MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)
 

* * *
 

20

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

(Del Cançoner, 1976)
 

* * *
 

XV

BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER AR-
XIVAR EL CAMP DE GIRA-SOLS COPIA’T AL PAL-
MELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX
LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPREN-
DRÀ ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SO-
NARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOS-
TRE TOT SÓN PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR
TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR

 

Convertir todo en acaso
en azar puro,
PEDRO SALINAS

 

I recobro la veu enmig dels cossos,
que l'atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia que se'ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre'l, el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l'oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.

(De Semblança, 1986)
 

* * *
 

16
 

A Miquel Anglès
 

Ell surt de sota l'aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l'un a l'altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.

(De Al llarg de tota una impaciència, 1994)
 

* * *
 

DARRERE EL VIDRE

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

(De Cap claredat no dorm, 2001)