Autors i Autores

Toni Cucarella

L'última paraula

"La mirada de la mort s'estén pel paisatge rural d'un poble sense nom, vilatge qualsevol de l'interior mediterrani. Amb eixa veu lúcida i macabra, Toni Cucarella construeix un món de ficció poblat per éssers mesquins, violents i venjatius, reflex de l'obscura època que els ha tocat viure: la guerra civil i la dictadura franquista. Però contràriament al que es podria pensar, el to de la novel·la no és trist ni desolat, sinó impietosament sarcàstic".

(Arantxa Bea: "La mirada sarcàstica de la mort", Levante-EMV, gener 1999)

* * *

"El narrador d'aquesta novel·la és la Mort. Resulta difícil definir-lo, perquè alhora té un caràcter omniscient (com el del narrador tradicional en tercera persona: ho sap tot) i marcat (perquè, al cap i a la fi, és un personatge més i no pot evitar fer valoracions). Aquests característiques tan peculiars –està situat per damunt de tots els personatges i alhora està ple de mala bava, amb atributs divins i amb ganes de fotre alhora– el converteixen en una veu molt especial, i també en un malson per als alumnes d'anàlisi de narrativa que per fi creien tenir les coses clares.

Un altre encert és donar-li a aquest narrador potestat lliure sobre el temps: així, la narració va saltant amb molta fluïdesa des d'una època a l’altra (la guerra civil, els inicis de segle, el colp d'estat als vuitanta, la transició política, l'any 1996...). És insòlita l'habilitat que demostra Cucarella a l'hora d’aclarir, mitjançant aquests salts temporals, els aspectes del relat que havien quedat ocults...

Heus ací l'efímer esdevingut etern. El temps mesura aleatòria, inabastable, enganyívola. Jo el domine, forma part del meu poder." Són paraules de la Mort, però serveixen per definir, també, els novel·listes extraordinaris com Toni Cucarella".

(Felip Tobar: "L'efímer esdevingut etern", Caràcters, abril 1999)

* * *

"El temps, a L'última paraula, esdevé un element essencial de la narració. Però no el temps lineal, el que té un abans i un després definits i ordenats per un rellotge i un calendari. No el temps-història inventat pel cristianisme, amb un principi absolut i un final absolut, no un temps històric que acumula fets en un passat de deixalles irrecuperables, sinó un temps real, és a dir circular. El temps que es belluga entre les paraules de la novel·la és el temps de la vida, no el de la història; és el temps que renaix contínuament de les seues cendres..."

(Francesc J. Bodí: Eines, núm 17, 1999)