David Jou
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Vaig néixer a Sitges el 23 d'octubre de 1953. Vaig passar la meva infantesa entre el taller del meu avi, l'escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la meva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l'escola i la platja. Fins a 1973, viatjàrem amb certa freqüència a Cartagena, on el meu pare, capità de petrolers, recalava sovint.

Als quinze anys, vaig publicar els meus primers poemes a L'Eco de Sitges. Als disset, vaig publicar el primer llibre. Des d'aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida. He publicat, fins ara, setze llibres de poesia.

Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m'ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per a mi un microscosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps, l'amor, la creació poètica i el cinema.

Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual —influència, potser, de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu—, inspirades sovint en les formes de la natura —arbres, coves, pluja— o en teories de la física —cosmologia— i de la biologia —codi genètic.

Sóc catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual vaig fer els meus estudis. La recerca científica és un altre dels centres de la meva activitat. He publicat uns cent cinquanta articles de recerca en termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística fora de l'equilibri, en revistes de difusió internacional, uns dos-cents articles de divulgació a La Vanguardia, cinc llibres de física, dos llibres de divulgació i tres llibres d'assaig.

La pràctica de la poesia ha contribuït decisivament a donar-me un grau considerable de llibertat, m'ha estat un estímul a sentir amb més passió, a pensar amb més lucidesa i a viure, en fi, amb més intensitat. Entre els meus models literaris es compten el Cementiri de Sinera de Salvador Espriu, Les irreals omegues de J.V. Foix, Les elegies de Bierville de Carles Riba, el Nabí de Josep Carner, L´espai desert de Pere Gimferrer, els Quatre quartets de T.S. Eliot, Les elegies de Duino de Rilke, Charmes de Paul Valéry, Anabase de Saint-John Perse, i poemes de Borges, García Lorca, Sant Joan de la Creu, Kavafis i molts altres autors. He intentat esbrinar, entre tantes veus poderosíssimes, si tenia res a dir que mereixés una veu pròpia.

Dubto que els modestíssims resultats assolits —i que, malgrat tot, em satisfan, perquè compten entre els millors moments de la meva vida— arribin a ser mai suficients per pagar decorosament l'immens deute que tinc amb la poesia i amb la meva llengua.



--------------------