Pasqual Mas i Usó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

En poc de temps, Pasqual Mas i Usó ha guanyat l'Enric Valor de novel·la amb La cara oculta de la lluna, i el premi Ciutat de Vila-real de teatre, amb Estratègia per a una ciutat en ombres.

Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961) va guanyar la setmana passada el premi Enric Valor de novel·la, instituït per la Diputació d'Alacant i, amb 2 milions i mig de premi, el més ben dotat del País Valencià.


Amb Salt en fals n'havia quedat ja finalista, de l'Enric Valor, era un premi que li abellia especialment?
— La veritat és que al finalista sempre li queda un regust amarg, però que també t'esperona; més que res per tal de demostrar-te que no t'has equivocat en aquesta tasca tan difícil de les lletres. Però cal comprendre que capficar-se en aconseguir un premi determinat o qualsevol premi és una tasca inútil i, a més a més, empobridora. Si m'he presentat a aquest premi és perquè considere que és el que avui millor projecció literària assegura. Hi ha al darrere el premi més ben dotat del País Valencià i una editorial, Bromera, que lluita per situar els seus autors prop del lector. Salt en fals també la va publicar Bromera i ara, amb La cara oculta de la lluna, hi torne a confiar. Al capdavall, el que cerca tot autor és ser llegit i d'ací la importància de trobar bons camins per aplegar al lector.

Què hi cercava, en escriure La cara oculta de la lluna?
—Sempre m'ha preocupat com la guerra incivil espanyola s'havia convertit en una mena de tabú del qual mai no es parlava a casa. Ho he preguntat a amics i coneguts de la meua generació i els ha passat el mateix, ningú no els havia contat la veritat que tothom sospita que ha d'eixir per un lloc o d'altre. Només ens contaven anècdotes: que si menjaven pa i moniato, que si llonganisses de vés a saber què, que si patates bullides, etc. Però del patiment amagat, res de res. El que cercava és treure a la llum tot aquest pou de sentiments contradictoris.

I quin punt de vista ha adoptat per reflectir tot açò?
—La generació que va viure la guerra no l'ha poguda oblidar, però no ha contat res de res. Només tenim un cafís de dades històriques, però del patiment, res de res. La següent generació ha passat per damunt sense voler-se’n adonar enlluernats pels sis-cents i l'Espanya del turisme. Aquests vivien en un núvol fictici en el qual, mentre no faltara treball i viandes tot anava com oli en un cresol. Però la generació criada en la llibertat ha de saber el que ha passat i d'ací que el narrador de la novel·la siga l'encarregat d'escriure sobre aquells fets, a partir de les vivències i dels patiments, de les festes i de les tradicions i de tot allò que emmascarava i silenciava una veritat ofegada. Una veritat que està present com la lluna, però ubicada en la cara del satèl·lit que no podem veure.

Fa uns mesos, va guanyar també un premi de teatre, a Vila-real...
—Aquesta és una obra que ja portava temps enllestint i que mai no acabava de reblar. Estratègia per a una ciutat d'ombres està basada en la vida del pintor Toulouse-Lautrec. El que m’interessava i segueix interessant-me del personatge és com un noble ric de carrera pictòrica exitosa decideix refugiar-se en un París tan marginal. No el París ciutat de la llum i del saber, sinó el París de la prostitució i dels cafès-cantants que, tot siga dit, a l'època eren termeners a les hortes de les rodalies, allí on ara han crescut gratacels i bulevards. Però estudiant el personatge hom se n’adona que era un contrafet rabassut que només podia ocupar un lloc de privilegi allà on la marginalitat ocupara totes les estances de la vida. D’ací que des del camp obert d'Albi vaja a fer cap al submón d'un París que, aleshores, esdevé un refugi. D’altra banda, l'interès del pintor pel teatre i per les disfresses també porta a concebre un personatge que s'amaga; que se sap important però que s'estalvia d'aparèixer en públic i busca la llum artificial i la nit per esdevenir el gran Toulouse-Lautrec que ens ha aplegat. Llavors, situe el personatge a punt de morir però amb temps de pegar-li un repàs al que ha estat la seua vida.

Per què, els premis que eren abans un viver de nous autors, avui interessen sobretot als autors amb un cert nom?
—Tal vegada perquè estem entrant en una altra etapa en la literatura valenciana. Fins no fa molt de temps l'únic referent eren quatre novel·les policíaques, però l'última dècada ha aportat nous autors que publiquen arreu de tot l'àmbit lingüístic català. Els premis s'han adaptat i no només busquen descobrir nous valors —que ja sabem que n'hi ha— sinó que precisament perquè al darrere dels premis hi ha editorials fortes, que són empreses i el que volen és vendre llibres, la situació ha canviat perquè aquestes també volen jugar sobre segur. Açò atorga una nova dimensió al premi ja que, llavors, l'escriptor sap que accedir a l'estadi dels premiats significa que donaran la cara per ell i pel que ha escrit. El que és lamentable és que encara hi haja un tall de premis que desen els llibres en caixes i no els venguen. Ja no es tracta de que una editorial recolze el premi, sinó de quina editorial.

(Vicent Usó: "Guerra Incivil", Cuadernos de Mediterráneo, febrer de 2001, p. 5-6)

* * *

Pasqual Mas i Usó acaba de publicar Pavana per a un home sense nom (premi de narrativa Ciutat de Sagunt) on fa una dissecció literària dels problemes de la paternitat

Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961) compagina la docència, els articles a la premsa, la crítica literària, l'estudi de la literatura, la direcció d'una revista de teatre, la poesia i la narrativa. Entén la literatura, segons manifesta, únicament com un compromís amb la investigació de noves formes d'expressió. La seua última novel·la,
Pavana per a un home sense nom (2000), n’és, com les anteriors Salt en fals (1993) i La confessió (1993), una nova mostra.

Pensa que el de la paternitat és un problema nou?
—És un problema, efectivament, dels nostres dies. Hi ha gent que vol tenir descendència i no pot; gent frustrada per aquesta raó o perquè li ha decebut l'experiència. La paternitat és un tema que duu de cap a molta gent. A la novel·la està plantejada d'una manera desitjada però que, després, dóna feina i això trenca les expectatives de futur de la parella, que s'ha d'adaptar...

Adaptar vol dir renunciar?
—Han de renunciar, sí, i els dos, però no sempre renuncien els dos de la mateixa manera ni amb la mateixa força. A la novel·la, la mare renuncia pràcticament a la seua expectativa laboral, que hauria pogut ser tan brillant com la del pare qui, en canvi, sense per això deixar d'estimar la filla, opta per aprofundir en la seua carrera professional. I en no compartir el mateix camí, la situació arriba un moment que s'ha de trencar.

Això significa que és incompatible la paternitat amb el compliment de les expectatives professionals o vitals?
—No, no...

A la novel·la sí que ho és.
—Allí sí perquè jo busque que hi haja aquesta incompatibilitat per fer veure que l'arribada d'un fill t’obliga a replantejar la situació. El que ocorre és que a la novel·la, els personatges o no ho han fet o la situació ha derivat per uns camins que ells no s'esperaven.

En tot cas, a la novel·la es respira una atmosfera de crisi de valors, creu que no tenim clares quines són de veritat les coses importants?
—Sí, jo crec que aquest és el nucli de la novel·la, fer veure que aquesta societat demana una nova manera de ser i que hi ha una sèrie de conductes que estan passades de moda. No es pot tirar endavant una família com fa deu anys. Avui cal una altra manera de veure créixer els fills, una altra manera de comportar-se en parella i de repartir el treball fora i dins de casa i, en part, el que els passa als personatges és que, tot i tenir un nivell cultural elevat, fracassen en aquest aspecte.

Creu que hem fet de l'èxit una meta falsa, a la que mai no s'arriba del tot i que, a vegades, exigeix el sacrifici de les coses realment essencials?
—Sí, sí... Aquest és un tema que està present en totes les meues novel·les, també en aquesta. El personatge masculí, el que continua amb la seua carrera professional a la universitat, on tampoc no està massa ben vist perquè té un cert èxit i també perquè treballa massa, és el que corre el perill de subordinar massa coses a l'èxit. Però, arribats a un punt de la novel·la, haurà de reflexionar sobre allò que ha passat. Aquesta filosofia, però, és la que ens ven la televisió, la publicitat, i hi ha gent que es deixa dur sense pensar que, com deia Fuster basant-se en un autor del segle XVII, la bufa del bou és tot aire. A la novel·la, però, dins d'aquesta bufa sí que hi ha alguna cosa, perquè el personatge ha après moltes coses, sap molt i té molt a dir, però tot i així, arriba de sobte una criatura i li ho desballesta tot. Per això em va interessar aquest personatge.

I vinculat a l'èxit hi ha també la sacralització del treball com una finalitat en si mateix...
—Aquest és el problema que afecta al personatge masculí, tot i que no queda molt clar si busca l'èxit i la recerca esdevé malaltia i aquesta genera l'addicció al treball que fa possible que romanga sempre a primera plana, o la cadena és la inversa. En tot cas, cerca fugir de la realitat i acudeix al treball com a un refugi on no hi ha els problemes que és incapaç d'enfrontar i que, en el seu cas, són a casa. I cada vegada es distancia més de l'altre fins que tots dos van formant nuclis diferents, en lloc del nucli familiar comú i, és clar, així l'engranatge no rutlla.

Trobe que la novel·la està plena de miratges: l'èxit, el treball i també la recerca que fa el personatge masculí de la bellesa...
—En el cas del personatge masculí, volia que vampiritzara, com a la novel·la de Faust, que anara buscant en certa manera allò que no té en un altre lloc, en aquest cas a casa. I el que fa és utilitzar aquelles persones que cauen en el seu cercle de poder. És clar que busca la bellesa, i no sols en les dones, també en la música o en la literatura, però no tant per la bellesa en si, no per a deixar-se seduir per ella, sinó per a dominar-la, per a aprofitar-se’n. No està disposat a cedir res... De manera que, com diu la seua esposa ja al primer full, no busca que les seues amants senten el seu amor, sinó únicament el seu pes.

El títol de la novel·la, Pavana per a un home sense nom al·ludeix a una dansa "i la dansa —afirma Pasqual Mas— són passos, alguns avant i alguns enrere o de costat i això ve a ser la vida també: anar triant, anar decidint, anar donant passos i hi ha gent més maldestre que d'altres a l'hora de decidir quin pas hi ha que donar".

Tot i que a la novel·la és el personatge femení qui demostra tocar més de peus a terra, l'autor assegura "no saber, en la realitat, qui està més preparat, perquè pense que depèn de les qualitats de cadascú. Però a la novel·la sí. A la novel·la ella s'adona del que està passant i espera una resposta d'ell que no tindrà. Ella pren decisions que afecten a la família perquè té una visió global; les decisions que pren ell són sobre l'àmbit que li pertany exclusivament a ell. És un home sol". I afegeix: "N’he tingut notícia d'aquesta opinió que assegura que les dones estan més preparades per enfrontar aquesta situació, i segurament així és, estadísticament, però em costa compartir-la i, encara més, no vull compartir-la perquè pense que hi ha individus i no gèneres en aquesta societat que estem formant. I et trobes homes i dones que són molt vàlids".

La novel·la ha estat publicada per dues editorials alhora, 7iMig per al País Valencià i La Vorera per al Principat, una política de fragmentació del mercat que Pasqual Mas reconeix que "és un perill, però també una manera d'arribar a més gent. Hi ha a qui li agrada veure que el llibre està publicat a València i hi ha qui prefereix que s'haja editat a Barcelona. Doncs, aquesta és una manera d'obrir mercat".

No hi ha narrador, a Pavana per a un home sense nom, sinó que cada personatge s'expressa per ell sol. "El problema de la veu —assegura l'autor— és el problema de totes les novel·les: quan tens la veu, tens la novel·la. Pots tenir un any, o dos o quaranta una idea al cap, però fins que no trobes el punt de vista no tens la novel·la clara. Després, tot és qüestió d'escriure. Ací hi ha distintes veus perquè jo volia fer veure el personatge d'una manera més asèptica perquè no tot és com ho conta un, sinó que cal escoltar altres veus. Hi ha la veu de l'home sense nom, que no té nom perquè és una màscara darrere de la qual ens podem posar cadascú de nosaltres, hi ha la veu de la dona, la veu de l'amic i la de la filla. I ho he fet així perquè el lector vera que les coses no són com un les conta, que la realitat no és allò que veu una persona i prou, sinó que, si la mirem des de punts de vista diferents, la situació canvia. I al temps, volia donar-li al lector la possibilitat de fer la seua pròpia recreació a partir del que escolta dir a les distintes veus".

Pasqual Mas reconeix que li "agrada investigar en la literatura, però sense martiritzar el lector. Hi ha autors que no posen una paraula perquè creuen que els alumnes de 14 anys no l'entendran. Aquesta manera d'actuar és perillosíssima i va en contra de la pròpia literatura. Seria fer llibres, no escriure’ls, i jo no tindria cap respecte per aquesta actitud. Només puc entendre la literatura al cent per cent. Una altra cosa és que m’isca bé o no. Però jo crec en una mena de justícia que, a la llarga, deixa a cadascú al lloc que li correspon".

(Vicent Usó: "La vida com una dansa", Cuadernos de Mediterráneo, juliol de 2000, p. 5-6)



--------------------