Joan Margarit
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Les illes, doncs, acaben per ser tristes

Les illes, doncs, acaben per ser tristes.
Com una taula amb tovalles blaves
la mar resta parada a l'horitzó.
Tornes a escriure cartes als cafès
i la proximitat del teu silenci
té un vertigen d'escales de l'oblit.
S'encén tota la mar, quan la imagines,
en els sécs més antics de vora els ulls.
Ara escolta el ressò de les paraules
al pou del teu fracàs, on resta calma
l'aigua més clara, que és la més profunda.

(Del llibre L'ombra de l'altre mar, 1981)

* * *

Mai no m'he tingut per grec

Tu saps molt bé que mai
no m'he tingut per grec.
Lluny de la meva infància,
dels meus rius vermellosos
i de la meva gent,
he adoptat costums
que no t'han d'enganyar.
No tinc enyors de terres,
però, encara estimant-te
sempre en la teva llengua,
tu saps molt bé que mai
no m'he tingut per grec.
Admiro els vostres temples
però els meus déus em parlen
des del fullam dels arbres.
Esposares un bàrbar.
Et recullen les llàgrimes
unes mans estrangeres
que quan t'acaricien
mai no acabes d'entendre.

Hekatònim

(Del llibre Cants d'Hekatònim de Tifundis, 1982)

* * *

Dilema

És un dia de pluja, un dia laic
de parafangs i cantonades tristes.
Bigues de llum suporten els trespols
d'una sala dins teu on algú vetlla.
Aviat seran closos aquests anys,
i si no aprens a viure com un monjo
només ho podràs fer com un servent.

(De L'ordre del temps, dins Els primers freds. Poesia 1975-1995, 2004)

* * *

Confident eficaç
i taciturn, el mar.
No suporta el llepat
lament sentimental,
ni la melancolia,
si és només covardia.
Lluny d'on ets, vora l'aigua,
hi ha algú amb un gos que salta
i intenta, a mossegades,
destrossar les onades.
¿A quants haurà parlat
d'enganys i desenganys
una platja d'hivern?
¿A quants el propi infern
els haurà atret amb força
des de la sorra inhòspita?
És dur l'hivern. La fam
d'amor al bosc gelat
fa domèstic el llop,
que gira entorn d'un pou
mirant al fons la pura
imatge de la lluna.
El llop sempre vigila
com va fugint la vida
entre pactes morals
fets de subtils enganys.
Matrimoni i família,
mai no han fet poesia,
són una coartada
de fera solitària
que es llepa i dissimula
els sentiments de culpa
seguint amb el cap cot
aquest camí de gos.
A vegades udola
i, en silenci, recorda.
Llavors es vol salvar.
Ferotge, vell, cansat,
grunyint, mostrant les dents,
salta al coll del present.
Primer és un gos perdut
que el solitari acull,
però és el mateix llop,
cruel, melangiós,
sempre amb els ulls lluents
de tants somnis pendents.
Aquesta és la parella
–la persona i la bèstia–
que veus en la distància
passejant per la platja.

(Del llibre Els motius del llop, 1993)

* * *

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.

--

Entre les ombres d'aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

--

Jo vinc d'un temps més fred. Abans de l'alba,
camins gebrats duien callades ombres
als finestrals brutosos de les fàbriques.
Avui aquelles ombres del passat
que van ensordir el món amb els seus cants
miren des de dins meu. No entenen res.
Contemplen, opulenta, una misèria
que ni sap que és misèria.
És el final d'un somni. Ara toca
fer democràtic l'art. Cap arbre alt.
Espantosament rics i, per això,
espantosament pobres.


--

L'absència és una casa
amb radiadors gelats.
D'allà vinc. Un llarg camí
fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
quan al setembre descansa.

En el crepuscle del port
una altra ciutat s'enfonsa
en un mar cansat de llum.
Queda la ciutat final,
on no trobaré ningú
a qui pugui preguntar.
Vaig caminant cap endins
amb coloms bruts de tristesa
desapareixent al vespre
pels arbres o pels terrats.
Són com nosaltres: tampoc
tenen veus melodioses
per escapar de la mort,
aquesta petita plaça
on ens anem acostant
pels carrers habituals.


(Del llibre Casa de Misericòrdia, 2007)



--------------------