Jordi Castellanos
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

1. Escola Catalana (1996)

Era diferent fa trenta anys? Tenia més referents un jove de la seva generació?
—No ho sé. No sé si, a la meva generació, tothom arribava igual, al mateix lloc i de la mateixa manera. Actualment l'ensenyament és una cosa molt més massiva: un problema ja el tens amb els nivells de llenguatge, que la gent no domina perquè vénen d'ambients que no han mamat la cultura dins del cercle familiar. Fins i tot, ve a fer filologia catalana gent que ha viscut en un entorn totalment castellanoparlant. Tot això es nota bastant, i no deixa de ser un petit problema. Però crec que és millor que hi hagi més ensenyament a més nivells. Així doncs, és cert que la universitat ja no té com a interlocutor social aquelles burgesies il·lustrades, cultes, que tradicionalment havien consumit l'alta cultura; i potser podríem lamentar-ho perquè, al capdavall, aquelles burgesies han estat el millor de la societat contemporània i si Catalunya ha superat períodes difícils ha estat gràcies a elles. Però ara la procedència social dels nostres estudiants és, majoritàriament, de la classe mitjana i baixa barcelonina i de la burgesia mitjana i baixa comarcal i rural, i cal substituir doncs aquell públic. Tenim a les nostres mans els mitjans per construir-lo: l'ensenyament. [...] Però la possibilitat de sobreviure com a cultura en el futur dependrà de l'eficàcia que assolim en aquesta àrea. Desapareguda la marca cultural com a distintiu de classe, només ens resta allò que la tradició educativa catalana ha defensat fins avui: un ensenyament públic i digne que garanteixi, al marge dels privilegis de classe, la cultura i el benestar col·lectius.

I quins referents eren més habituals que no pas ara?
—Doncs, potser abans teníem unes nocions de literatura universal, però no sé si sonar-te el nom de Shakespeare, haver llegit Hamlet o haver-lo representat al batxillerat et donava més possibilitats d'entrar en la literatura. Potser sí que teníem més a mà uns noms —Balzac, Zola, Racine, Molière (i ja veus que tots són de literatura francesa, que actualment l'estudiant no veu ni pels forros)—, però no sabria dir si això representava res. El problema és que ara et trobes l'estudiant que, al llarg de la seva vida, només ha llegit els llibres obligatoris, i un cop a la universitat es limita a prendre apunts i no consulta res de bibliografia, excepte allò a què l'obligues a directament. Però, menys preparats? És un estudiant diferent, amb unes circumstàncies diferents, i cal partir d'això. Potser també se'n podrà treure partit. De tota manera, ara la universitat presenta una oferta molt més variada i rica que a la meva època. [...]

La literatura no té també un potencial crític que l'ensenyament hauria d'aprofitar?
—Sí, i d'entrada ja ens ha estat destinada una mena de confinació daurada contra la qual hem de lluitar amb aquesta arma, precisament: la potenciació de la càrrega crítica inherent a la professió entesa en el més ple sentit de la paraula. És aquesta càrrega crítica el que es pretén impedir en les estructures educatives i professionals. De fet, contínuament veiem com, en lloc de resoldre els problemes estructurals, el poder controla la cultura, la fa dependre de les subvencions, potencia les revistes institucionals d'autobombo i redueix la crítica militant a la simple gasetilla de propaganda. No hem d'oblidar mai que el destinatari de la nostra activitat és el conjunt social; no els professionals de la literatura ni, encara menys, els col·legues, companys i competidors universitaris. Quan la professionalitat es converteix en una carrera per prendre posicions complim, segurament, amb l'objectiu a què ens destina la societat (convertir-nos en peces innòcues del conjunt social), però traïm el sentit mateix de la cultura i la literatura, la nostra funció debitora del conjunt social i no d'aquells que en tenen el poder.

És també aquesta la funció d'Els Marges [...]?
—Els Marges
va sorgir d'una necessitat: no hi havia cap publicació on poguessis publicar un article que no fos erudit. Un article erudit el donaves a Estudis romànics, i al cap de deu anys sortia al carrer. Però tot el que fos literatura d'un cert nivell, d'alta reflexió literària o d'alta investigació, no estrictament erudita, sinó d'un cert nivell d'assaig, no tenia sortida. Calia crear una plataforma d'aquesta mena, en un moment en què la literatura catalana va entrar a la universitat i s'havia d'iniciar una certa reactualització de la nostra història literària. I hem volgut fer una revista que complís una funció acadèmica, d'alta cultura, però que no fos només acadèmica, i no ens hem volgut lligar mai exclusivament a la universitat. [...]

La caracteritza aquell punt de vista crític que dèiem, al marge de l'oficialitat?
—És un dels llocs on continua apareixent un tipus de crítica molt lliure... Si t'ho mires bé, en aquest país, els redactors i la gent relacionada amb una publicació són els primers a sortir-hi sistemàticament. Nosaltres ho tenim prohibit: no hem parlat mai del llibre d'un redactor d'Els Marges, i no hem fet mai promoció de les produccions pròpies, per principi, cosa que és el contrari de com actuen la majoria de plataformes similars, que parlen d'ells, del grupet, i pràcticament de res més. En general, s'ha volgut que els col·laboradors tinguessin sempre una absoluta llibertat crítica, que s'encarin amb els llibres i diguin allò que els sembla.

De fet, és una crítica punyent, de signe ben diferent a l'encara habitual de «pus parla català...».
—És que resulta que la literatura catalana no és aquesta mena de país de xauxa que presenten els suplements de determinats diaris catalans, on sembla que siguem la millor literatura del món, però no repercuteix en l'aparició d'uns valors sòlids, amb una certa pervivència i continuïtat, pes i funció social. Així que, en general, hi ha una crítica que ens està enganyant, s'està enganyant ella mateixa i també enganya els pobres autors. Crea unes patumetes, i tothom va d'autor amb la butaca posada sota el cul, content amb la seva poltrona a la futura història de la literatura catalana. [...] Convé que veiem la literatura com una cosa dinàmica i viva que no serveix per fer setials. Una de les funcions d'Els Marges ha estat donar una absoluta llibertat d'expressió a una gent que ni li va ni li ve: perquè ni els paguem res per dir el que diu, ni li donem el llibre, que s'ha de comprar pel seu compte, i si a l'autor no li agrada, no passa res. El resultat és que som l'única plataforma una mica punyent i crítica.

Tant d'aquestes observacions com del to general de les ressenyes de la publicació no es desprèn una visió poc congratulatòria de la nostra cultura?
—Hi influeix molt el tipus de mercat que tenim, un mercat molt petit, insignificant, amb molt poques repercussions fora. A més a més, en aquests moments, ens trobem amb la presència d'uns valors creats per altres mercats i cercles culturals: tenim una colonització cultural molt considerable. I no dic que aquesta colonització no ens porti mai algun bon autor, però és evident que també ens duu el que toca, venut per una editorial dels Estats Units, que te l'imposa a través de la televisió, la premsa, la ràdio i el cinema. La cultura catalana no té aquesta força editorial, no pot col·locar un valor de la mateixa manera, i com a resultat és mig comprensible que el pecat del cofoisme. Però crec, de tota manera, que som massa cofois. L'única manera que la literatura catalana funcioni és que creï uns circuits, amb unes obres equiparables a les d'altres cultures. És a dir, que fem literatura, que no fem literatura catalana, sinó literatura en català.

[...]

Pel que fa a l'estat de la llengua, Els Marges va ser una de les primeres veus a pronunciar un crit d'alerta amb el manifest de l'any 1979. On som ara?
—Em sembla que ara ens trobem en unes altres circumstàncies. Per això més aviat m'he resistit a publicar un segon manifest d'Els Marges. Crec que la política és una política feble, però –és clar- el problema és un problema polític. Difícilment podrem capgirar la tendència a la substitució, si no tenim uns instruments com els mass media, que en aquests moments són molt minoritàriament en català, per la repercussió i el pes polític que tenen. En teoria estem millor que abans, i hi ha molta més gent que pot parlar el català; però en la pràctica, és possible que en trobem molta menys que el parli. La gent no en fa un problema, de la llengua, i és lògic. De fet, hauríem d'aconseguir que el català no fos un problema; és a dir, que la manera habitual d'expressar-se de la gent a Catalunya vagi sent el català, perquè tothom ho senti més natural i més normal, i ho faci per facilitat i conveniència, i no per compromís o patriotisme. Aleshores estarem salvats. Ara, de moment, sembla que estem en un procés de substitució, i podria arribar el dia que només parlessin en català els parlamentaris, i pots comptar quin català parlaran!

(Joaquim Noguero: "L'educació literària, escola de vida. Entrevista a Jordi Castellanos" [Fragments], Escola catalana, núm. 326, gener 1996, p. 18-30)



--------------------