La primera vegada que vaig veure un home mort a trets el que més em va sorprendre van ser les sabates. Molts hòmens morien descalços perquè l'impacte de la descàrrega de l'escamot d'afusellament propulsava violentament el calcer lluny del cos, com una excrecència de què per fi aquest havia pogut alliberar-se. Amb sort, els cossos encara enfebrits quedaven amb els peus totalment lliures. De vegades, però, era només la sabata esquerra la que es perdia, o bé la dreta. Aquesta asimetria resultava dolorosa, perquè era un acte incomplet, una precarietat que llastava el cos, en la seua caiguda, fins el llindar mateix de la mort.

La pèrdua de les sabates em va impressionar també perquè, en la meua ingenuïtat contradictòriament pagana, m'imaginava aquells hòmens entrant en l'altre món amb una mancança íntima i dolorosa. Em pense que eren els víquings els qui sentien la necessitat ineluctable de penetrar en el regne de la mort lluitant a peu dret amb la seua espasa, per la qual cosa l'amputació d'una extremitat era contemplada amb un inigualable horror. Després –o abans– vaig llegir un fet atribuït a Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya durant la guerra. Aquest, segons sembla, s'hauria descalçat ell mateix davant l'escamot d’afusellament, en un gest destinat a sentir el contacte d'aquella terra que havia representat dignament al llarg del conflicte. Crec que hi ha alguna cosa de teatral –no exempt d’una extraordinària sang freda– en aquesta actitud de Companys però, de ser certa, degué contenir també un missatge inequívoc per als seus botxins: no permetria ser descalçat per l'impacte dels trets; seria ell mateix qui s'hi llevaria les sabates, com un víquing empunyava la darrera espasa per a ingressar en el walhalla.

La primera vegada que vaig veure un home mort a trets em vaig imaginar les detonacions com un espetec curt i uníson, que degué anar seguit pel colp sord que fa un cos mort sobre la terra calenta. Era una nit fosca amb una lluna clara, una nit oberta i xafogosa de l’estiu mediterrani. En els instants previs a la descàrrega, els qui assistiren, amb fascinació o potser amb horror, a aquella macabra escena es degueren preguntar si les bales sabrien trobar el cor d’aquell home guiades només per la pàl·lida llum de la lluna.

(Del llibre On dormen les estrelles. Alzira: Bromera, 2005)

* * *

La mirada de Lauren Bacall. Allò purament animal en ella. I el blanc-i-negre com a únic elixir capaç de revelar-lo.
Conforme em faig no sé si més major o més frívol (que no són coses incompatibles) estic més convençut que en la vida s'han de tenir només tres coses: un gran amor, dos o tres bons amics i un bon periòdic. Les dues primeres no són imprescindibles.
(Hi ha dies, definitivament, en què ho impregna tot la nostàlgia irreprimible de no ser Oscar Wilde)

(Del llibre Les hores fecundes. Alzira: Bromera, 2002)

* * *

AUTORETRAT
 

Mirant de front, fit a fit, com hem d'acarar-nos tots tantes vegades al cristall, jo sóc aquest que em dic Joan Garí. El meu rostre s'oculta parcialment sota una barba esclarissada, irregular i com indecisa. Tinc els llavis prou grans, però el nas menut i arromangat: de carxofeta o de quiquereta, segons amantíssima definició materna. Use ulleres –o elles m'usen a mi–, que també són cristalls i són pròtesis, i ajuden a veure. Els ulls marrons, les orelles normals, el front ample i el cabell negre i llis. A l'edat que ara m’inunda –la de Jesucrsit en el cim del dolor i de la saviesa– guaite ja unes dàrsenes suaus als extrems on el front ve a confondre's amb el gran bosc del cabell. Són el solatge del temps que, entre altres coses, és un mal perruquer i també m'ha deixat la seua marca a la coroneta. El mateix actor ha considerat convenient cisellar-me dos breus parèntesis entre el nas i els llavis, que el riure desmesurat converteix en osques més profundes, asimètriques i més corbes.

És un cap menut elevat sobre el promontori disposat per un coll llarguíssim, amb una taca a la dreta, de naixement, on creixen alguns pèls com un ramat tímid de joncs silvestres. Aquest coll s'enfila al seu cos com sobreposant-s'hi i, en l'esforç, els dos extrems de la clavícula formen unes valls minúscules i indolents. Tinc els braços llargs i els avantbraços aprimatxats, el tors normal, el sexe normal, les cames llargues, les cuixes musculoses. I cinc dits a cada peu i cinc a cada mà.

Vist això, i vist així, vist aquest cos que repta indolent els vells cànons hel·lènics, i vist també que entre els poders de la quota de taumatúrgia que em pertoca com a ésser humà no hi ha el noble art del dibuix –amb què els mortals s'avesen a rivalitzar amb els déus–, la literatura m'és això: una forma de venjança. Que és també la meua manera de dir-te que, amb la dansa dels anys, he començat a estimar-me.

(D'Un cristall habitat. València: Tàndem, 1999)