Rodolfo del Hoyo
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Sobre Llegir al metro

És força inevitable rebre influències de l'entorn i que aquestes marquin l'estat d'ànim. Quan això li passa a un escriptor no és estrany que es deixi arrossegar per tot plegat i que ho transmeti al text. Desconec si Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953, tot i que sempre ha viscut a Santa Coloma de Gramenet i exerceix amb orgull com a tal) estava passant una mala època quan va redactar els contes de Llegir al metro o simplement és una impostura creativa ben mantinguda, però el cas és que tots tenen una pàtina fosca, en alguns casos morbosa, fins i tot apocalíptica, i per altra banda són imaginatius, amb capes d'un humor i lirisme d'estranyes tonalitats. Com barrejar Poe, Calders, Buzzati i Kafka en un sol text.

Un dels contes sí que és autobiogràfic, Milking. A través de la detecció a la maduresa d'un problema cardiovascular, l'autor dóna resposta a una estranya reacció, atribuïda fins aleshores a la psicologia, de quan era atleta i estava a punt per entrar a l'elit. La història és real, però la perfecta i llarga el·lipsi ens fa pensar que només és ficció.

Rodolfo del Hoyo en ofereix altres històries, tretze en total (ui, si ho sabés uns dels personatges!) en molts casos interrelacionades, que sí que semblen (i espero que ho siguin) ficció pura o en tot cas inspirades en anècdotes d'aquí i d'allà, com ara maníacs obsessius que acaben mutilats per les rodes d'un metro; noies que llegeixen al metro poemes de Màrius Sampere; metgesses amb remordiments; amics que beuen gintònic en una sala forense i assisteixen a fenòmens paranormals carregats de simbolisme, com també el tenen un home que busca refugi en una casa del bosc i un capellà que vol salvar un món que sucumbeix a l'autodestrucció...
En altres narracions apareixen personatges amb dubtes poc o molt existencials. I més accidents i més malalts i més hospitals i més angoixa i foscor. Tanca el recull un conte més llarg, un comiat agònic en què un home empresonat injustament escriu una darrera carta al seu fill. La majoria d'aquests contes inquietants estan escrits en una primera persona colpidora, una veu que ens increpa des de la foscor. Escolteu-la i llegiu-la, al metro o allà on més us abelleixi.

(Lluís Llort. El Punt Avui, 1 d’abril de 2013)



--------------------