Els cuiners són com Rocky, saps qui és? No hay dolor, si t’esguita l’oli tu fas un ball per dissimular i continues com si tal cosa...” Entre bromes i secrets de cuiner, pren cos una paella com Déu mana i almenys per a la foto, li deixen a Carles demostrar que té bona mà tirant l’arròs.

(Pepe Sastre: "Carles Cano: l'escriptor que viu del conte", Valencia Plaza, 18 de juliol de 2016 - enllaç)