Insòlit. Ja fa un quart de segle que Jordi Coca ens va regalant, trinco-trinco, novel·les de primera magnitud, però encara és hora que rebi el reconeixement que correspongui a l'altura de la seva producció. Baixem al detall: ¿què seria del panorama de la narrativa catalana contemporània sense obres com La japonesa (1992), Dies meravellosos (1996), De nit, sota les estrelles (1999), Sota la pols (2001) i La noia del ball (2007), Lena (2002) o En caure la tarda (2012)? O dit d'una altra manera: quin novel·lista d'ara té al seu haver set obres d'aquesta vàlua? I això que he deixat de banda la poesia, els relats, el teatre, l'assaig i l'articulisme.

(D. Sam Abrams. "Sense grans paraules", El Punt Avui, 20 de novembre de 2016)
 

* * *

Partint d'una ambiciosa tesi doctoral destil·lada durant una desena d'anys –l'embrió de la qual és el pròleg de la reedició del volum de Palau Teatre de Don Joan (2003)–, Coca ens proposa una relectura radical del teatre de l'autor de Poemes de l'Alquimista després d'haver-ne investigat una bona quantitat de textos inèdits i d'haver-ne reordenat la producció creativa a partir del material conservat a la fundació que du el nom de l'artista. Per amistat, admiració i coneixements semblava doncs inexcusable que Coca resseguís a El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958) la rica paleta de registres (poesia, teatre, narrativa, assaig, traducció) de l'artífex de Vides de Picasso tot desenvolupant-ne el llegat del període en què escriu el gruix més rellevant de la seva obra dramàtica per posar les bases d'una proposta artística capaç de sorprendre i emocionar. […]

Coca rescata així una figura, que té pocs paral·lels en la cultura catalana del segle XX i que sorprèn pel què té de laboriosa, en un estudi que esdevé fonamental perquè contribueix a la creació de coneixement. El volum es divideix en quatre parts. La primera traça la trajectòria vital i literària de Palau en el període acotat, la segona se centra en el pensament literari i estètic de l'escriptor, la tercera en repassa teoritzacions sobre teatre i tragèdia (clau del volta per entendre'l) i la quarta aprofundeix en la seva producció dramàtica a través dels personatges i mites que la nodreixen.

Ignorat no només pel franquisme, per què no reconèixer-ho, de vegades som una mica esquerps amb els nostres talents i amb el passat propi, Palau era un intel·lectual d'esperit cosmopolita i dimensió internacional mai prou reconeguda. Això sí, encara avui és meritat com a gran expert en la vida i obra de Picasso. Però a més a més, abraça una dimensió que supera les fronteres del país tal com ho demostra la batalla dialèctica que manté amb Sartre sobre Baudelaire en què acaba tenint raó.

(Marta Monedero. "Revolta o revouació?", El Punt Avui. Suplement Cultura, 27 de setembre de 2013, p. 12)
 

* * *
 

La hibridació entre els recursos de la ficció i l'exposició radical de la realitat fan que l'obra de Jordi Coca, per dir-ho a la manera de Vargas Llosa, sigui una encomiable mentida vertadera sobre l'època contemporània. Cobrint minuciosament una perspectiva històrica, a Els Lluïsos (1971) Coca aborda la Barcelona dels anys 50; a La dona del ball (2007) es reflecteixen els últims dies de la República; a Sota la pols (2001), es desplega una crònica de la postguerra; a La nit de les papallones (2009), les passes d'una estríper que actua en els teatres de varietés ens endinsen en el món del music-hall de la Barcelona de finals dels 60 fins a les darreries dels 70, una època molt capitalitzada literàriament per la bohèmia de la gauche divine.

En caure la tarda ratifica una línia de força de la literatura contemporània: el relat d'una realitat mancada d'irrigacions èpiques, la plasmació d'una ficció d'abast notarial. Julià de Jòdar amb La pastoral catalana, Joan Barril amb Les terres promeses, Hilari de Cara amb un Llac en flames i Joan Francesc Mira amb la trilogia Els treballs perduts, Purgatori i El professor d'història han afrontat des del marc de la literatura catalana el necessari relat d'aquest món en descomposició. Ara Jordi Coca, des d'un racional escepticisme de tons nihilistes, materialitza un nou elogi de la complexitat. Com? Revelant-nos un personatge que, com tots nosaltres, va «carregat de pixum i menja carn morta», viu amb temor i esperança, sua, és ambivalent, és amoral, també tendre, «es desperta en fals», «pensa en petit» i se sorprèn quan descobreix que l'emoció més gran que té és no tenir cap emoció. Pura vida, destil·lada per una literatura essencial que remarca aquelles regions que, de tan properes i aclaparadorament quotidianes, resulten invisibles.

(Lluís Muntada. "Narrar el to d'una època", L'Avenç, núm. 379, maig de 2012)