Toni
Cucarella
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

—'Heretaràs la terra' neix d'un amor a la terra que avui gairebé no existeix.
—En absolut. Vincular-se a la terra era una manera d'entendre el món, era el que feien els llauradors. Ho vaig comentar amb Antoni Pladevall a propòsit de Terres de lloguer, que també parla d'això. Jo ho he conegut a la meva pròpia família, que quan comencen a veure que la terra ja no els dóna menjar han patit moltíssim, i despendre's de la terra i desvincular-se'n els ha costat moltíssim. Estem perdent els referents. També culturalment té un impacte impressionant, però ara no ens en adonem perquè estem en aquesta voràgine de construcció, el formigó, l'asfalt, casetes i polígons industrials. Per exemple a Xàtiva, que és una zona que ha tingut una horta molt important, la cultura vinculada a l'aigua, les sèquies, les regadores, els noms de l'aigua...., tot això està morint. Això ho patirem, perquè ens deixarà sense punts de referència. A la novel·la no només hi ha la destrucció de la terra sinó també de la ciutat: ciutats amb un cert passat històric, com Xàtiva, acaben sent abandonades i la seva memòria destruïda. Els dos pols al voltant dels quals gira la novel·la són aquests, la terra i la història: la memòria històrica, cultural, i aquella memòria vinculada a l'espai que t'és vital.

El to del llibre és de narració oral, i això ho porta al terreny de la rondalla, transitada per la imaginació i la ficció
—L'estructura de la novel·la forma part d'aquesta cultura de la terra, de la gent que contava històries al moment de fer determinades tasques de l'horta, i és una manera que ha quedat encara, una manera d'explicar que comença per un cap i en un moment en tens quaranta sobre la taula. L'he volguda fer així en homenatge a aquesta oralitat, que a més m'interessa moltíssim, la recuperació dels trets més dialectals per a fer-ne literatura. No crec, però, que sembli irreal. Hi havia una cosa que sí em preocupava: jo focalitzava molt en Xàtiva, i per a la gent d'allà els que duen a terme la destrucció tenen uns noms i cognoms i unes sigles polítiques molt concrets, però al poble del costat són d'unes altres sigles polítiques i fan el mateix. La manera de fugir de l'excessiva focalització i donar una idea més universal era precisament no posar els noms i cognoms i sigles de la realitat actual, i fer-ne una mena de gran metàfora.

Vist el que ha passat a Marbella, hi ha corrupcions i ambicions que semblen menors....
—No, perquè tenen un impacte molt gran sobre les persones. Quan perds els punts de referència del teu passat: una casa, uns arbres, uns noms, és com si la teua memòria haguera quedat colgada sota un pantà, dis-li Mequinesa. Jo ara vaig per zones de la meua ciutat i em costa moltíssim situar-me. Necessites els referents no per plorar el que s'ha perdut, sinó per mantenir-te, perquè si no et fan sentir com si no formares part d'aquest món...

Un estranger a la seva ciutat...
—Un exiliat, gairebé, sense moure's de lloc. Això és el que passa quan destrueixen una ciutat com Beneixida, on arran d'una pantanada destruïren el poble antic i en feren un de nou de cases igualetes, era una mena de laberint i no sabies mai on eres. Fa poc vaig assistir a un acte artístic al poble d'un amic, del qual només em quedava l'església, i això els feia molt de mal, hi va haver gent que no va acceptar el canvi de poble. La pèrdua crea un sentiment de desarrelament, de no tenir un lloc on morir-te.

Però, d'alguna manera, sempre hi ha hagut migracions.
—La realitat canvia i tots ho acceptem, això. No sé si les societats podran assimilar una migració tan forta com la d'ara, que pot arribar a fer trontollar les bases culturals sobre les quals estem situats. Abans aquest moviments existien sempre, el meu pare és murcià, la capacitat d'absorbir gent i crear nous punts de referència sempre hi ha estat. El problema és aquest capitalisme salvatge en què tot allò que és important és motiu de negoci, i com se'n pot fer negoci d'una manera salvatge, com ha passat a Marbella i al País Valencià. No hi ha un interès d'avançar mantenint coses, de sobte tota una cultura desapareix per motius econòmics, i això és immoral. Destruir tota la nostra cultura simplement perquè unes determinades minories continuïn fent negoci de la nostra terra, de la nostra salut, de la nostra memòria... és un acte criminal.

La indignació del seu narrador és també la seva?
—En part. Fa uns anys vaig publicar un llibre de contres, La Lluna vista des de la Terra a través de la tele, i el vaig construir traslladant al personatge un estat d'ànim que era un cert escepticisme cap a tot el que m'envoltava. Ara ho he tornat a fer i li he passat la indignació que jo sento davant la destrucció de la ciutat i de l'horta, i de vegades potser parla amb les meues paraules, però no té res a veure amb mi, he volgut construir una història al marge del meu caràcter.

És una trista història d'amor, en definitiva.
—Que no va arribar a consumar-se per culpa de les circumstàncies, i en part també perquè el personatge de Vicent Morell funciona com una metàfora dels valencians, que no sabem d'on venim, ni on hem caigut ni on caurem i som una gent sense decisió, anem un poc moguts pels altres. Morell no fa, el porten, tot i que de tant en tant fa alguna heroïcitat...

¿Recuperar la llengua oral és també inventar-la?
—És el que més maldecaps m'ha portat sempre a l'hora d'escriure. Volia crear el meu model literari per explicar les històries que a mi m'agraden. Si jo volia explicar una determinada gent, aquesta gent s'expressava d'una altra manera; jo no pensava parlar de notaris ni de catedràtics, sinó del món que jo conec: recuperar-lo i reinventar-lo, i això passava per la riquesa lingüística. En aquest sentit, ho he intentat diverses vegades i només a partir de la novel·la anterior Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, he començat a trobar-me una mica a gust en un model que ja reconec. Recuperar no és fer arqueologia lingüística ni buscar paraules al calaix: jo escric en català i vull ser entès en tot el territori sense perdre aquesta particularitat meua.

(Francesc Bombí-Vilaseca: Avui, 5 de juliol de 2006)



--------------------



Coberta del llibre Heretaràs la terra.