Pasqual Mas i Usó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Nòmada

Hi ha poetes als quals no els fa cap falta estar emmarcats dins d'un determinat grup editorial per bastir una poètica de primer ordre. I dic editorial, i no generacional, en referència a l’esmentat grup dels imparables, ja que sembla que tot estiga pensat, dirigit i construït a partir i a través d’un fort grup editorial barceloní, on han publicat, quina casualitat, tots ells i on, vaja casualitat, s’ha publicat l’antologia que els dóna ja el certificat de partença. Una vegada, en una taula rodona, vaig escoltar d’un editor que es confiava en els imparables per tres raons: perquè eren bons, eren joves i no tenien por. Sense desmerèixer en cap moment la qualitat literària, intel·lectual i personal d’alguns poetes d’aquest grup es podria dir que aqueixes tres raons, però, les podríem esmentar, sense cap embut, si parlàrem de diversos poetes dels Països Catalans, uns excel·lents poetes l’únic defecte que pateixen és que han sobrepassat la quarantena d’anys. Tal és el cas de Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961), un poeta que ha sabut bastir una literatura de primer nivell i amb una gran força i sensibilitat, autor com ha estat de novel·les impressionants com ara La cara oculta de la lluna (premi Enric Valor 2001) i Diva (premi Ulisses 2003), i de llibres sobre el teatre barroc espanyol (matèria amb què es doctorà i és una vertadera autoritat, amb més de quinze llibres publicats als Estats Units, França i Alemanya), a banda d’una producció poètica que ja arrenca des del 1984, en què guanyà el Martí Dot.

RIGOR, POTÈNCIA I SENSIBILITAT
Amb Nòmada, per tant, ve a corroborar amb escreix una creació poètica bastida amb rigor, potència, sensibilitat i basada, en aquest cas, en una poesia creada a través de l’experiència del viatge. Un viatge que no és sinó el fil conductor que el mena a copsar el món, a contemplar-lo, a refer-lo a través dels sentits i la pell, una poesia feta arran de la pell i de la carn del trajecte. Un trajecte que Mas i Usó ha dividit en tres parts, en què emmarca una mena de crònica, a voltes amarga, a voltes encisadora, a voltes enigmàtica, dels països i ciutats que han estat visitats. Una experiència que, una vegada passat el filtre necessari del record, les sensacions i la memòria, s’ha fet instant etern, fixat ja en el paper i en les parpelles i els dits del poeta a través dels mots. Perquè si el lector repassa les ciutats on aquests poemes han estat escrits –des de l’Almassora nadiua, on viu, treballa de professor, ha sabut crear el marc simbòlic d’alguns dels seus llibre i on situa la major part dels textos, fins a Barcelona, Aurillac, Alcossebre, Nules i Altea– podrà entreveure com el poeta ha desitjat fer seu cada espai i cada reflexió que ha anat deixant a cada empremta. Precisament li pertanyen perquè el record les ha reduïdes a cinc o sis notes que després han estat convertides en moments inesborrables, insignificants si es vol, i poderosos, ja que, al cap del temps, són les veritables crosses de la memòria que et permeten tornar cada vegada que es rescate del fons del pou de l’existència allò que s’ha viscut amb cert goig o allò que va provocar aquell pensament que ha quedat ja fixat entre el filall continu de l’experiència. Un poema, doncs, com si fóra el record d’un instant del lloc que s’ha visitat o de l’indret que es porta arrelat al mig de les parpelles i del viure quotidià.

No podem deixar de dir que Pasqual Mas és un dels autors castellonencs més potents i significatius, amb una obra ben sòlida i creuada pel fil daurat del rigor i del bon treball estilístic, de l’anomenada generació dels vuitanta, un grup que ha donat possiblement –i seguirà donant– poetes de primera línia, als quals se’ls va donar l’empenta i la força inicial però que després han hagut de buscar-se la sendera a través, sobretot, de premi en premi o d’editorial en editorial, i no des d’un grup poderós com en el cas adduït adés –això sí, amb tot mereixement literari, tot siga dit de pas.

A tall d’exemple, faré esment de tres dels poemes més potents del llibre (potents quant al referent intertextual, quant al sentit èpic, quant a la força comunicativa o quant al treball imatgístic i discursiu...) com ara els titulats Des-memòria del temps, Antígona a Palestina i La maledicció de Llàtzer per ratificar aquesta opinió. Precisament, el poema Des-memòria del temps, datat el 1997, pot ser un clar exemple del foc i la reflexió que creuen tot el llibre, un poema on es poden llegir versos bellament cisellats i ideològicament esmolats com els següents: “Escolte els clavells negres i noctàmbuls / que il·luminen el crani de la nit / i amb la fosca dallant camins i pobles, / les ones del temps sota les mansardes / es regolfen i inunden les ciutats / d’alè del temps, que és l’espai que mesura / la història, / l’escriptura, / la vida”. Poesia també imparable... i impagable. Ni més ni menys.

(Manel Garcia Grau. "L'experiència del nòmada", Avui. Cultura, 2 de desembre del 2004)



--------------------