Joan Coromines
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

La magnitud de la seva feina i la seva significació per a la nostra cultura fan de Joan Coromines un dels erudits més importants del nostre segle. El patriota que encara s'exalta en parlar de la guerra, dels afusellaments d'amics o del sabotatge que sofreix la nostra cultura; i l'home que s'emociona, encara, en recordar el pare. En aquesta conversa —lingüística, més que literària— descobrim la humilitat i la sensibilitat d'un home que estima, per damunt de tot, la llengua i la terra.

Podríem començar parlant de l'Onomasticon Cataloniae, si us sembla...
—Joan Coromines: Mireu, l'Onomasticon és el final d'un procés de tota una vida que, ja a divuit anys, havia començat seriosament. Em va servir la primera empenta d'En Casacuberta, en aquest terreny, i ja abans de la guerra vaig tenir recollida la toponímia viva de gran part del territori del Principat. A partir de l'any 1952, tornant de l'exili, vaig reprendre-ho, i el 1964 ja vaig arribar al final després d'haver recorregut fins a la part Sud del territori, més enllà d'Alacant; fins a Salses, i les Illes, que les vaig recórrer totes, fins les més petites. Encara vaig continuar tot l'Alt Aragó, ja fora del territori de llengua catalana, perquè això ens havia de guiar sobre el llenguatge pre-romà, llenguatge sobretot emparentat amb el basc i també amb l'ibèric, llengües germanes però diferents. L'ibèric desconegut, el basc enormement transformat, però encara la toponímia fins a l'Alt Pallars i la Cerdanya conserva una munió de mots del basc local que s'havia parlat allà.

Quins foren els mestres que més us varen estimular en els vostres anys d'estudiant?
—En Fabra, a qui a quinze anys ja vaig escriure proposant-li una qüestió eixelebrada! Em va dir que era jovenet... També fou important Jud, el romanista de Zuric. Aquest es va interessar molt per mi des del principi. I Grammont, mestre de Montpeller. Aquests em van marcar molt. Menéndez Pidal també fou generós amb mi; es va adonar que jo era catalanista però que no era afrancesat, i això li va agradar. Amb això el vaig conquistar. Perquè jo era català però no em desinteressava de les qüestions hispàniques. Menéndez Pidal era un home una mica eixut però quan agafava confiança mostrava un tracte agradable.

(Marta Nadal. "Joan Coromines: una vida al servei de la llengua", Serra d'Or, núm. 355, juny 1989. També està recollida dins Converses literàries. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991, p. 105-115)



--------------------