Jesús Moncada
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

¿Cómo se explica el éxito obtenido por Camí de sirga?
—No me lo explico. Si pudiera hacerlo, seguramente sabría cual es el misterio de hacer un libro. Yo siempre he hecho lo mismo: he escrito lo que quería de la mejor forma que he sabido.

Aunque la historia ocurre en un marco geográfico preciso, la novela no cae en el localismo, que sólo le interesa, según ha declarado, cuando puede ser interpretado universalmente. ¿Tiene su libro vocación universal?
—Eso suena un poco trascendente. Pero lo cierto es que el escritor que diga que no le importa si lo leen o no, miente. En efecto, procuro huir del localismo con minúscula, del costumbrismo cerrado. Si hubiera caído en él, el libro no habría funcionado. Pienso que los elementos y personajes de la novela pueden ser entendidos en todas partes.

En lo que se refiere al lenguaje, si bien ha evitado los dialectalismos, utiliza algunos giros o expresiones propios de la zona. ¿Cómo ha saldado ese escollo la traducción castellana?
—Lo más complejo a la hora de traducir era la parte del léxico relacionado con el río, ya que el único lugar de Cataluña donde existía un léxico propio de la navegación fluvial era en el Ebro. Pero el redactar la novela no intenté hacer un trabajo filológico, sino que lo limité a las palabras más imprescindibles, que tienen un equivalente casi literal en todas las lenguas. Todas las naves tienen "rueda de proa" y "rueda de popa". I "sirgar" ha sido un sistema de navegación universal para remontar el río.

(Rosa Maria Piñol: La Vanguardia, 17 de setembre de 1989)

* * *

¿Viure és escriure?
—Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt. És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi". Ets tu i tots els qui t'envolten. Per això físicament els meus personatges tenen poques característiques definides. Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

Vostè té fama de llegir molt...
—No llegeixo tant com voldria perquè el fet d'escriure m'ocupa molt de temps.

És un gran lector de literatura eròtica?
—Sí, de sempre. Els primers llibres eròtics, els vaig llegir a la biblioteca del meu pare, que en guardava alguns exemplars d'abans de la guerra. Durant el franquisme la censura va ser implacable. Els primers llibres, els vaig llegir d'amagatot.

A què es dedicava el seu pare?
—El meu pare era botiguer.

Botiguer i tenia biblioteca?
—A casa llegia el pare i llegia la mare. El meu pare no venia de raça de botiguers. A casa hi havia uns toms d'abans de la guerra que es titulaven Los grandes revolucionarios. Quan era petit vaig pintar bigots a tots els senyors que sortien retratats, quan vaig ser més gran, els vaig devorar. Ja pots veure que la meva formació política va ser precoç i no gaire d'acord amb els pressupòsits del franquisme.

(Assumpció Maresma: "Moncada contraataca", El Temps, 24 de febrer de 1992)

* * *

Abans de començar a escriure en català, ja havies fet alguna cosa en llengua castellana, no?
–Sí, una narració molt curta sobre una llegenda mequinensana quan tenia catorze anys, poemes, entrevistes als darrers calafats i llaüters de la vila –"aquella gent tan remera", que n'hauria dit Homer–. Però, segurament, no hauria continuat: em faltava el lligam íntim amb l'eina… Poder escriure en la meva pròpia llengua va ser definitiu.

Quan vas entrevistar aquells llaüters, calafats…, ho vas fer amb la intenció d'arreplegar material per a futures narracions?
–Ja t'he dit que el món del riu em fascinava. A més era evident que allò s'acabava. Potser el meu subconscient ja treballava pel seu compte. De fet, les llargues converses amb el vell Raiet, un dels constructors de llaüts més fins de l'Ebre, i amb els dos patrons més grans que vaig conèixer –Canero i Sanjuan (el segon més conegut com "l'Almirant"), diferents com la nit i el dia i, com s'escau, rivals eterns– i amb d'altres navegants, van ser fonamentals a l'hora de crear l'Arquimedes Quintana o "Nelson" de Camí de sirga i els llaüters dels contes.

Sempre t'has mostrat poc partidari de presentar-te a premis literaris; això no obstant, l'any 1970 vas optar al premi Brugués amb la narració "La lluna, la pruna", i el vas guanyar…
–Aleshores era l'única manera de donar a conèixer l'obra. Es publicava molt poca cosa en català i el premi literari era el camí més directe perquè un llibre veiés la llum. Tanmateix, vaig resistir-me molt a presentar-m'hi. Finalment, davant la insistència de Calders i Soler Vidal, vaig enviar "Joc de caps" al premi Brugués. No me'l van premiar. L'any següent, vaig presentar-m'hi amb "La lluna, la pruna" i vaig guanyar. El 1971, van concedir-me el premi Joan Santamaria per Històries de la mà esquerra. Gairebé dos anys després, van publicar-les tan a la callada que ni jo mateix ho sabia. Un dia, em va trucar l'Edmon Vallès, força empipat perquè no li havia dit que sortia el llibre. Acabava d'assabentar-se'n per una nota de Joaquim Ventalló a La Vanguardia. Li vaig aclarir que jo no en sabia res. Vaig posar-me en contacte amb el responsable i vaig poder veure les proves d'impremta per miracle. A més de les meves narracions, el llibre aplegava els dels finalistes: "Hola, Tom", de Josep Vallverdú i "El cavall no és de cartró", de Jaume Melendres.

El darrer cop que vas presentar-te a un premi literari fou l'any 1980, i ho vas fer precisament a Gavà, al Jacme March, l'antic premi Brugués, que havia canviat de nom i havia augmentat la dotació econòmica.
–Llavors ja només treballava als matins a Montaner y Simón i dedicava les tardes a pintar. Volia trobar el desllorigador a l'etern problema de l'escriptor, i de l'artista en general: guanyar-me la vida i disposar alhora de temps suficient per no veure'm limitat a ser escriptor i pintor de diumenge. Em va semblar que la pintura podria donar-me la independència econòmica –quin miratge!– per deslliurar-me de l'esterilitzadora jornada laboral i em permetria repartir les hores entre el cavallet de pintor i la màquina d'escriure: d'això, se'n diu voler pescar la lluna amb un cove. M'havia embarcat de ple en l'aventura. Quan plegava al migdia de l'editorial, dinava de seguida, anava corrents al diminut estudi de Gràcia –un sobreàtic que, a l'estiu, era una torradora–, on vivia enmig d'un amuntegament increïble de llibres, quadres i carpetes amb dibuixos, posava música i pintava fins al vespre. Aquella casa era un niu d'històries, en algunes de les quals vaig participar personalment: tota una comèdia humana en cinc replans sense ascensor; el restaurant, on vaig anar durant més de deu anys, també n'era un filó. Potser algun dia les escriuré… Bé, a les vuit, quan ja estava tip de pinzells, me n'anava a classe d'anglès: allò em relaxava. Un dia va trucar-me Soler Vidal, ja jubilat, perquè em presentés al Jacme March de narrativa. Havia d'inaugurar al cap de pocs dies una exposició a Mataró, em trobava atrafegadíssim, però, ¿com podia negar res al Soler Vidal? Vaig escollir quatre de les coses que havia anat enllestint, les vaig titular Narracions de l'Ebre, vaig enviar-les al premi i no vaig pensar-hi més. Una nit, en tornar de Mataró, on vaig haver d'anar diverses vegades mentre durava l'exposició, vaig trobar els veïns de sota esperant-me a l'escala. Havia guanyat el Jacme March. Els de Gavà no sabien on localitzar-me perquè no tenia telèfon a l'estudi, i s'havien posat en contacte amb Pere Calders. Aquest havia agafat la guia telefònica i havia anat trucant a tots els números de la casa fins que va encertar uns veïns que em coneixien…

Quan vas publicar Històries de la mà esquerra i altres narracions, aquests contes premiats ja no sortien amb el títol genèric de Narracions de l’Ebre sinó amb el de La pell del riu. Per què vas canviar-lo?
–Com et deia, vaig triar-lo de pressa i corrents, i no m’agradava prou. Elegir els títols em costa. Vaig pensar-ne dotzenes abans de decidir-me per Camí de sirga, i el mateix ha passat amb La galeria de les estàtues.

El primer llibre que vas publicar a Edicions de la Magrana va ser Històries de la mà esquerra i altres narracions. Ells s'han encarregat de publicar tot el que has anat escrivint després. Explica'm una mica com vas entrar en contacte amb aquesta editorial.
–Vaig aplegar tot el material que tenia: les quatre narracions del premi Joan Santamaria (el llibret va passar desapercebut), les del Jacme March –de les quals havia parlat a la revista Serra d'Or Maria Aurèlia Capmany, que havia estat del jurat– i la resta, i ho vaig passar a l'editorial Laia. Mentrestant, vaig rebre una carta del Carles-Jordi Guardiola, d'Edicions de la Magrana, que acabava d'encetar la col·lecció Les ales esteses: volia veure les narracions del Jacme March. Vaig passar-li'n còpia, avisant-lo que també ho tenia Laia. En resum, en pocs dies, vaig passar de no tenir editor a tenir-ne dos, perquè tant l'un com l'altre van proposar-me d'editar el llibre. Aleshores, el meu pare ja estava molt malalt i jo sabia que li feia molta il·lusió veure impresos els contes. Així, doncs, els vaig dir que donaria l'original a qui el publiqués primer. Laia no l'editaria abans d'un any; Carles-Jordi Guardiola em va dir que ells el treurien immediatament i, és clar, se'l van quedar. El temps ha demostrat que vam encertar-la. D'ençà de llavors, no m'he presentat a cap premi. Els que m'han concedit per Camí de sirga, han estat per a obra publicada.

M'has comentat alguna vegada que hi va haver un moment, malgrat tot, que vas dubtar que Històries de la mà esquerra i altres narracions arribés a les llibreries…
–No vaig dubtar-ho; n'estava segur. Va ser pel febrer del 1981. A l'Ateneu se celebrava un homenatge a la memòria d'Edmon Vallès, que havia mort feia uns mesos, després d'una malaltia espantosa, el període final de la qual vaig viure gairebé minut a minut, i que va afectar-me molt. Quan en sortíem –¿et diu alguna cosa la data del 23-F?–, ja s'havia escampat la notícia de l'entrada de Tejero al Congrés… Algú va preguntar-me aleshores quan sortiria el llibre i es va quedar molt sorprès perquè li vaig respondre que el llibre no sortiria mai. Vaig pensar que s'havia acabat aquell començament de democràcia, que tornàvem al pou on havíem estat durant quaranta anys… Sortosament, vaig equivocar-me.

A les primeres edicions d'Històries de la mà esquerra i altres narracions i d'El cafè de la Granota, les il·lustracions de la portada eren teves. En quin moment vas deixar de pintar?
–La fallida de Montaner y Simón, l'editorial en funcionament més antiga de l'Estat espanyol, que trontollava d'ençà de la mort del propietari, va capgirar-me els plans i va acabar amb el miratge de què t'he parlat abans. La mort, l'any 1982, del meu pare, i les circumstàncies familiars que se'n van derivar, van fer que deixés de banda la pintura –tenia coses més urgents de què ocupar-me– i que suspengués temporalment la redacció d'El cafè de la Granota, encetada arran de la publicació de les Històries de la mà esquerra i altres narracions. De fet, ara només dibuixo les dedicatòries dels llibres. D'altra banda, he reflexionat prou sobre aquest assumpte i estic plenament convençut que la pintura no ha perdut res amb la meva retirada sinó tot el contrari… Si algun dia torno a agafar els pinzells, serà ben bé per distreure'm.

Tens fama de ser molt meticulós i lent escrivint. No dónes per enllestida una cosa fins que no creus que has arribat a arrodonir-la del tot…
–És una fama d'allò més justificada. Mai no he cregut en el que en diuen inspiració sinó en el treball de cada dia. Escric moltíssimes hores. Per a mi, no hi ha dies festius ni vacances quan estic embrancat en un llibre: tots són feiners. Repeteixo una cosa tantes vegades com calgui abans de donar-la per bona. De Camí de sirga, vaig fer-ne sis redaccions. Quan vaig acabar La galeria de les estàtues, vaig esquinçar més de quatre mil fulls.

El que no fas mai, és tenir diferents coses començades…
–Amb la meva manera de treballar, no podria. Quan se m’acut alguna idea, la fico a l'arxiu de projectes i allí es queda fins que li toca la tanda.

Escriure és, en el teu cas, una necessitat?
–Sí. Sóc una mena d'esponja amarada d'històries en potència, que absorbeixo sovint sense adonar-me'n. Quan una d'elles, misteriosament, germina, arriba a fer-se obsessiva i me n'he de deslliurar: l'única manera d'aconseguir-ho és escriure-la. El procés, però, com t'he explicat, pot durar anys…

[…]

(Mercè Biosca: "Jesús Moncada: el riu de la memòria", dins Escriptors d'avui. Perfils literaris. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1992, p. 45-51)

* * *

Com és l'acte d'escriure, per a Jesús Moncada? Dolorós, plaent, o totes dues coses a l'hora?
—Totes dues coses a la vegada, però jo accepto aquesta part d'angoixa que té el fet d'escriure, justament perquè penso que val la pena si aconsegueixes després el resultat que tu volies. Jo sóc un escriptor que treballa lentament, que em costa de deixar anar un llibre i que, per tant, no sóc un escriptor prolífic. No sóc el clàssic escriptor d'un llibre l'any o dos... Jo publico un llibre cada quan surt, cada quan l'acabo, i si em costa dos anys doncs m'ha costat dos anys, i si me'n costa vint, me'n costa vint... I saps què passa? Per exemple, en els quatre anys que ha durat Estremida memòria, passa de tot: et passa de tot com a escriptor i el passa de tot com a persona i, és clar, aleshores no t'enfrontes cada dia amb el mateix esperit a l'hora de treballar, uns dies estàs més animat, d'altres no n'estàs tant... però jo sempre he cregut en la feina.

Fins al moment actual, Mequinensa ha estat la font d'inspiració de tota la producció literària de l'escriptor. Això pot canviar algun dia?
—No seria el primer cas, ni de lluny, que un escriptor concentra la temàtica de la seva obra en un nucli molt concret, en una població, com les històries de Ferrara de Vasari, o fins i tot en algun determinat estament social com va fer el Proust de A la recerca del temps perdut... A mi em sembla que això té una importància molt relativa, el que penso que importa és la qualitat de l'obra que fas. No crec que els escenaris on passen els fets sigui determinant per a l'obra literària. A més, com a escriptor, a mi m'interessa parlar de les coses que conec a fons. Perquè ja és prou problemàtic el fet d'intentar d'escriure, i si, a més, hi afegeixes aquesta manca d'informació sobre un tema que vols tractar, si no estàs segur d'allò que expliques, a mi em sembla que val més canviar de tema i anar-te'n a un altre.

(Josep Bras: "Jesús Moncada, escriptor", Regió 7, 2 de gener de 1998)



--------------------