Joan Garí
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Les hores fecundes

Timeo hominem unius styli.

* * *

Un fantasma recorre Europa: el solecisme.

* * *

La mirada de Lauren Bacall. Allò purament animal en ella. I el blanc-i-negre com a únic elixir capaç de revelar-lo.

* * *

Un tipus tan mandrós que ni tan sols tenia enemics.

* * *

Odiar les etiquetes, compadir qui (se) les posa.

* * *

Compte amb la dona que rebutja les flors que li regales. Està menyspreant no només el millor de tu, sinó també la millor part d'ella mateixa.

* * *

Ni lleons defensant el seu regne, ni panteres mítiques, ni elefants enfurismats, ni goril·les, ni cocodrils amb males puces: en aquesta terra, l'animal més temible és un orgull ferit. Un orgull humà.

* * *

Santoral privat de música femella: Billie Holiday, Chabela Vargas, Nina Simone. Mare de Déu del Mam. I quins miracles!

* * *

Conforme em faig no sé si més major o més frívol (que no són coses incompatibles) estic més convençut que en la vida s'han de tenir només tres coses: un gran amor, dos o tres bons amics i un bon periòdic. Les dues primeres no són imprescindibles.
(Hi ha dies, definitivament, en què ho impregna tot la nostàlgia irreprimible de no ser Oscar Wilde)

* * *

Bono (cantant de U2): "Bob Dylan toca la guitarra com James Joyce". Això és sinestèsia, sí senyor!

* * *

Tot rectificant Rimbaud ("Il faut être absolument modern"): no es pot ser absolutament modern. L'índex òptim de modernitat sempre serà relatiu. Per exemple: raonablement modern davant una espetegant antiguitat ambiental.

* * *

L'estil és la manera retòrica que tenim els escriptors d'anomenar les manies.

* * *

Si sóc injust, passeu-m'ho. Però no em perdoneu mai si sóc imprecís.

* * *

El matrimoni és l'amor envasat al buit.

* * *

Què dir d'algú que, abans de conéixer-te, ja t'ha jutjat i sentenciat? Un idiota imparcial, sense dubte.

* * *

La cursiva és als usos del llenguatge escrit el que la llibertat condicional a la legislació vigent.

* * *

Hi ha tres coses que no et perdonaran mai: la sinceritat, la sinceritat i la sinceritat. Especialment per aquest ordre.

* * *

Volia tenir enemics -un poc com un luxe necessari-, i va haver de molestar-se a formar-los personalment.

* * *

Sempre tinc unes monedes per a donar a un captaire, però només amb la condició innegociable que se les gaste en vi.

* * *

El problema de les ovelles negres –el desprestigi- és que belen igual que les blanques.

* * *

Aneu amb compte: el blanc (mans i veus blanques, armes blanques, fins i tot versos) és un color que carrega el dimoni.

* * *

Vasos comunicants. Les lloances que et fan a tu, n’hi ha qui les sent com nafres en carn pròpia. I viceversa.

* * *

Si, quan t’elogien, no tens la sospita que estan parlant d’una altra persona, llavors estàs inequívocament i inevitablement perdut.

* * *

Veure fumar els personatges en els films negres d’Otto Preminger... No hi ha temor al càncer o enfisema que puga rivalitzar-hi.

* * *

Tan sols un ingenu podria pensar que, quan s’acabaran totes les metàfores, només restarà el sentit, despullat i simple. Però no: hi quedarà un closca i, a dins, el buit.

* * *

Nietzsche: “Qui escriu sentències no vol que el lligen, sinó que se’l sàpien de memòria”. La brevetat, més que una cortesia per part de l’aforista, és una estratègia molt meditada.

* * *

Parlant, parlant és la manera més segura de no arribar a entendre’s mai.

* * *

Grafòlatres. Hi ha escriptors que escriuen com els cantants d’òpera canten: amb l’abdomen. És una sort, en tot cas, que no hi puguen implicar també els genitals.

* * *

Fragments, fragments i fragments. És posar-ne a la venda un altre i envair-te l’angoixosa però subjugant sensació que ets el proxeneta de la teua pròpia literatura.

* * *

Mil paraules no bastaren per a explicar aquella imatge. Probablement, perquè només en calia una.

* * *

No podia evitar el profund disgust que li causava aquell home, així que es va posar a lloar-lo.

* * *

Deontologia és allò que sempre tendim a exigir en les professions dels altres.

* * *

Riem cadascú d'una manera però, quan ens enfadem i xisclen, ens assemblen tots.

* * *

"Fora de la meua vista!" L'abast de la mirada sovint coincideix exactament amb el límit de la nostra capacitat d’indignació.

* * *

"Como os que invocam espíritos invocam espíritos invoco/ a mim mesmo e nao encontro nada"
Aquest moment inexorable de la jornada –vespertí, però no necessàriament crepuscular- en què l'única medecina imaginable és un poema de Fernando Pessoa.

* * *

De la bellesa de les dones gitanes –producte d’alguns segles d’intempèrie, de nomadisme a la llum de la lluna i d’alegre i sagrada promiscuïtat amb els objectes del món.

* * *

Un llibre només amb aforismes que es titule –impossible altrament- Obres Completes.

* * *

Escriure. I què, si no?



--------------------