Cal ressaltar l'atreviment de l'escriptor de Borriana per afrontar el text sense prejudicis, fins i tot fent ús de la mateixa causticitat que l'autor de Nosaltres, els valencians […]. El seu estil és nítid, matisadament irònic, sovint càustic, i tot i patir en alguna ocasió d'imprecisions en les dades que aporta, resulta en general plausible.

(Antoni Gómez. Caràcters, núm. 63, primavera de 2013, p. 45.

* * *

La mirada de Garí –un autor poc donat a les concessions, inflexible quan s'ho proposa– és una mirada neta, intel·ligent, d'algú compromés amb la societat que l'envolta. L'autor d'Història d'Amèrica, un altre llibre magnífic, el que ara ha fet és recórrer, diríem, camins vells i nous alhora […] Un homenatge ben oportú i un plaer.

(Francesc Viadel. Serra d'Or, núm. 636, desembre de 2012)

* * *

Joan Garí, excel·lent escriptor borrianenc, va rebre fa tres anys un encàrrec d'envergadura: reviure el viatge que mig segle abans va realitzar Joan Fuster pel País Valencià i exposar els canvis. D'aquestes vivències ha sorgit un ambiciós i vistós volum de gran format que és un plaer llegir-lo, sense presses, i recrear-se en la narració –una prosa pulcra i fluida–. Per arredonir-ho està il·lustrat per les fotografies de Joan Antoni Vicent que s'arrisca en el blanc i negre i obté un resultat magnífic.

(s/a.: Butlletí del Centre Excursionista de la Serra d'Espadà, núm. 40, tardor de 2012)

* * *

Un dels llibres més bells i interessants que s'han publicat enguany és Viatge pel meu país, una veritable meravella escrita per Joan Garí i il·lustrada amb fotografies en blanc i negre de Joan Antoni Vicent. És una veritable obra mestra.

(Carles Duarte. "Viatge pel meu país", Segre, Regió 7, Diari de Girona, Diari de Tarragona i El 9 Nou, 5 d'agost de 2012)

* * *

Al cap de mig segle, un digníssim successor de Fuster, l'assagista Joan Garí, ha resseguit les passes del mestre i ha aixecat acta notarial tant de les coses que segueixen sent com eren com de les que han canviat radicalment […] De fet, constitueix un diàleg interessantíssim entre dos senyors que, a banda de dir-se Joan, tenen algunes altres coses importants en comú, com ara el fet d'haver pensat i repensat un país periòdicament, com si en comptes d'una realitat geogràfica més o menys incontestable es tractés d'un enigma o, si més no, d'una cosa molt estranya.

(Ferran Sáez. "Viatge pel meu país", Ara Llibres, 6 de juny de 2012)

* * *

El de Borriana és un excel·lent escriptor que es mou amb solvència i gust pel terreny que trepitja. El seu, de fet, és un volum que, sense dissoldre la gènesi –abunden les citacions i visites al text fusterià [El País Valenciano, 1962]– adopta vida pròpia, amb més volada quan deixa de banda els registres més notarials per oferir delicioses digressions amb vocació lírica o irònica. Una prosa elegant i fluida, sense ensopegades ni omissions dignes de ser esmentades, que segueix els passos de Fuster amb la mateixa estima i desconcert, amb la voluntat de descriure el país sense edulcorants. Amb el mateix esperit engagé. Una visió –i aquesta és la conclusió més inquietant– encara incompatible amb el volkgeist dominant.

(Xavier Aliaga. Web Núvol, 1 de maig de 2012 [enllaç a l'article])

* * *

Us diré, doncs, sense cap reserva, que aquest és un llibre magnífic […] Amb un lirisme discret però real, el borrianenc sap evocar els paradisos perduts, com les illes Columbretes. Aquesta obra és un festival de bellesa, d'elegància, d'intel·ligència. Un poema […] Els mots de Garí canten un jazz punyent i les fotos de Vicent evoquen un paradís plausible."

(Joan Daniel Bezsonoff. El Temps, núm. 1457, maig de 2012, p. 55)

* * *

Aquest és un llibre de Joan Garí literari, senzill i autèntic. La seua prosa clara no afegeix cap dificultat al camí, com sol passar en molts casos, sinó més bé al contrari: ajuda a circular de forma suau a través de totes les històries i l'orografia del país, com si el lector caminara feliç, lleuger, sempre de baixada. Les imatges de Joan Antoni Vicent donen suport al text i serveixen a la vegada de contrast entre dos mons, el de Fuster que pertany a la nostàlgia i la nova realitat que queda fixada en unes pàgines que en el futur també seran memòria groga. Són dos treballs necessaris.

(Manuel Vicent. Pròleg a Viatge pel meu país)