Jordi Coca
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

En aquest tipus de narracions molt conduïdes per la psicologia d'un personatge [En caure la tarda], desperta especial curiositat quines opinions subscriu l'autor. En alguns temes, la distància entre Jordi Coca i la seva creació és evident. I en la manera de viure l'envelliment?
–Com el personatge, em faig gran. Ara tinc 64 anys, i sóc diferent de quan en tenia 40. Però jo em sento actiu, tinc projectes, i ell és en una via morta, almenys en el moment en què ens el trobem: potser ha recaigut en el càncer, ha tingut un problema amb el cotxe, està cansat… I hi ha una cosa en què no tinc res a veure amb ell: és algú que no es diu mai la veritat. Però sempre hi ha alguna cosa de tu quan escrius.

–En caure la tarda ens presenta un home que supera els 60 anys, que s'ha deixat endur per la inèrcia i dóna voltes als records d'una manera complexa: hi ha hipocresia però també confessions, hi ha covardia i ira…
–La intenció era aquesta, aconseguir un personatge molt humà, amb el màxim de febleses i de contradiccions. I potser per això es va allargar molt el procés d'escriptura. Trobo que no tindria sentit fer un retrat de blancs i negres en un llibre focalitzat en un personatge: s'ha de definir algú amb molts mitjos tons i zones ambigües. El Miquel és algú que no està segur de res, amb matisos, amb una estima per un pare al qual mai no s'ha assemblat, que s'enganyava en algunes coses…

Aquesta tendència a l'autoocultació provoca una progressiva revelació de secrets amb una doble funció: descriure el caràcter d'un personatge al qual li costa dir-se la veritat i, alhora, animar la lectura…
–Sí, i això és bàsic. El llibre no està construït a partir de cap artifici argumental complicat: ràpidament s'endevina que resseguirà unes llargues hores del personatge recordant sol en una casa que és com una illa. I administrar la informació del seu passat era essencial per representar el personatge i, a més, oferir una certa progressió al lector. Com que és algú que s'amaga d'ell mateix, és perfectament versemblant que no s'ho digui tot des d'un primer moment.

Basar el llibre en els moviments de la memòria, sense la crossa d'una trama, és arriscat de cara al lector. Per a l'escriptor, què suposa aquest mètode?
–Això depèn del projecte narratiu que tinguis. Jo mai no he escrit best-sellers i segueixo unes opcions personals. Per a mi, l'escriptura és una actitud davant la vida. Recordo una frase de Brossa que deia que l'art havia de sortir de dins cap a fora, i no de fora cap a dins. Per a mi, no es tracta d'encaterinar el públic amb una organització amena, creant pistes falses, afegint elements… Però Déu me'n guardi de dir que el que faig jo està bé i el que fan els altres no ho està.

I en què consisteix el projecte narratiu de Jordi Coca?
–Es desenvolupa bàsicament en tres línies. Una vol fer una crònica del meu temps des de la perspectiva de la gent comuna, de personatges que ho han perdut tot. Una altra juga amb la faula i els mites per fer una reflexió sobre el poder polític i les fatalitats de la història. I la tercera intenta reflectir l'ànima d'un personatge. En aquesta darrera categoria entrarien Cara d'àngel, Lena o En caure la tarda. De vegades hi ha algunes que pel seu registre s'acosten a una altra categoria, però en general són línies clares en la meva trajectòria.

(Ignasi Franch: "Catalunya és poruga, covarda, i viu en un núvol", El Triangle, 13 de juliol de 2012)

* * *

Per què aquest gust per la morbositat a Cara d'àngel?
–No és un gust per la morbositat, sinó la necessitat de parlar de coses de les quals normalment no es parla. Ahir em va trucar Josep Palau i Fabre i em va dir que estava llegint la novel·la i que ara és possible escriure-la, però durant tots els anys en què ha dominat de manera evident el Noucentisme no es podia fer. I això que ell havia obert una mica el camí, però costava molt. La societat catalana ha estat molt tancada, reclosa en ella mateixa, i a més és molt hipòcrita amb les seves cares obscures. El més enllà que anem és a la Vida privada, de Sagarra, i al final és una descripció una mica pintoresca de quatre cases de putes i prou. El que hi ha també és una novel·la d'obsessió per la joventut, gairebé una novel·la de vampirs, amb un individu que té la il·lusió perduda i només la pot recuperar amb la succió vampírica o fins i tot caníbal, perquè posseint-la només físicament no en té prou. Són uns temes que no són habituals, però crec que està bé que es toquin.

Com és que la sexualitat s'ha erigit en centre del nostre món? El sexe és omnipresent, avui...
–Sí, hi ha una presència molt evident, sobretot al món occidental, que figura que ja estem alliberats i que som democràtics... El que no sé és si aquesta mena de sensualitat explica la totalitat del que passa, perquè generalment es relaciona amb una part positiva i bella de nosaltres mateixos, però també pot haver-hi una part obscura, que és la que a mi em sembla que de vegades es camufla i és la que vaig intentar explicar a Lena des del punt de vista d'un personatge femení turmentat per la malaltia i la culpabilitat, i en aquest cas a partir de la pèrdua de la joventut i la construcció d'un deliri.

A mesura que es purifica, el seu protagonista va deshumanitzant-se, que és el contrari del que pretén...
–Ho destrueix tot... És el Faust, que és un dels mites moderns, i que també ha tocat Palau i Fabre. La intenció és construir un artefacte que tracti d'alguna cosa més que un senyor que va a un peepshow i que es penja d'una noia. Ell vol tenir el que considera més sublim que ha vist mai i alhora se sent a l'altra banda de la sublimitat i per això hi aspira, i per tant ha de fer un procés de depuració, de neteja, però si et poses a netejar gaire al final et carregues l'amic, la companya, aquella dona que en definitiva és una bona persona però que ha tingut mala sort... t'ho vas carregant tot. […]

Quin paper té la novel·la dins el seu projecte narratiu?
–Hi haurà hagut l'exploració del món de Lena en una segona novel·la, però el meu projecte no passa per encallar-me aquí ni per seguir escrivint coses d'aquesta mena. El meu projecte narratiu és l'exploració, o el retrat, de l'ésser humà, probablement català, del segle XX, des del punt de vista no racional, no sentimental, sinó dels sentits, les intuïcions..., el que podríem dir-ne l'ànima, i anar explicant-la des de tants registres com pugui: des de l'autisme de La japonesa, fins a la perplexitat de no saber per què passen les coses de Louise (Un conte sobre la felicitat) o l'exploració d'uns records amargs i desagradables a Sota la pols, aquestes parts obscures de la sexualitat i de nosaltres mateixos a Lena i Cara d'àngel... Ara tinc ganes de parlar, a Weekend, de la gran hipocresia de la nostra societat...

Quina hipocresia i de quina societat?
–De la societat catalana, la hipocresia social, sobre temes polítics, morals, de relació... Penso que la societat catalana és profundament política i sense projecte més enllà de la qüestió econòmica. Una de les coses que m'esfereeixen en aquest moment és que des del punt de vista polític no hi ha un gran projecte estratègic per a la cultura del nostre país. Hi ha coses, hi ha persones que fan coses fantàstiques, fins i tot diria que hi ha institucions, però des de la política no; no veig ningú, ni de les dretes ni de les esquerres, que digui: "Això és el que volem que sigui el nostre país d'aquí a deu anys". Va semblar que hi havia aquest projecte fa uns anys, quan sobretot des dels ajuntaments es va fer l'aposta per les infraestructures culturals, però moltes ara estan poc o gens dotades de recursos perquè funcionin. Amb els teatres passa igual... Tot això, com a societat, genera una relació amb nosaltres mateixos que és molt conflictiva i que em sembla molt falsa. Al final molts dels problemes polítics que tenim, com ara la llengua, l'Estatut i la relació amb Espanya, responen o són la causa d'aquesta manca de projecte. Hi ha com una relació amb nosaltres mateixos que no és del tot sincera.

Parlem d'una cultura catalana, però mai no ens preocupem de definir-la, oi?
–Un país que fa tot just 25 anys va sortir d'una dictadura que ja era la culminació d'un procés desastrós de 250 anys el que segur que necessitava era un procés de reconstrucció nacional. Aquest procés havia començat amb la Mancomunitat, va revifar amb la República i semblava que ara era el moment, i la veritat és que mai hem tingut un període d'estabilitat com el d'ara. Doncs en aquest moment això no funciona. I paradoxalment, ens passen coses fantàstiques: la literatura catalana té uns èxits que no havia tingut mai, de públic intern i de projecció d'obres, com Belbel i les seves estrenes arreu del món, novel·les com La pell freda, les xifres de venda de narradors... I al costat d'això no pots anar a demanar un cafè al passeig de Gràcia perquè no t'entenen i t'ofenen... Què està passant? És un desajust i no tenim capacitat política? Potser tampoc no en volem tenir... Aquell gran projecte cultural que probablement serviria de vertebrador de moltes altres coses, trobo que no hi és.

Una Catalunya desarrelada de si mateixa, com el protagonista de Cara d'àngel...
–No vull forçar la interpretació de la novel·la, però hi ha un fet que està fet amb tota la intenció i és que és un personatge que està en via morta, està a l'atur. Si fos una novel·la que ens arribés d'Alemanya segur que automàticament faríem una lectura no dic política però sí social: és un desarrelat i el desarrelament provoca alteracions al comportament i això acaba fent aflorar els conflictes més profunds, etcètera. Aquests són problemes que tenim nosaltres a la societat catalana. Tornem a Palau i Fabre: sempre ha dit, i amb raó, que el gran problema de Catalunya és que no hem superat el Noucentisme i que no hem sabut enfrontar-nos- hi. Potser a partir de l'any 80 hauria calgut rellegir-nos, reconèixer-nos culturalment. A més, internacionalment estem vivim un moment de canvi d'era, i quan hi ha una fractura molt profunda a la societat, un canvi de civilització, cal reconèixer-nos. Plató no és el que critica el passat, sinó que el rellegeix i el reformula per poder continuar endavant. Han passat 25 anys, hem tingut alguns governs, ara podem dir que de dos signes ideològics diferents, i de moment ningú aposta per això.

I als 80 es va decidir que tot el que venia de fora era el que valia...
–Això jo ho veig com un reflex patatero d'aquest problema de fons. Quan tu no et reconeixes a tu mateix necessites, tanmateix, reconèixer-te en alguna cosa, i llavors busques el que t'arriba com a signe extern suposadament identitari: això és l'avantguarda, el prestigiós, el clàssic, el més bo, el reconeixement internacional..., i per aquí acabes amb coses tan absolutament pintoresques com això que se'n diu Teatre Nacional de Catalunya, que no ens feia cap falta ni des del punt de vista conceptual ni d'infraestructures, o coses tan absolutament ridícules com que no s'està fent res per tornar a retraduir o revisitar la tradició grecollatina en un país com el nostre, que té una cosa tan important com és la col·lecció Bernat Metge... Tot això, o és un signe que estem molt perduts, o és un suïcidi. És cert que s'han destinat molts diners a la cultura, però el que no sé és si s'ha fet de manera equilibrada i sobretot si s'ha fet des de la cultura no de gastar sinó d'invertir.

Vostè ha defensat una literatura arriscada, ha estat en contacte amb gent com ara Brossa i Palau i Fabre, però la seva narrativa és bastant ortodoxa...
–Fins a l'any 1983 havia intentat escriure una narrativa d'investigació, de recerca, però una cosa és que vulguis fer-ho i l'altra que puguis, que estiguis en condicions de fer-ho. D'altra banda, mai vaig voler caure sota l'influx de Brossa: a mi m'interessava molt, l'he seguit i li he donat suport des que el vaig conèixer l'any 1967. El 1971 vaig escriure el primer llibre que s'ha escrit sobre ell... La meva admiració pel poeta era indiscutible, però jo no era Brossa. Cap a l'any 1979 o 1980 vaig tenir la sensació que havia arribat a un carreró sense sortida que em portava a una mena de tancament del text en ell mateix i cada vegada feia coses que eren més incomunicables al lector. Vaig deixar d'escriure i vaig passar tres anys llargs sense fer res. Tenia el propòsit de reconnectar amb el lector, jo sempre he tingut ganes de ser llegit, no a qualsevol preu però fent el que em semblava que havia de fer, i vaig començar aquesta aventura, aquest cicle, que s'inicia amb Mal de lluna i que arriba fins ara. Tinc la sensació que he tancat un procés de vint anys. Hi ha alguna excepció com L'emperador, que és més llarga i va cap a una altra banda, però en general és una trajectòria homogènia.

I ara?
–S'obre un període nou que no sé on anirà, però que en tot cas no vull caure en la imitació de Brossa, ni tallar amb la possibilitat de ser llegit, però estic intentant trobar una solució, una cosa més llarga i ambiciosa, probablement amb la tercera persona com a punt de partida... Veig que toca fer una altra cosa.

També ha publicat poesia i teatre...
–No em sento poeta: vaig fer unes versions de Matsuo Bashô, i un llibre de poemes posterior que n'és un epígon, però ja està. També he intentat escriure alguna cosa de teatre, vaig fer Platja negra, Antígona i un espectacle, Tempesta a les mans, amb Hausson i Carme Callol, i ara tinc un quart text acabat que es diu Interior anglès, que és un text per a dues actrius, però tampoc no em sento dramaturg. El que em sento realment és narrador, i tinc ganes de continuar-hi, i on he estat més còmode és amb aquestes novel·les que he anat escrivint durant els darrers vint anys.

I per què vol canviar, doncs?
–Crec que és un gest valent, aquest trencament. Podria escriure una novel·la així cada any i mig, i anar fent. No és que no em costi, sinó que és una forma que ja tinc assumida i no tinc cap necessitat de complicar-me la vida, però sí que necessito trencar i plantejar-me reptes nous. I em sembla que no és una decisió personal: té a veure amb la construcció del país. Ens ho creiem o no ens ho creiem? O estem en un procés de reconstrucció nacional o més val que pleguem i ens posem a escriure en castellà, o que cadascú foti el que vulgui. Però si no, els projectes han de ser projectes necessaris, i jo crec que la narrativa necessita ara grans projectes. I ja els té, i penso en escriptors com ara Jaume Cabré i Jesús Montcada, entre d'altres. Cabré, per exemple, des del punt de vista del prestigi, no necessitava escriure una novel·la de set-centes pàgines, ningú li reclamava, i és una feinada immensa i l'ha feta, i el país l'hi ha d'agrair. I li agraeix? No. No parlo d'agraïments en forma de creus de Sant Jordi ni copets a l'esquena, sinó d'un plantejament estructural que permeti justament desenvolupar això, a la gent de la nostra generació i els que vénen, sense que l'escriptura sigui una autoexplotació, i és perfectament factible com a reconversió d'un sector com qualsevol altre. I si ha d'estar pendent de beques que ho estigui però a l'escandinava: sabent que li donaran una beca que li permetrà treballar amb comoditat durant cinc anys, i que tindrà una política fiscal que tindrà en compte el que aquesta persona està fent, i que a més hi haurà uns mecanismes de difusió a través del suport a les agències perquè aquest text tingui la possibilitat d'arribar més enllà, que hi hagi un suport de cara a les traduccions... Ha d'haver-hi una aposta real per la cultura, i en les coses que tenen a veure amb la llengua encara molt més. Però aquí només aposten els escriptors.

(Francesc-Bombí Vilaseca: "La societat catalana ha estat molt tancada, i és molt hipòcrita amb les seves cares obscures", Avui. Cultura, 2 de desembre de 2004)



--------------------



Coberta del llibre Paisatges de Hopper.
+ ampliar