Vicenç Llorca
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Poemes en català

PLACES DE MANS

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I sóc passeig obert a la ciutat
que has inventat perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

(De Places de mans, 1989)


* * *

L'AMIC DESERT

Enraonant de cors, va el meu cor raonant
per quin veloç afany els cossos són escàpols.
Si molt mostrava amor, o en el goig era extrem,
sols en rebia el bes fugaç de la fortuna.

I si deia: Et sé, o feia: Et vindré,
ningú mai no va dir quin dol vindria a fer-li
esment de tanta llum donada a un món distret.
Fosc i buit, el camí no tenia cap rostre.

Per això vaga estès en un present escàs.
I, quan la nit desclou les estrelles, vigila
per si hi troba més foc que fum, més mot que so.
No coneix aturall qui d'estimar s'ocupa.

I és així que aquest cor, dels ulls, no ha tingut por.
I mira tot l'espai del desert on la vida
l'ha perdut; i s'hi fa, com si la pols guardés,
perfecte amor desfet en la soledat pura,

Encara el cos d'aquell que es diu l'amic desert.

(De L'amic desert, 1992)


* * *

LA FRASE IMMUTABLE

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruinar una ciutat.
Tot el canvi del món en una frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

(D'Atles d'aigua, 1995)


* * *

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

A Miquel Àngel Riera, in memoriam.

Digue'm que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l'ofici de la immensitat.
Digue'm que no morim,
que si véns amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue'm que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l'àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l'abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l'abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d'astres.

(De Cel subtil, 1999)


* * *

LA DOTZENA LLUNA

A Anna.

Com d'un pou d'aigua clara extraiem
els secrets minerals de la joia.
Tu somrius i proclames l'imperi
de la lluna en els ulls, en el sexe,
en els llavis, en tot el que és fet
per nedar sobre el mar blanc dels astres.
No hi ha vent ni murmuris. No-res.
Tot és prest perquè l'Óssa Major
es redreci, i el cel de la nit
ens habiti amb les lloses de jade.

(De Cel subtil, 1999)


* * *

WHITE MOUNTAINS

Record d'un dia a Franconia Notch.


Contra vents gèlids,
he travessat l’estació del fang
i sóc al Nord de Boston.
No hi ha fulles ni flors encara.
Tot és fusta en estat salvatge,
tot s'aferra a l'últim son de l'hivern.
En silenci, envolto la casa closa:
trencadissa de branquillons
sobre la terra xopa.
Vaig a la bústia:
"U.S. Mail. Robert Frost".
Cap carta.
Tan sols les White Mountains al front,
mostrant la neu de l'escriptura,
la solidesa del repòs,
la quietud de la naturalesa
davant els versos que mai no han vingut.

(De Ciutats del vers, 2005)


* * *

CALENDARI D'INSTINTS

Cada dia que passa resta pes
a la naixença, vida que te'n vas
sense dir res de nosaltres als estels
que creàrem per creure'ns immortals.

Així plourà: cauran instints de cel
a les ciutats on som només els punts
d’unes tènues llums que, com els blens
a la nit, il·luminen solituds.

Calendari agredolç dels mots en vers,
tindrà la pau un somni ben precís
entre l’espera i el frec dels alens.
I florirà de nou el clos jardí.

(De De les criatures més belles, 2006)


* * *

EL COS DE L'ELEGIA

Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?

(De De les criatures més belles, 2006)









--------------------



Coberta del poemari Paraules del món. Antologia 1983-2003.
+ ampliar






Coberta de L'Amic Desert






Coberta del llibre De les criatures més belles.
+ ampliar