No és cap secret que la literatura memorialística és d'alguna manera la germaneta pobra (una més, en realitat) de les lletres valencianes, tara o defecte congènit i de difícil resolució que compartim amb altres pobles peninsulars. Només això pot explicar l'oblit o la indiferència en què cauen determinades obres nostres que en qualsevol altre país (probablement no peninsular) mereixerien més atenció, més interés, o directament més marbre de posteritat. Un exemple palmari d'eixa desafecció o indiferència més que injusta és el que ha patit Història d'Amèrica (Acontravent, 2011), obra del borrianenc Joan Garí.

Potser la resposta a tanta ignomínia (sigam benèvols), en el cas de Garí, estiga en el fet d'haver conreat la pràctica totalitat dels gèneres literaris (de la poesia a l'assaig, passant pels dietaris, ressenyes, novel·les, columnes periodístiques o lletres de menjars o viatges), i que eixe caràcter multidisciplinar resulte poc còmode per a l'obsessió taxonòmica imperant, i que afecta per igual a lectors i a classificadors més o menys oficials del gust, de les preferències.

Tot i que l'obra de Joan Garí mostra en conjunt una més que evident vindicació per l'assaig en el seu sentit més ampli, certa misèria ambiental col·labora, com un corcó nocturn, silenciós i incansable, en la difuminació de tot aquell que no s'afanye prou a definir una vocació de fàcil encaix dins dels paràmetres dels gèneres, dins de les càtedres plàcides de certa perversa normalitat. Joan Garí defuig o ignora eixes classificacions no per desig deliberat d'outsider (que no ho és), ni per cap forma de lleugeresa, sinó per tractar-se d'un escriptor total, i conseqüentment amb vocació de totalitat. Perquè quan la literatura ho impregna tot, aquells càlids reductes esdevenen presons incòmodes, trages massa ajustats per a qui ama la intempèrie i el vent fresc i sense límits de la vida llibresca, dels seus records i de les seues experiències.

Història d'Amèrica és un perfecte i més que perdurable exemple de tot això. Des de la fórmula inicial d'unes memòries parcials, el llibre en realitat és un compendi d'aquells gèneres difuminats, amerats de tota la càrrega d'ofici de qui ara, vint anys després dels fets relatats, escriu per a reviure (i per a contar-nos-ho), però acompanyat ja pel sediment, per la selecció natural, pel solatge fructífer del temps transcorregut i per la mirada serena i adulta sobre el passat.

El llibre és el relat d'un viatge que l'autor va fer als Estats Units (a Amèrica, eixe arquetip de la ment) als seus vint-i-cinc anys. Però en realitat eixe viatge havia començat molt abans. Tan abans com quan el xiquet Garí, amb a penes deu anys, s'embadalia mirant el dibuix que representava els colons americans disfressats d'indis que, en 1773, van llançar al mar un carregament de te al port de Boston, eixa escena quasi mítica i en qualsevol cas fundacional de la nova nació. Aquell dibuix, contemplat en un dels volums de Mi enciclopedia (una d'eixes col·leccions de llibres també fundacionals i amb vocació pedagògica que estaven per casa i que tots els lletraferits guardem en un racó de l'ànima) va ser l'espurna que encendria la passió per Amèrica, el motor remot i iniciàtic de tot.

(Toni Sabater. "El viatge a Amèrica de Joan Garí: La memòria recuperada", Valencia Plaza. Culturplaza, 29 d'agost del 2017 - fragment. Enllaç a l'article sencer)

* * *

El narrador sap mantindre el fil argumental amb un estil personal que és una original síntesi d'assaig, narrativa i dietarisme […] Garí ha escrit un llibre esplèndid de lectura plaent i enriquidora.

(Antoni Gómez. Caràcters, núm. 58, 2012, p. 36)

* * *

Només l'escriptor que sent els mots en la boca com un glop de sang nodridor pot desprendre's del pes feixuc de la realitat i tenir al seu abast els indicis d'altres existències molt allunyades del seu present. Garí és d'aquesta rara espècie.

(Francesc Viadel. Serra d'Or, gener 2012)

* * *

Llegint aquest llibre tots podem fer el nostre particular viatge a Amèrica, gaudint a més amb la magnífica prosa de Joan Garí.

(Josep Manuel San Abdon. www.sqlectures.blogspot.com, 5 d'octubre de 2011)

* * *

He escrit manta vegada, i torno a afirmar-ho avui: Joan Garí és un dels millors autors actuals en llengua catalana […] Quan parla de la seua gent, de la seua estimada Borriana, assoleix accents commovedors.

(Joan Daniel Bezsonoff. "Un país de mida XXL", El Temps, núm. 1.418, 16 d'agost de 2011 [enllaç a l'article])

* * *

En el fons, Història d'Amèrica és la falsa novel·la d'un viatge iniciàtic, d'experiències vitals transformadores, que es llegeix amb impaciència i gust perquè hi ha un cert grau d'identificació amb l'autor.

(David Miró. Ara, 12 d'agost de 2011)

* * *

Hi ha llibres previsibles i llibres sorprenents. Aquesta Història d'Amèrica pertany a la segona categoria […] Un llibre fascinant, al capdavall, un calidoscopi d'escriptura treballada i brillant.

(Adolf Beltran. El País, 14 de juliol de 2011)