FOC CEC

El pes encès de les relles.
Roda del cíclop solar.
Brunzen arrels i cornelles.
Més fosc, un clos sobirà.
Espases. Llum de sivelles.
Els esperons a la mà.
Els xais degollats. Estelles.
Sofre i sorra encén el pla.
Sense ferralla ni anelles,
cos meu, qui et coneixerà?

Perquè, de l'home, aquests braços
quan la pell nua s'encén,
i aquest alè, i aquests llaços
de seda i ponent,
i aquests ulls ¿no són capaços
de retenir, cendra ignent,
focs oblidats de cabassos
que atia i dispersa el vent?
Anem vestits de pallassos
sota l'arada roent.

Bronze, desertes campanes.
Cos lligat de peus i mans,
ferit i enforcat, ¿demanes
retrobar la llum d'abans,
el gipó de sedes vanes,
les estances i els instants,
les ales de grifó, ufanes
damunt naufragis llunyans?
D'escuma i d'or, les fossanes.
Cos enjoiat, grogues mans.

Els astres també, fent via
immòbils i sepulcrals,
per la cúpula que expia
crims antics d'hosts funerals
i, verda serpent del dia,
extingeix foscos fanals,
il·luminen la follia
d'un capvespre de timbals.
Negres cohorts, malaltia
de la llum, negra als penyals.

El vol d'una àguila ¿pot,
filosa d'un cel confús,
rompre foscors, alcavot,
pantera obscura, banús,
d'un jaç de plaer, d'un sot,
guariment de l'home, fus
irrisori, cos, un dot 
llòbrec d'esposalles, ús
d'ombres al buit casalot?
Cos amb cos la lluna cus.

La claror blanca de l'arç,
l'inerme alfanc de la nit,
els faigs que la llum de març
uneix en un feix brusit,
quan tot el migdia, espars,
és un esquinçat vestit:
túniques, deliquis cars
als ulls, pòstum, mort neguit.
Metall fosc, núvols avars
l'estelada han conquerit.

Perquè la volp i la fura
i l'unglot de l'alacrà
han fet la seva pastura
del cel d'aquest dia clar.
Tot, una sola conjura.
Glaçada em miro la mà.
Tanta tenebra s'atura
al meu cor. El bestiar
ensuma la mort. Impura
presentalla d'un foc va!

S'esvaeix la llum. Perdura
l'ull del tigre, el bleix del ca.

(Dins Foc cec. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 37-39)
 

* * *

HIMNE

No tot és claredat a dalt de les alzines;
s'enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l'home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.

De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat; 
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.

Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes 
amb l'enterboliment del vespre carmesí.

Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d'existir; 
amb una esgarrapada, la túnica teixida, 
de cap a cap l'esberla la llança del matí.

La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica, 
als enderrocs que miren les armes del passat.

(Dins La llum. Barcelona: Edicions 62, 1991)

* * *

Aquests exèrcits alarmants
que vénen quan la nit destrossa
amb calaveres blau turquí
l'armada dels dies que foren 
aquesta llum espellifada
de galions en foc destret
la Nau Fantasma dels amants
tudada nit nit de centelles
l'hivern tot fet de boles d'aigua
i de jardins incendiats
l'estiu amb boca de berbena
el quepis de la soledat
col·legials a la dispesa
oh dispersers del somni brut
l'estiu amb roba de carrer
i la romança de la nit
sarau de coloret bengales
pintura a l'aigua de París
quan tants excèrcits s'estimbaven

(Fragment inicial de l'obra Mascarada. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 13-14)