Ventura Gassol
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Bonaventura Gassol i Rovira (la Selva del Camp, Baix Camp, 6 d'octubre de 1893 — Tarragona, 19 de setembre de 1980) utilitza sempre el nom de Ventura.

Ben aviat destaca per les seves dots per a l'estudi, així que la família l'envia, de jovenet, al Seminari Pontifici de Tarragona, on rep una sòlida formació humanística. Durant els deu anys de seminarista escriu els primers versos i fa amistat, entre d'altres, amb Higini Anglès, Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Josep M. Casas i Francesc Vidal i Barraquer. Poc abans d'ordenar-se sacerdot, el 1913, abandona la carrera eclesiàstica i es trasllada a Barcelona per treballar al Grup Benèfic de la Protecció de Menors, on coneix i fa amistat amb Lluís Folch i Torres. També s'introdueix en el món de la política i entra en contacte amb la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Quan el 1916 es constitueix el Consell de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, és cridat per Manuel Ainaud i Sánchez per a treballar a l'Assessoria Tècnica Pedagògica, des d'on promou diverses obres socials i culturals. De la seva tasca sobresurten la inauguració de l'Escola del Mar de la Barceloneta i l'organització, juntament amb Pere Vergés, el doctor Mas i el mateix Manuel Ainaud, de diverses colònies escolars d'estiu, com la República d'Infants de Vilamar instal·lada a les pinedes i sorrals de Calafell, on assagen les teories pedagògiques del nord-americà John Dewey.

Inicia la carrera literària col·laborant en revistes barcelonines i obté premis en diversos certàmens locals per les seves composicions poètiques, que recull el 1917 en el seu primer poemari, Àmfora. A Barcelona, ben aviat es relaciona amb els ambients literaris, i no triga a fer amistat amb Jaume Bofill i Mates, Josep Carner, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Josep M. de Sagarra. Al cap de tres anys de la publicació del primer recull, apareix un nou aplec de catorze poemes, La nau (1920), que dedica a Jaume Bofill i Mates, conegut amb el pseudònim de Guerau de Liost. La lírica de Ventura Gassol, encetada en ple moviment noucentista, respon més aviat a una estètica romàntica i vuitcentista. La publicació del recull de poemes patriòtics Les tombes flamejants (1923), que conté, segons Josep Carner, les darreres englantines, té una molt bona rebuda i l'acaba consagrant com a poeta.

Molt en relació amb la seva passió per la poesia i per la música, Ventura Gassol estrena, el gener de 1921, al Teatre Bartrina de Reus, el poema dramàtic en tres actes La cançó del vell Cabrés, que és publicat el mateix any. El teatre gassolià, eminentment poètic i en vers, evidencia influències modernistes i descriu situacions caracteritzades pels conflictes entre el present i el passat que oprimeixen el personatge central. És un teatre clarament arrelat al món de les tradicions i mites populars, fruit de la seva personal visió del Teatre Nacional català, que exposa a la conferència "El nacionalisme en el teatre", pronunciada en la lliçó inaugural del curs de l'Escola d'Art Dramàtic l'any 1922. Per aquesta època també fa una efímera incursió a la novel·la breu i la prosa narrativa de caire imaginatiu, amb els títols El preu de la sang (1923), L'oncle Neus; L'obra del diable; L'escurçó del destí (1924), El mur de roses (1924), Mossèn Gabriel (1924) i En Joan de les campanes (1926), publicades totes elles a la col·lecció "La novel·la d'ara" i de qualitat clarament inferiors a la seva producció poètica i dramàtica.

El 1922 coneix Esperança Galofré, amb qui contrau matrimoni i té dos fills, Abel, nascut el 1923, i Albert, que neix l'any següent. El mateix 1922 és un dels fundadors del partit polític nacionalista Acció Catalana, creat com a resultat de la Conferència Nacional Catalana. Després de la presa de poder del general Primo de Rivera, a causa d'unes amenaces de presó, cap a finals de 1924 ha d'exiliar-se precipitadament a França, on es posa en contacte amb Francesc Macià. Ventura Gassol, impressionat per la personalitat i el carisma del futur president de la Generalitat de Catalunya, des de llavors esdevé el seu braç dret. És un dels capitosts dels fets de Prats de Molló (1926), en què un grup de militants d'Estat Català intenten la invasió de la Garrotxa des de territori francès. Després de la detenció i el procés judicial, que té un ample ressò a la premsa europea, són expulsats de França i Ventura Gassol es refugia a Bèlgica. El 1928 acompanya Francesc Macià en un viatge pel continent americà que els porta a Uruguai, Argentina, Xile, Cuba —on intervenen en la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana— i Nova York, amb la idea de promoure un moviment internacional de rebuig a la Dictadura de Primo de Rivera. El 1930, amb la fi de la dictadura, després de passar uns dies a la presó de Figueres és autoritzat a tornar a Barcelona.

Després de tots aquests successos, el poeta esdevé ben aviat un home públic. La seva oratòria, capaç d'enardir les masses, i el curs dels esdeveniments polítics, el converteixen en una figura pública brillant, respectada i admirada. En proclamar-se la República Catalana, és nomenat Conseller de Política Interior, i pocs dies després és nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat (1931-1934 i 1936). El 1931 és elegit Diputat a les Corts Constituents, on sobresurt en la defensa de la llengua catalana i l'Estatut d'Autonomia. Després de la mort de Macià, amb motiu dels esdeveniments del 6 d'octubre de 1934, en què el president Lluís Companys proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola, Ventura Gassol és empresonat juntament amb tot el govern. Després del triomf de les esquerres, el febrer de 1936, és restituït als seus càrrecs. Durant els primers mesos de la Guerra Civil, destaquen les seves gestions per a salvar persones en perill —eclesiàstics, entre els quals el cardenal Vidal i Barraquer i diversos bisbes, i persones d'ideologia dretana—, i en la conservació de tot el patrimoni artístic. Pels volts d'octubre de 1936 s'exilia a París, on hi organitza l'Exposició d'Art Català, i dimiteix del seu càrrec de conseller.

Al llarg de la seva trajectòria, tot i que mai no deixa de considerar-se, eminentment, poeta, la dedicació a la literatura es veu restringida als períodes d'allunyament de la política. El 1931 publica el quart recull de poemes, Mirra, dedicat a Francesc Macià, que ha estat considerat per part de la crítica com la seva obra de maduresa, i tres anys després es publica una antologia dels seus poemes prologada per Josep Carner. En teatre, després de La cançó del vell Cabrés, el 1928 estrena, al Teatre Romea de Barcelona, l'obra La Dolorosa, que és publicada el mateix any. També publica el poema coreogràfic La mort de l'ós (1935), amb música de Robert Gerhard i inspirada en la tradició pirinenca, que no arriba a estrenar. En diversos períodes de la seva vida tradueix i adapta algunes obres teatrals, entre elles la única versió catalana de Peer Gynt d'Ibsen, traduïda per ell mateix i adaptada amb la col·laboració del seu amic i company d'exili Josep Carner i Ribalta. També tradueix diversos clàssics de la literatura universal al català —probablement a partir de versions franceses—, que l'ajuden a mantenir-se econòmicament durant els llargs períodes a l'exili, com ara Idil·lis rurals (1920), de Tolstoi; Gitanjali. Cançó d'ofrena (1928), de Rabindranath Tagore; i Llegendes de Nadal (1930), de G. Lenotre, entre d'altres.

Instal·lat a Lausana (Suïssa), després de la mort de la seva muller, Ventura Gassol es casa en segones núpcies amb Lucie Wild l'any 1947. Allunyat forçosament de la política activa, té un cert interès en destacar com a poeta en llengua francesa, i conrea la poesia en català i en francès. Col·labora en diverses revistes literàries francòfones, com Suisse contemporaine (Lausana), Journal de la Maison Charles Veillon (Lausana), Profil Littéraire de la France (Niça), Le Journal des Poètes (Brusel·les), i Labyrinthe (Lausana), on publica poemes propis i traduccions de poemes de Joan Alcover, Clementina Arderiu, Agustí Bartra, Josep Carner, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Maragall, Carles Riba i Joan Triadú, entre d'altres. També envia textos a les revistes de l'exili català, com La Humanitat (Mèxic). A Suïssa publica el recull Fleurs (1943), amb poemes majoritàriament redactats i publicats anteriorment en català i adaptats per ell mateix al francès, i Mirages, un llarg poema escrit el 1943 i publicat el 1950 en edició bilingüe francesa i catalana.

Després de quaranta-un anys a l'exili, el 1977 Ventura Gassol retorna a Catalunya i rep nombrosos honors i homenatges. Passa els darrers anys de la seva vida a la Selva del Camp, i mor el 19 de setembre de 1980 a Tarragona. El 1993, en ocasió del centenari del seu naixement, l'editorial Mèdol de Tarragona publica els volums Poesia, que aplega en un sol volum els llibres de poesia publicats per l'autor, i Teatre, que recull el seu pensament teòric, la producció dramàtica i les traduccions o versions teatrals. També s'organitzen nombrosos actes i conferències, i es publiquen diversos estudis sobre la seva vida i la seva obra.



--------------------



Caricatura de l'autor de l'artista andalús Helios Gómez, publicada a La Rambla de Catalunya (Barcelona), 4 d'agost de 1930, p. 12.
+ ampliar






Fotografia de l'homenatge de la Selva del Camp a l'autor en ocasió del seu retorn a Catalunya. Publicada a La Rambla de Catalunya (Barcelona), 1 de setembre de 1930, p. 6.
+ ampliar






Dedicatòria de l'autor a Carles Riba, amb la inscripció "Tibi, dilectissime C. Riba, per carmina dico".
+ ampliar






L'autor i Francesc Macià l'any 1930. Fotografia d'autor no identificat, publicada a Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats (Barcelona), 1 d'octubre de 1930, p. 3.
+ ampliar






Dibuix de l'autor de Ferran Callicó, datat del 1934 i publicat a Callicó, retrats dibuixats. Barcelona: Verdaguer, vol. 1 (1921-1935), 1935, làmina XXVI.
+ ampliar






Programa de mà de l'homenatge de la Selva del Camp a l'autor, en ocasió del seu retorn de l'exili l'any 1977.
+ ampliar