Pep Coll
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

La sang que tant escassejava a les pàgines dels diaris i als aparells de ràdio (la sang vessada per delinqüents comuns, no pas la sang dels fronts de guerra a Europa i al Pacífic), corria de boca en boca per aquesta regió prepirinenca. L'esglai de la matança feia esborronar vells i joves. L'assassinat d'una família sencera, el matrimoni i dues filles, tots quatre degollats amb una ganiveta de matar porcs. Primer van matar l'home a la borda mentre munyia les vaques, encabat van anar per les dones que estaven soles a casa. Imagina't quin drama! La mare es veu que aquella nit pastava. Els civils van trobar-la abocada damunt la pastera, on li havien fet donar la sang. Com si amassés la pasta de fer botifarres, pobrota! A la filla gran, que es veu que ja estava feta una polla, primer els botxins l'havien forçat i després li havien obert el ventre. Finalment quedava la petita, l'última de morir perquè mentre mataven els grans, s'havia amagat sota el llit. No, sota el llit no, sota el banc del foc. Doncs, a jo m'han dit que es va amagar dintre del sac de la farina. Tant li fa, el cas és que després de morta, se la van menjar els gossos de la casa, pobrissona. Amb el puny tancat de la maneta, un dels pocs trossos que en va quedar, engrapava un manyoc de cabells de dona, pèls de la pitrera d'un home segons altres, i aquest senyal havia servit a la guàrdia civil per descobrir els assassins.

("El jutge en funcions", capítol 10 de Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013)

* * *

Obro l'ordinador i la pantalla és tan blanca com el paisatge que es veu darrere els vidres de la finestra que tinc a la meva esquena. La pantalla sembla un mirall de la finestra. O a l'inrevés, és la finestra el mirall de la pàgina d'escriure que acabo d'obrir. Tant li fa quin és el mirall i quina és la cosa. Ahir va nevar tot el dia, un nevada tan forta que avui el pare no ha pogut anar a la feina i la mare no ha pogut baixar a comprar al súper i l'oncle Franxo fa una mica que ha enganxat la pala al tractor i s'ha posat a treure la neu del prat del davant de casa. La ronquera del tractor és l'únic soroll que se sent al poble. Si hi hagués escola, la neu encara podria tenir alguna cosa de bo. Però resulta que fem vacances. Fa cinc dies que vam començar les vacances de Nadal i no puc baixar a Berastó a jugar amb l'Andreu, i la mare va renyir amb l'oncle Franxo i no vol que vagi a ajudar-lo a treure la neu del prat del davant de casa. Total, que un dia més avorrit que avui ja no pot ser.

No em deixen anar a treure la neu del prat de l'oncle Franxo, m'hauré de conformar traient la neu de la pantalla de l'ordinador. Cada línia que escric d'una punta a l'altra de la pàgina, no gaire llarga perquè el prat de l'oncle Franxo tampoc és gaire gran, cada línia escrita és una passada amb la pala del tractor. Avui no em toca escriure per l'escola perquè, com acabo d'escriure, fem vacances i no hi ha deures. Però a mi em passa pels collonets d'escriure. No escriuré sobre el riu que passa pel meu poble, ni sobre la tardor que pinta de colors els arbres de la vall, ni sobre la famosa rierada que se'n va emportar el càmping.

(Tercera part, C, de Nius. Barcelona: Proa, 2010)

* * *

Jo no he vingut expressament al teu sepulcre de Nevers per devoció ni per curiositat turística, ni per refregar-te les vergonyes del teu cos insepult, sinó per escoltar-te. He vingut perquè em contis la veritat de les aparicions. De viva no ho vas fer i aquesta és, com en els fons no ignores, la causa de les penes que fa més de cent anys que purgues. Tota la vida et va molestar que et preguntessin sobre les aparicions, te n'escapaves tant com podies i quan no et quedava altre remei, recitaves com un lloro una història que havies memoritzat i que a còpia de repetir milers de vegades et vas arribar a creure. Conta'm el que realment vas veure a la cova de Massabielha, conta'm els amors amagats que vas tenir quan eres una santa famosa, conta'm els dubtes posteriors al convent de Saint-Gildard i conta'm, sobretot, els secrets que et va revelar la Santa Verge i que tu et vas negar a confessar, fins i tot al papa, i te'ls en vas emportar a la tomba. Si la teva confessió és sincera, faré el que pugui per alliberar-te del Purgatori. I ara no vulguis saber qui sóc, tracta'm senzillament de senyoreta, el mateix tractament que vas donar a l'aparició quan no t'havia revelat encara que era la Santa Verge.

Som-hi, Bernadeto! Pots començar, si vols, amb les mateixes paraules amb què iniciaves el relat de les aparicions quan vas aprendre a escriure: "La primera vegada que vaig anar a la gruta"…

(Capítol 1 de Les senyoretes de Lourdes. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

Constitució Fonamental de la Feixa. Apartat III: El regne animal.
Descripció: Conformen el regne animal tots els ens vius amb capacitat d'entendre les paraules, de sentir dolor o plaer i de bellugar-se per la superfície del feixanc. Hom en pot distingir quaranta-una espècies, que es distribueixen, d'acord amb la manera de desplaçar-se, en quatre grups, que són els següents:
a.-animals que volen (àliga, abella, vespa, oreneta, garsa, pinçà, pardal merla, pit-roig, tord, tórtora, vuliac, cavall de serp, mosca, mosquit, borinot ros, borinot negre, papallona blanca, papallona blava i papallona d'escorça de roure)
b.-animals que salten (granota, galapat, llangost bigarrat, llangost verd, grill, pantigana i esquirol)
c.-animals que s'arrosseguen (cuc de terra, escurçó i serp)
d.-animals que caminen (escolopendra, llangardaix, sangardilla, serpandaix, formiga negra, formiga roja, marieta, aranya, escarabat piloter, escarabat carboner, bernat cucat)

Article primer: Els animals tenen l'úsdefruit de tots els productes del feixanc.
Article segon: Els animals són dipositaris del dret de supervivència de l'espècie, en el sentit que cap espècie, per nociva per a l'agricultura que esdevingui o necessària per la supervivència de l'home, no pot ser eliminada del tot i sota cap concepte del feixanc de la Feixa.
Sub-apartat únic: Queden exempts dels articles primer i segon, els animals voladors que no niuen al feixanc, el quals, en qualitat de rodamons, no tenen el dret a l'úsdefruit, ni a la supervivència de l'espècie.
Article tercer: Els animals no poder ser sacrificats per caprici, sinó per un motiu justificat, it est, la nutrició d'un ens de rang superior, o per molèsties insuportables, i danys irreparables a l'agricultura.
Sub-apartat únic: En cas de sacrifici, l'animal té dret a una mort ràpida i sense patiments.
Article quart: En cas de mutilació greu o de malaltia incurable, els animals tenen dret a una mort ràpida, executada obligatòriament per l'ens de rang superior que en sigui testimoni, a fi i efecte d'estalviar-li dolors inútils.
Article cinquè: El animals no poden ser castigats sota cap motiu. Per contra, poden ser recompensats en virtut dels favors rebuts pels ens de rang superior.
Sub-apartat únic: Mereixen especial protecció els animals següents: l'àliga, la formiga negra, les abelles, la tórtora, la pantigana, la granota i el serpandaix.


(Segona part, capítol 5, d'El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Edicions 62, 2005)

* * *

M'agrada viatjar, mare. Llevar-me de bon matí, quan la nit s'esberla pel cel de llevant, enfilar el camí que remunta la vall a contracorrent del riu, mentre la muntanya de la dreta s'acosta a la de l'esquerra, tan juntes que sembla impossible que ens puguem obrir pas entremig, doncs i tant si passarem, si hi ha lloc pel riu, també n'hi haurà pel camí, i pel riu sempre n'hi ha, de pas, per més que les muntanyes escanyen la vall mai aconsegueixen escanyar-la del tot. I a la sortida del congost t'espera una vall oberta i lluminosa, i més amunt un altre congost, encara més estret, més ombrívol i eixordador i al final del trajecte, t'acollirà una fonda ben arreada d'aliments i matalassos per refer les forces, i un llum d'oli per repassar la jornada. No es pot demanar més a la vida.

A Andorra, més que en cap altra vall dels Pirineus, diries que les muntanyes es mengen el cel. La mestressa de l'hostal em diu que durant els mesos d'hivern, amb prou feines si veuen el sol, només una ullada breu a migdia. En comptes d'un país de l'estranger, sembla l'acabament del nostre, l'últim reducte de les valls pirinenques de Catalunya. Deixant de banda les plantacions de tabac, una mena de bleda, alta com el blat de moro, que els andorrans conreen en els camps més planers a tocar del riu, la configuració del paisatge no difereix gaires de les altres valls. La mateixa fesomia dels pobles: un grapat de cases de pedra fosca i cantelluda apinyades a l'entorn de la torre del campanar. Les façanes arrebossades escassegen. Molt de tant en tant, en veus blanquejar una entre la negror, com bedoll solitari al mig d'un bosc d'avets.

(Capítol 38 de Per les valls on es pon el sol. Barcelona: Edicions 62, 2002)

* * *

El Mingo era de bon conformar. A pesar de sirgar festa i feina com una bèstia, sempre el veies content i satisfet. Mentre treballava, no parava mai de cantar, i si la feina era molt bruta, com és ara treure fem del corrals, estalzinar la xemeneia o netejar el pou de la comuna, la cançó encara era més bonica. Un dia que la mare a l'hora de sopar li va preguntar per què feia sempre aquella cara de pasqües, ell va respondre que era per la sort de viure, perquè la vida, mestressa, és com un rellotge trobat. I tot seguit, per explicar l'exemple del rellotge, ens va contar un fet que li havia ocorregut de jove, quan estava llogat a casa Perutxo de Malpui. Resulta que una vegada ell es va trobar un rellotge d'or en una font del terme, cosa que li va fer suposar que el propietari se'l devia haver tret per rentar-se les mans i després se l'havia descuidat vora la tolla. Era un rellotge preciós, d'or massís que lluïa fins i tot a la nit amb la llum dels estels. El mosso en va donar veus pel poble, i vist que no sortia l'amo, el duia sempre al canell, sense amagar-se de presumir-lo davant de tothom. Al cap d'uns quants dies va aparèixer l'amo, un guàrdia civil de la Pobla, a qui el Mingo va tornar el rellotge sense cap ombra de disgust. I quan el civil, que ja donava la joia per perduda, li va dir que muchísimas gracias, ell va replicar: "Sóc jo, senyor civil, el qui hi he d'estar agraït. Gràcies a vostè, jo he pogut lluir aquest preciós rellotge durant uns quants dies". I per això, segons ell, la vida era justament una cosa així com un rellotge que havíem trobat en una font i que era ben nostre mentre el propietari no ens el reclamés.

(Primera part, capítol 7, d'El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997)

* * *

El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona. Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies de banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va sospirar:

–No se pas què donaria a canvi de poder viure sempre!

A l'acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis amb el dimoni. De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d'acord.

–Tracte fet –va exclamar el dimoni– A canvi de l'ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment.

–Ho tinc molt clar que no em vull morir mai –va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.

Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor, que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfumar-se, va sentenciar:

–Tu seràs etern com aquesta teia.

Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç.

El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Després però, recordant fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n'havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.

I així va ser com el cavaller Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell. Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.

El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents, farts de se sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.

Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:

–No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.

–Que el podríem visitar, senyora?

La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:

–Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. –I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.

Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:

–Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.

–I què dimonis diu? –es va estranyar la dona.

Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.

Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil. Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infern on havia anat petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg mil anys de malviure com un trastot inútil.

Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda rastre, i de l'altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d'un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d'hora, tot ho destrueix.

("La llegenda del cavaller Milany", dins Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2012)




--------------------