Ignasi Mora
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

"—La primera frase de la narració, "als set anys em vaig tornar mut", va ser el factor desencadenant del llibre?
—No. La idea mare era el padrí que sentia veus, veus de parents desapareguts, i la relació de l'infant amb ell. Després, en eixamplar-se la idea inicial o en anar ajuntant-hi coses surt allò de la mudesa de l'infant. Primer és com un rebuig de l'escola del moment, franquista, i després el rebuig es consolida. Primer calla i després es torna mut. Crea el silenci, però després s'adona que el silenci l'ha captat, forma part d'ell. I no torna a parlar fins que el padrí li conta que ell connecta amb el seu germà bessó. Llavors té una reacció espontània i recupera la veu. La novel·la es deia, inicialment, Sentia veus. Era el títol d'una narració esbossada que tenia feia anys.

—Heu fet un bon canvi, si m'accepteu la meva opinió. És tan bo que sembla plagiat. Com i quan feu el canvi de títol?
—Va ser una idea compartida per l'editor, Àlex Susanna. Ell m'ho va suggerir. Em va fer comprendre que era millor. Susanna també formava part del jurat del premi.

—Doncs cal felicitar Susanna en aquesta ocasió. Sento no haver llegit la vostra obra anterior. L'estil dels llibres que havíeu publicat ja era tan depurat, tan concís, tan de pedra picada com aquest?
—Sempre és molt obsessiu, l'estil, en les meues narracions. Depurat, concís i intens. Possiblement això fa que tendesca molt més a la narració que no pas a la novel·la. Aquesta intensitat que procure posar en els meus escrits també requereix una intensitat intel·lectual i emocional de part meua. De totes formes, aquest darrer llibre connecta molt més amb l'estil de Jo, Gandia que no pas amb Finale, que era una mena d'exabrupte, una altra història.

—Sou un escriptor lent, cal deduir.
—Sí, la redacció és lenta i a més continue patint de la por del paper en blanc. Em costa molt d'escriure.

[...]

—Us agrada de començar amb una frase contundent i de gran capacitat expressiva?
—Sí. I no ho faig d'una manera inconscient. Fa molts anys vaig sentir Gabriel Garcia Márquez en una entrevista com remarcava la importància de la primera frase en qualsevol text. A partir d'aleshores vaig reflexionar sobre el que havia dit, i vaig veure que, en efecte, tenia tota la raó del món. Busque que, en qualsevol escrit, la primera frase pose el lector dins el punt. En aquest darrer cas, he passat molt de temps reescrivint-la, fins a deixar-la reduïda al màxim.

[...]

Les veus de la família són també les veus de la història perduda?
—Sí, m'hi ha impulsat aquella sensació de pèrdua d'una comunitat, d'una forma de vida, en una ciutat petita com Gandia. M'he obsedit amb la recuperació i el retrobament d'aquesta comunitat que sembla extinguida o dissolta. Per això, en aquesta novel·la, com en Jo, Gandia, connecte amb els morts. La nostàlgia per la comunitat perduda és una idea base fonamental en mi.

—Però la narració es pot llegir, crec, sense que el lector estigui assabentat dels problemes de Gandia i d'un país en concret.
—I tant. Pense que això és fonamental. Dins de les propostes literàries de qualsevol autor, això ha de ser-hi ben present. El que es fa és vàlid en potència per a qualsevol lector. I en això faria molt de cas a Pla, que partia del localisme i de la realitat més immediata per anar més enllà. Per això jo no defuig mai d'anomenar directament Gandia, els seus carrers, però mai fer localisme en això."

(Lluís Bonada, "Entrevista", El Temps, núm. 441, 30 de novembre de 1992, p. 94)

* * *

Ignasi Mora (Gandia, 1952) acaba de publicar Viure amb la senyora Parkinson (editorial Moll), un producte literari que li serveix per fer públic que té la malaltia de Parkinson. És una obra breu que es mou entre la realitat i la ficció, que recull notes de dietari, alguns relats i elements varis; tot plegat en un fa un llibre difícil de classificar. Les reflexions i les peripècies quotidianes de la malaltia s'hi exposen amb una gran dosi d'humor i amb ganes de provocar.

'Per mi, l'escriptor és una mena de trituradora vital: vas abocant vivències i van sortint llibres. La història d'aquest llibre comença quan em feren un 'tac' i em digueren que també havia de fer-me una ressonància magnètica, i això m'espantà molt, perquè tinc claustrofòbia. Aleshores vaig anar a una neuròloga de Sòria i em va diagnosticar la malaltia. Em va semblar una sort no haver de fer la ressonància, però quan vaig tornar a casa el món em va caure al damunt. Em vaig enfonsar. La simple paraula 'Parkinson' ja m'esgarrifava. Fins que vaig començar a surar i vaig començar a fer un nou enfocament vital: ara em trobe en una època d'optimisme. I això vol dir aprofitar les coses, no amargar-me en la mesura que siga possible, no entrar en males històries, no pensar en les coses que vindran…'

—Contra la malaltia, ironia i humor?
Sí, ja havia introduït l'humor a 'Maig', perquè estava cansat de veure, literàriament, el segle XX com una època terrible i negativa. Volia canviar de registre, per saturació. M'imagine que ho fa l'edat això. Però diria que eixa actitud positiva, de superar la malaltia, em manté el cap més despert, més imaginatiu i divertit, fins i tot.

—La ironia també és un recurs literari.
Sí, també em servesc de la ironia, la broma, l'humor. Perquè és una altra versió de la realitat i de la ficció.

—En l'obra deixeu ben clar que no és un llibre d'autoajuda.
No, no. Passa això que deia, que totes les coses que visc acaben convertint-se en literatura.

—I quin procés literari vau seguir?
Vaig començar amb uns primers textos i vaig anar component algunes notes amb la idea de constituir un llibre breu. Al final de les notes, hi he afegit tres textos més llargs, 'El testament', en què faig broma dels notaris, amb unes propostes de biografia admeses per l'autor…, 'Després de morir' i 'Resurrecció'.

—El llibre és una barreja de ficció i realitat, amb dietarisme i alguna cosa més… Com el definiríeu?
Sé que és heterodox, però assumesc eixa heterodòxia. Ja sé que diran que no és exactament un dietari; però jo entenc que els gèneres literaris són antiquats, i m'agrada de posar ficció en la realitat quotidiana. El pròxim projecte va en aquesta direcció.

—Què serà...?
M'he proposat de fer un llibre sobre Benidorm.

—Benidorm?
Ens agrade o no, és una realitat de turisme de masses. Vull fer un llibre literari. M'interessa el fenomen. I de llibre literari sobre Benidorm, no n'hi ha cap. A sobre, és una ciutat que tinc a prop. I el projecte també em fa gràcia perquè hi ha un rebuig de la gent progressista

—No heu perdut capacitat de provocació...
No, la provocació, no l'he perduda, efectivament.

(Montserrat Serra "Ignasi Mora. Provocació, humor i Parkinson", VilaWeb; 8 d'abril de 2011.)



--------------------



Ignasi Mora
+ ampliar