No conec cap escriptor que no siga també lector. És com si una cosa anara irremeiablement unida a l'altra. En algun lloc ocult, aïllat, potser hi ha un lletraferit que no haja guaitat mai la pàgina d'un llibre. Una subespècie humana per catalogar.

Hi ha lectors de tota mena. Lectors voraços que van pel món afamats devorant qualsevol lletra impresa. N'hi ha de mandrosos, de selectius, d'imaginatius, de repel·lents, de submisos, etc. Sóc de l'opinió que les lectures no s'haurien d'imposar. Ens cal un guia en les primeres passes, però no un tirà autoritari que convertisca el que hauria de ser un plaer en una tortura. Les nostres lectures són un reflex dels nostres interessos personals i ens acompanyen en el desenvolupament de la nostra biografia. Ens ajuden a construir la nostra personalitat. Conformen la nostra biblioteca. Una biblioteca sempre acaba parlant d'allò que som o fins i tot d'allò que pretenem ser.

El de lector és un ofici que no reconeix el Ministeri de Treball, però que necessita de la dedicació, la formació, l'energia que li és imprescindible a qualsevol altre ofici.

La professora de la Universitat d'Alacant Anna Esteve ha trobat en l'escriptor de Borriana Joan Garí un lector exigent amb una personalitat tenaç, decidida. Que al mateix temps que ha anat construint la seua biblioteca personal ha escrit sobre bona part dels llibres que ocupen els seus prestatges.

Esteve s'ha encarregat de l’edició dels articles escrits i publicats per Joan Garí, així com de fer un estudi introductori en què ens detalla les formes i els moviments de l'oficiant.

L'ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l'ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d'un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d'allò que li ha evocat, li ha suggerit, l'ha provocat o l'ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l'escriptor i l'obra elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.

La lectura de L'ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dit el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l'odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixisme i pel nazisme… Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.

L'ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.

(Manel Alonso. Diari Gran del Sobiranisme, 3 de gener del 2018 - enllaç)

* * *

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells.

Però el que més contribueix a la unitat d’aquest calidoscopi de lectures és l’enfocament adoptat per Joan Garí com a crític literari, encara que ell refusa explícitament aquesta etiqueta. «Jo no he pretès mai —diu— passar per un “crític”. Només sóc un escriptor que opina als mitjans dels llibres que he llegit.» En les paraules amb què es presenta al seu blog, insisteix en aquest punt: «jo només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit. De fet, sóc un escriptor que, en línies generals, preferiria ser només un lector. Escriure, però, em suposa una extensió plausible de l’ofici de llegir». En aquest distanciament conscient de la figura del crític literari hi ha en realitat, crec, un rebuig de la crítica acadèmica, la que es reclama com una disciplina asèptica, amb pretensions d’«objectivitat», de «metodologia» i de «rigor científic». Col·loque aquestes paraules entre cometes perquè ja coneixeu la idea grotesca que la gent de lletres sol fer-se d’aquests conceptes. Contra la crítica acadèmica, en canvi, Garí reivindica el caràcter literari, lliure i personal, de l’assaig i, per tant, de la crítica literària. Ell mateix denuncia en aquest llibre que, a força de considerar assaig qualsevol cosa que no és ni narrativa, ni poesia, ni teatre, «hem poblat el món d’”assajos” que no tenen res a veure amb la literatura, criatures plúmbies i contrafetes, refregits de tesis doctorals…»

Contra l’enfocament «asèpsic» i «objectiu», Garí tendeix a relacionar la lectura dels llibres ressenyats amb una circumstància concreta de la seua vida personal: una conversa amb el seu fill, un record, o el fet mateix de no haver tingut ganes d’acabar el llibre que està comentant… I, sobretot, amb la seua activitat com a escriptor. Quan en una de les ressenyes es pregunta «fins a quin punt paga la pena seguir escrivint novel·la com es feia tot just abans de l’obra de Joyce o de Proust», està plantejant-se una qüestió que per a ell, com a novel·lista, és fonamental, davant la qual no pot restar ni indiferent ni «asèptic». Garí assenyala, a més, que «la lectura dels llibres d’altri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriure’n de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua». Més encara: l’ofici de lector és «l’ofici previ, bàsic i insubstituïble, de tot autèntic escriptor».

Les ressenyes recollides en L’ofici de lector són una mostra d’aquest intent de prolongar la lectura en l’escriptura i es llegeixen com si fossen les entrades d’un dietari de lectures, malgrat que el gènere de la ressenya comporta uns condicionaments que engavanyen una mica. Garí fa un pas més enllà i les considera els fragments d’una autobiografia. En el cas d’un escriptor és ben possible que els llibres que llegeix, molt més que els que escriu, siguen alguns dels fets més importants i decisius de la seua vida: «escrivim l’autobiografia amb els llibres que llegim». L’ofici de lector i l’ofici d'escriptor, en últim terme, no són més que una manifestació de l’ofici de viure.

Aquest itinerari de lectures, en què la intriga narrativa ha estat reemplaçada per la varietat i per la sorpresa a cada cantonada, es clou simbòlicament amb cinc articles dedicats tots cinc a Proust, en paraules de Garí, «el més “literari” dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida».

(Enric Iborra. "Un calidoscopi de lectures", del blog La serp blanca, 28 d’agost de 2017 - enllaç)