Molts anys després del desastre que vam viure entre el trenta-sis i el trenta-nou del segle passat, quan encara quedaven prou testimonis que l’havien patit, la guerra servia de límit i referència per a gairebé tot, tant quan es volia precisar una data, un fet, una anècdota o un esdeveniment, com per indicar la qualitat d’un producte. Entre nosaltres, en general, i malgrat la propaganda oficial, ningú no dubtava que tot el “d’abans de la guerra” era molt millor que el de “després”. Fins i tot, recordo un anunci, em sembla que d’una llet amb cacau que, per dissimular i no assenyalar-ho d’una manera tan concreta, proclamava, en castellà, naturalment: “Tal com dèiem el 1936, l’aliment número u”.

La meva partida de naixement exposa obertament que sóc “d’abans”, però els meus records fins a complir els quatre anys –agost de 1936– són mínims, molt difusos i, la majoria, propiciats per unes quantes fotografies i les converses familiars que mai no van deixar de banda la crònica d’aquella època tan esperançada per l’adveniment de la República i la tragèdia d’aquells tres anys de sang, foc i gana, que va acabar amb el recompte de morts d’un i altre bàndol. En el dels perdedors, a més de lleparnos les ferides en privat i sense aixecar la veu, vivíem la repressió, l’exili, els camps de concentració, les presons i una postguerra miserable. I això que a casa vam tenir la sort de no perdre ningú del nucli familiar més proper, cosa que no pot dir la meva dona, la Rosa, dos anys més jove que jo.

Si no fos per algunes fotografies –molt poques–, la Rosa gairebé no podria recordar la figura del seu pare, una bona persona que va morir l’any trenta-nou a la platja del Barcarès pel fred i la gana que va passar a la sorra. Es deia Josep Jordi i Vidal, i va anar al front malgrat els consells del metge de capçalera que insistia a certificar-li la malaltia estomacal que patia. Qui hauria d’haver estat el meu sogre, que era una persona d’una gran integritat, no ho va acceptar perquè, tot i que no era un home “d’idees”, no va permetre que veïns, amics i companys de feina li traguessin les castanyes del foc. En canvi, el meu pare, fervent republicà i catalanista, va avançar la seva incorporació a l’exèrcit com a voluntari per introduirse en el cos sanitari dels carrabiners en què es mantindria a certa distància de les trinxeres.

A partir dels anys seixanta, algunes de les situacions més incòmodes que vam viure en família van ser les manifestacions radicals del meu pare a favor de l’acció i el compromís, quan retreia la tebior i passivitat general o d’alguna persona en particular davant les arbitrarietats del règim. Això alterava profundament la Rosa, conscient que aquell home en aparença tan abrandat no havia donat la cara a l’hora de la veritat, i que, en canvi, el seu pare, d’un tarannà ben diferent, hi havia deixat la pell, cosa que a ella li havia robat la infantesa i l’adolescència. Sé que ella, per prudència –per això s’empassava les llàgrimes– mai no li va retreure la contradicció entre dits i fets. En vam tornar a parlar a la sortida del Teatre Nacional, en la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, després de veure un cop més aquell cartell que pregunta: “I tu, què has fet per la victòria?”.

La meva sogra, ja vídua, que prou feina tenia per mantenir el pis i els fills, es va haver de guanyar la vida fent d’escarràs i va posar la Rosa a treballar als dotze anys perquè necessitava el migrat jornal que podia guanyar. A part de la falta de recursos, mai no va comprendre l’interès que la seva filla tenia per tot el que fos llegir, estudiar i aprendre. L’única ajuda que van rebre de la família va ser més aviat interessada: uns cunyats benestants que tenien dues filles es van fer càrrec del germà de la Rosa –els feia gràcia, un noi– i se’l van endur a casa amb la intenció de pagar-li una carrera. Ell, però, així que va poder, es va desfer d’aquella tutela, va tornar a casa i va aprendre un ofici a l’Escola del Treball.

Si el seu pare no hagués mort tan jove, la Rosa sí que hauria aprofitat qualsevol oportunitat, però la seva mare, a part de les dificultats per sobreviure, mai no va ser sensible a la seva capacitat per a l'estudi –més, tractant-se d'una noia!– i no va escoltar una excel·lent professora de l'Escola Baixeras, la senyoreta Santullano, que s'havia adonat de les possibilitats d'aquell infant i s'oferia a tramitar-li una beca per aprofitar la seva intel·ligència i bona disposició.

(Fragment de "La família", del llibre Sala de miralls, 2013)