Rodolfo del Hoyo
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Sobre Els dits de l'intèrpret

Els dits de l'intèrpret conté referents del bagatge cultural de del Hoyo, de la seva estimada Florència al mite del laberint i els seus protagonistes, però sobretot ens mostra espais reflexius que s'expandeixen en cercles concèntrics i s'omplen d'ombres i paraules, de constants dubtes existencials: "Sóc més veus que dues,/ sons al cercle de l'instant./ Però, qui és que escriu?".

(Lluís Llort. Avui, 22 de gener de 2004)

* * *

Som davant d'un llibre d'excel·lent nivell, madur de concepció i d'execució. L'autor s'enfronta a un seguit de preocupacions existencials: el procés, sempre inacabat, d'exploració de fronteres de la pròpia condició: "Jo sóc l’instant i no sóc jo". Els interrogants sobre la realitat, viscuda com un joc de miralls continu: "Resideixo a les estances del dubte". Els reductes inefables del record: "Els llavis de la memòria desprenien una remor de veus orbes". I del desig: "Sobre una lenta nit de parpelles, l'habitació té els teus ulls". O l'impacte de l'art etern, que transcendeix la matèria per esdevenir vehicle de coneixement essencial: "És blanca la veu de la carn / com és blanc el dolor de la quietud". Fins i tot hi ha lloc per a una passejada en clau mitològica: "Jo sóc el laberint. I sóc tu. El que veus al voltant és el miratge del cabdell". Tot plegat, una poesia sòbria i continguda, que ens aporta una sàvia reflexió per comprendre millor el que som i el que ens envolta.

(Miquel-Lluís Muntané. Avui, 18 de març del 2004)

* * *

Sempre he cregut que les creacions sorgides del cor i de la ment humanes són una caixa de ressonància d'una Realitat transcendent (o metafísica). Realitat que escric en majúscula. Per aquesta raó, quan Rodolfo del Hoyo em va donar notícia del poemari Els dits de l'intèrpret, aquesta imatge de l'intèrpret prenia cos en el meu imaginari. És una figura que defineix exactament el mester del poeta com a missatger, com a intermediari entre el transcendent i l'immanent. O, per dir-ho en llenguatge metafòric: la distància a relligar entre el núvol i l'arbre, entre el solc i el fruit, entre el cel i la terra, entre el creador i la seva criatura. El poeta, doncs, com a intèrpret d'una veu que està més enllà de la nostra veu. En definitiva: de l'alè que ens alimenta, de la veu que ens diu, o de l'energia o essència que ens fa, per dir-ho d'una manera més laica, però igualment fonamental.

Rodolfo del Hoyo, amb Els dits de l'intèrpret, s'ha constituït en oracle, en profeta, o en xaman d'aquesta veu. Sí, ja sé que aquests nominatius poden sonar estranys en un món, en una atmosfera tan impregnada de materialisme i tan oblidadissa de l'esfera del sobrenatural, del mític o del sagrat com és la nostra. Fa temps que el plat de la balança s'inclina amb el pes de la força de la gravetat que ens tira avall. Però el poeta s'hi rebel·la, Rodolfo del Hoyo s'hi rebel·la. Per necessitat de compensar l'obaga, la densitat, el pes de la matèria morta, el poeta s'enlaira cap a la llum, mira les estrelles, hi parla i elles li parlen. I en el mateix impuls amorós, dialoga amb l'esbarzer, que és una forma ígnia de l'esperit, tal com ens la presenta en un dels poemes continguts a l'apartat Geografies íntimes que obren aquest llibre.

Però en el diàleg amb l'esbarzer aviat es fa ell mateix esbarzer. En el diàleg amb el tu, el poeta esdevé Tu: el comprèn, s'hi uneix. Aquest és el camí que per corre la part fins a fondre's amb la Totalitat, aquella Realitat transcendent de què parlava. El riu que va a la mar, la gota que es fon amb l'oceà.

(Teresa Costa-Gramunt. Reduccions, núm. 84, març de 2006)




--------------------