Imma Monsó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Imma Monsó recupera a La dona veloç els personatges neuròtics, obsessius, interessants i diferents de No se sap mai, de Com unes vacances o de Tot un caràcter. És la millor Monsó. Ha estat gràcies a aquestes seves primeres novel·les que l'hem coneguda. Ha seguit amb un recull de contes, amb Un home de paraula, que ve a ser una biografia novel·lada d'un home que va estimar, i amb Una tempesta. Vist en conjunt, podríem pensar que Una tempesta és una obra menor perquè no és tan excessiva com les altres. No és així, però: a Una tempesta hi ha el mateix fons que a La dona veloç, si bé més ben condensat. Si la rellegíssim distretament, podríem pensar que atès el pretext –l'anada de Sara Surp, una escriptora de mitjana edat, a Malmercat, un poble del Pirineu, a presentar un llibre– és més una novel·la de gènere. Hi ha una tempesta, un mort, la tertúlia literària acaba convertint-se en una mena de teràpia de grup on cadascú expressa les seves pors. El món és desordenat i caòtic i irreal; la tempesta que està caient ho palesa amb claredat. Estranyada per tot el que diuen els seus lectors dels seus llibres, Surp –que, com Agnès Bach, va perdre un germà o que ja no en té cap– diu que escriu en un estat de «somnolència profunda», tal com em va explicar Imma Monsó que feia. Però es que la ficció ajuda a fugir de la irrealitat i no de la realitat, tal com diu tot sovint. Aquella dona veloç que és Agnès Bach també hi haurà de recórrer. Fa l'efecte que no hauria arribat en aquest punt extrem d'haver volgut tenir un fill o una relació estable com la d'Antoni Undabeytia i Élòdie. Però no ho sabem del cert. Escriure ens permet fugir de la irrealitat, però no ens permet tenir totes les respostes.

(Xavier Cortadellas. "Ficcions que ens fan la vida real", El Punt Avui. Presència, núm. 2096, abril de 2012, p. 70-71)

* * *

Cada novel·la d'Imma Monsó tracta la família des d'una òptica diferent: Tot un caràcter és la novel·la de la mare; Un home de paraula, la del marit. La dona veloç es pot entendre com la novel·la del pare. Cada una dibuixa una constel·lació de parents i amics, però hi predomina una figura, que en el cas del pare és la més enigmàtica, la més subjecta a malentesos.

La filla considera que la vida es divideix en «coses que fan perdre el temps» i «coses que, malgrat que fan perdre el temps, s'han de fer». Com a personatge, se situa als antípodes del zen, ja que en comptes de viure amb intensitat el moment, sempre està pendent del que li succeirà: no fa les coses per fer-les, sinó per haver-les fet. Potser per això està convençuda que «el diàleg fa perdre un temps preciós que el monòleg estalvia». Amb aquest punt de vista més aviat umbilical, no és estrany que es formi idees errònies sobre la gent que l'envolta.

I, amb tot, La dona veloç és més una novel·la de converses que no pas d'accions. Quan es mor un personatge, no importen tant el moment ni la causa, ni encara menys la cerimònia de l'enterrament, sinó les consideracions que suscita en altres personatges. Així, el penúltim capítol –que podem entendre com el clímax de la novel·la– està format per un diàleg de 50 pàgines a l'entorn del passat. Assumim que aquesta organització respon als interessos de l'autora, que dóna més importància a la xarxa de relacions que no pas a la successió de fets.

Les entrevistes i les informacions sobre aquesta novel·la posen l'èmfasi en els usos socials del temps, en la feminització de la pressa, en tot de qüestions sociològiques sovint tractades per presumptes novel·listes que en realitat són filòsofs de cap de setmana, gestors d'estereotips, moralistes amb pell de xai. Sobretot que ningú es pensi que La dona veloç pertany al sinistre subgènere de l'autoajuda. Rotundament no: és una novel·la, i per tant no dóna respostes, ni tan sols planteja preguntes capcioses ni dicotomies, sinó que fa desfilar una petita part del món davant dels nostres ulls, que ja és molt, sobretot quan es fa d'una manera convincent.

Com les novel·les anteriors d'Imma Monsó, La dona veloç és un desplegament harmònic de capacitat d'observació, humor i geni de la llengua. Els personatges, com és habitual, mostren una elevada concentració de neurastènies, manies i trastorns –en aquest cas, relacionats amb el temps–, que pot acabar convertint-los en caricatures. En realitat, no és una novel·la estrictament realista (si és que aquest gènere existeix), sinó una comèdia agredolça, un guió de Woody Allen sense acudits fàcils però amb psiquiatres contradictoris i rèpliques memorables.

(Vicenç Pagès. "La dona sense vacances", El Periódico de Catalunya. Icult, 21 de març de 2012)

* * *

Aquest és un llibre de lectura agradabilíssima, distret i de ràpid païment. Un llibre que fa un altre pas de rosca en un dels aspectes més destacats de la narrativa de l'autora: la incomunicació, el xoc i el conflicte entre persones. A Tot un caràcter tractava amb humor els grans conflictes humans i enfrontava una mare amb la seva filla. A Millor que no m'ho expliquis burxava en la nafra de les relacions de parella, d'amistat, de família. Fins i tot ara sembla que aquell llibre de contes presagiava el que vindria temps després amb els japonesos, ja que a Millor que no m'ho expliquis quedava palesa la dificultat, quina paradoxa, per arribar a una comprensió plena mitjançant la comunicació oral. Tot això per arribar a un document com Hi són però no els veus, en què el fet de ser escrit a mode d'investigació personal fa que el fet de la incomunicació entre els homes sigui creïble.

Una de les intencions de l'autora, com ella mateixa confessa, és provar de desmuntar els tòpics i descobrir els matisos de la cultura nipona. El llibre explora les diferències entre ells i nosaltres, diferències de vegades abismals, sobretot en el sentit de l'humor, o en el fet de no dir mai t'estimo, o en no fer abraçades. Ens queda ben clar que ells tenen més esperit de sacrifici, en oposició a la cultura que estem acceptant com a nostra i que és una importació provinent d'Amèrica. Però sabem del cert que nosaltres som més creatius i intuïtius, i ells metòdics i sistemàtics.

(Esteve Plantada. "Diferència en la mirada" [Sobre Hi són però no els veus], Avui. Cultura, 5 de febrer de 2004)

* * *

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen és un llibre pel qual no han passat els anys. Amb la mateixa frescor del primer dia ens trobem amb una narradora esplèndidament dotada i amb un univers molt personal habitat per un magnífic repertori de personatges tortuosos i carregats de manies. Un repertori que al llarg de la seva obra posterior Imma Monsó ha anat arrodonint, matisant i dotant de nous colors però que ja és present amb tota la seva riquesa i capacitat de suggestió en aquests textos primerencs. Així, ens trobem amb un home encegat pel desig que els altres l'envegin... fins al moment que descobreix el plaer d'observar furtivament. O una noia escindida entre dues personalitats i ofegada pel desig de ser sincera i precisa a l'hora d'expressar els seus sentiments. O la perpètua insatisfacció de l'ésser humà portada a les últimes conseqüències a La finestra, al meu parer la joia del llibre. O podem veure també què passa amb les dèries d'un hipocondríac superlatiu quan en la seva vida irromp un geni meravellós d'aquells que concedeixen desitjos a qui els destapa. I, per acabar, tenim les encara no quaranta línies de Tímid, l'altra perla del recull, en les quals Imma Monsó en té de sobres per dibuixar un esplèndid retrat de les dèries d'uns pares convencionals... explicades des del punt de vist del seu fill de sis anys. Un fill que, a més a més, és un superdotat.

Tot plegat conforma un llibre de reedició summament oportuna que demostra, entre altres coses, allò que el jurat del premi de narrativa Ribera d'Ebre va albirar fa vuit anys: que Monsó és una de les millors narradores que tenim. I amb el valor afegit (m'atreveixo a aventurar) que encara no ens ha ofert la seva obra definitiva. La que la consagrarà entre els sis o set autors indiscutibles de casa nostra.

(Joan Josep Isern. "Els bons fonaments d'una sòlida obra" [Sobre Marxem, papà. Aquí no ens hi volen], Avui. Cultura, 13 de maig de 2004)

* * *

Fins el moment, l'hàbil narradora lleidatana ha estat bona noia i ha fet cas omís dels altres per no haver de redreçar-se sobtadament en circumstàncies poc abellidores durant el tortuós trajecte bifurcadís de la creació literària. L'autora de Com unes vacances, desperta com una guineu cafeïnòmana, ha sabut aprendre de les errades alienes sense haver d'espifiar-la ella mateixa en primera persona. Per exemple, si la majoria d'escriptors es perden pels desolats paratges de l'ampul·lositat lèxica i del barroquisme descriptiu –sovint del tot superflus i innecessaris–, Imma Monsó és fermament senzilla i amant de la descripció funcional. Altres obstacles superats ja en la primera etapa de la marató amb No se sap mai –la seva opera prima– i ara sobradament reconquerits a Com unes vacances, es poden intuir fàcilment en detalls subtils però exquisits com poden ser la gran riquesa i peculiaritat dels personatges secundaris, la corprenedora habilitat amb què aconsegueix captivar-nos amb una aparentment grisa historia d'amor gràcies a l'absurd més delirant o la impecabilitat dels perfils psicològics dels protagonistes. Aquesta Imma en sap molt, d'aprendre de les errades dels altres. Tant, en sap, que fins i tot supera la prova de foc, es desempallega amb serenor i sense arrogància de la més terrorífica esfinx que puguin malsomniar els lletraferits d'arreu del planeta: el final rodó.

(Albert González Domingo. "De moment, sense entrebancar-se", Revista de Girona, núm. 195, juliol-agost de 1999, p. 113)



--------------------