Narcís Comadira
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Comencem, si et sembla, parlant de l'empobriment de la llengua, qüestió sobre la qual sempre has mostrat una gran preocupació.
—Sempre m'ha preocupat molt, sobretot perquè és una eina que he de fer servir. Ara, qui és el responsable d'aquesta situació? Crec que bàsicament n'hi ha un: els catalans. A la gent, li és ben igual la llengua que parla, com la parla i, fins i tot, si la deixa de parlar. Catalunya és un poble que no té voluntat de ser. Aquest és el gran problema. (...)

Com a escriptor, i també com a pintor, de vegades no tens la sensació que està tot dit?
—Sí, però això sempre ha estat així. Darrerament he estat llegint els grecs. Plató ja ho diu tot. Esquil, Sòfocles i Eurípides ja els van escriure tots, els colobrots aquests, amb fills que se'n van al llit amb la mare..., amb una distància i una riquesa magnífica, perquè ells ho agafen com a exemple i ho eleven a la categoria de mite, i això explica moltes coses. Llavors, què fan els artistes al llarg del temps? Repetir els tòpics, però amb matisos personals i amb matisos històrics diferents, i això és el que els va enriquint. L'interessant és agafar un poeta del dinou, Baudelaire per exemple, llegir-te'l i veure de què parla. Parla de l'amor, de la mort, de les carronyes, de la putrefacció, del pas del temps, de la frustració del desig, de tot; però, és clar, el llegeixes i veus clarament que és datat. Veus l'època i t'explica el seu món. T'explica el mateix que un altre, però des d'un altre punt de vista, i com que els punts de vista sempre són individuals i variats i la història sempre va canviant... Em sembla que aquest és l'interès. Els meus poemes no els ha escrit ningú més ni els pot escriure ningú més. Per tant, des d'aquest punt de vista, deixant a part la qualitat, ja tenen un interès. (...)

Creus, com Montale, en les virtuts salvadores de l'art?
—Sí. Aquesta mena de comunicació amb tota la tradició, el fet d'arrelar-te, tant tu com el lector, en aquesta cadena que ve de lluny i que va fins vés a saber on és, de fet, una certa salvació, perquè no som una cosa penjada que ve del no-res i se'n va al no-res, sinó que, si més no, encara que no creguis en una altra vida, mentre dura aquesta, el que tu puguis fer està lligat a alguna cosa que ve de molt lluny i que potser no s'acabarà mai, no ho sabem. Per tant, això ja dóna un cert confort de pertinença a alguna família; és una seguretat psíquica bàsica. És per això que l'home ha fet art sempre, em sembla a mi.

(Jordi Estrada. "Comadira: La poesia com a suplència del desig", El Pou de Lletres, núm. 3, tardor de 1996, p. 41-43)



--------------------