És tanta la capacitat de seducció que com a articulista té Joan Garí, que més que lectors, fa còmplices. La seua escriptura té la virtut, a més, de ser intemporal. Per tant, el lector d'aquesta antologia dels articles que va publicar pràcticament cada dia entre els anys 2008 i 2012 en el desaparegut diari Público, una dècada després encara sorprenen per l'originalitat i l'agudesa del punt de vista, les apreciacions, el curs de la prosa, la ironia, la capacitat de compactar la informació i de proposar reflexions. Ja fa temps que no en tinc cap dubte: Garí s'ha convertit en el millor articulista valencià que, a més —com en el cas que ens ocupa—, s'expressa també en un castellà captivador, ja que col·loca la paraula adequada en frases enginyoses i té un estil periodístic àgil i resolt. És admirable, a més, la capacitat de síntesi que té en unes poques línies.

Aquesta col·lecció d'articles és com un basar en què el lector trobarà una gamma de temes en què Garí analitza aspectes de política internacional, de la cultura, l'educació, l'independentisme, la corrupció, la justícia, etc. Una lectura segura per a l'estiu.

(Josep Palomero i José Miguel Segura. "Comentaris literaris", El Periódico Mediterráneo. Quaderns, 15 de juliol del 2018)