Les coses es perden per dalt dels serrats,
desfent-se en basíliques de fulles
i cremant les campanades dels pardals.
Entre motlle i motlle l'àngel s'obstina
i, com qui no vol, sacseja els cabells
perquè caiguin unes paraules que malfien,
mes, oh, accident! en caure, taquen un concepte,
el qual, ofès al seu full més íntim,
barrina venjances: penjolls de reptes.

(Dins del llibre Tres fan la centena. Barcelona: El Mall, 1978, p. 13)
 

* * *

Ell, transparent, guarda secrets al cim
sagnant d'aquella torre plena d'aire
mentre jo, escàpol, surto d'accidents,
dies festívols dins el calendari
d'un vell vitrall tenyit amb càntics fosos.
Una ironia trenca pèls i closques
en els llindars, on viu la meva llengua,
que, molt prostrada, tipa d'ésser cota,
descansa al peu dels recs, els quals, malgrat
fugir d'aquell eixam de selves albes,
dormen a l'ombra d'un cantell de sol.

(Dins de l'obra Les sales d'espera. Barcelona: El Mall, 1981, p. 9)
 

* * *

I
La nit s'ha clos, rodona, al meu damunt.
És un enorme embolcall, un budell,
la densitat d'una bresca de plom,
cristal·litzada, allò que m'empresona.
És una nit mancada de verdor
i no té res a veure amb les grandàries
on els amants despleguen els seus gestos
—aquella pregonesa convertida
en caos carregat de molt possibles
(això, al diccionari transparent,
és el que duu per nom sagrat)—, tampoc,
però, no és reflex de la bellesa,
car el terrible pren, enfront d'aquella, 
la faiçó del no-res. Bola, tangent,
contacte, via, sembla una infinita
geometria, m'aixopluga al llis
dels seus replecs —l'acer de les petjades
resta, talment fulles, a la vorera,
mentre el til·lers es fixen en els passos
marcats—. Darrera meu deixo un senyal,
una fita que poden ser capaces
de copsar les arestes delicades
dels somnis; una porta s'obre prop
del fanal; a la porta hi ha un nen nu;
el nen hi juga, les pedres regalen,
com nius d'ocell, a través de les mans
lleugeres de l'infant, que vagareja
amb els ulls pel seu joc quan, feble, aquest
l'abandona (contemplo l'escenari
amb llàstima i el lloc m'acomiada).

(Dins de Descripció d'un riu. València: Eliseu Climent - 3i4, 1983, p. 17-18)

* * *

L'ull és la forma d'un pinzell constant
que, mentre el real té un augment de càrrega
dins els nivells dels estanys on les ombres
premen discursos, és capaç de plaure
la tela tensa que farem servir
per al muntatge dels diversos plànols
en què es dividirà la teranyina
mai no conclosa d'aquest escenari.
Els colors: els hi posa el vel diàfan,
al setial de l'esguard assegut,
i el blanc, rebement de les formes, pren,
a la vora que el llac li deixa —fresca
a causa dels horaris festejats
pel triomf que rumien les finestres—,
el gesp ombrívol per tornar els forats
vers les celles d'un repte de prodigis
i fer-hi un foc que retallés els mars,
els quals, amb núvols de bronze, somien
les hores armades amb punxes, fulles
i tresors adients. El somni infanta,
un altre cop, els colors, sobre un llit
mental; els fa suar les visions
de llicorella, esquinçar les cortines
i vestir les parpelles de les coses
amb ferros disposats a obrir-les. Cops
metàl·lics les ingressen dins el cap
de qualsevol lector de pregoneses
al mapa de runes dels anys. No resta
més que llogar les cambres buides —lluny
dels camps que, fins ara, ens donaven herba
xifrada— i il·lustrar-les amb xarxes fosques,
que emboiren les palpentes de la neu;
el procés és el dubte, fer miracles
no és suficient perquè les fulles
romanguin quietes als arbres; òlibes,
cap al tard, amb les urpes, desfaran
les promeses dels gestos immadurs.

(Dins del llibre Un projecte pictòric. València: Septimomiau, 1983, p. 7-8)

* * *

Un camí obert en la primavera,
uns arbres encara sense fulles
com si no tinguessin
mans per aixecar.
Un home va pel camí
sense sentir
cap mena de protecció;
la natura se n'ha desentès,
però camina sense aturar-se,
tot perdent-se
contra l'horitzó inhòspit
on borda la tempesta poderosa:
confia en ell mateix.

(Dins del llibre La nuesa del basament. València: Fundació Bancaixa, 1999, p. 17)

* * *

AIGUA
 

Fred a la banyera, un fred enllepolit i matusser mentre cau l'aigua de la dutxa, tot arrodonint el fràgil silenci que regna en unes hores artificials; corren uns regalims apegalosos per les rajoles en un exercici de cal·ligrafia natural, digne de ser amagada darrere els tels despresos d'una música sense grumolls. La tovallola m'acull la carn i encara no sé si la pell és una festa.

(Del llibre Flocs de temps. València: Brosquil, 2001, p. 10)