Ignasi Mora
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Comentaris sobre el llibre Viure amb la senyora Parkinson.

Un seguit d'anotacions sobre l'estat físic i psíquic, producte de la malaltia com és el parquinson, ací transmutat en un maridatge irònic amb la senyora Parkinson, conforma aquest nou llibre d'Ignasi Mora. L'escriptor de Gandia -instal·lat a la vall de Gallinera-ens parla sobre la feblesa del cos, sobre el seu influx en la ment, sobre el dolor i el seu sentit i, de retop, sobre la vida i els seus misteris, les seues limitacions, rituals socials, i moltes altres coses. El fet és que la malaltia trastoca la percepció de la realitat i, alhora que ens fa veure com som de dèbils, ens desvela el que hi ha de convencional i de falç --les aparences i les irrealitats amb les quals convivim. Viure amb la senyora Parkinson és un llibre singular, sense altre motiu que la raó personal, que recorda algun dels textos de Josep Pla, com el que va escriure sobre l' infart de miocardi.
Mora, en un moment del llibre, escriu: "el crani humà conté una màquina de ficcionar la realitat fantàstica". La malaltia és un punt d'inflexió que allibera de moltes màscares i convencions i ens ajuda a destriar allò essencial, d'allò secundari, allò real d'allò completament infundat. La malaltia ens fa veure la part de teatre que té la vida, i ens allibera d'una gran quantitat de rols, d'estupideses, de tergiversacions, així com de quimeres i dèries nascudes de la por.
Un por que s'alimenta del perill de la mort. En el llibre, la mort esdevé objecte continuat de meditació. Amb els seues rituals, creences consolatòries, escuts protectors que ens la fan suportable, de vegades, invisible --o reduïda a estadístiques anònimes perquè no ens toque l'ànima. La vida contemplada des de la seua presència i inexorable arribada, amb uns primers emissaris com són les malalties, quin dubte hi ha!, transforma la mirada sobre les coses. Perquè la sensibilitza, la nodreix amb substàncies diferents, essencialitzadores i autentificants.
Superar la por esdevé una constant al llarg de l'escriptura. La por que acompanya la vida i la fa especialment dèbil davant d'avatars com aquest. En un moment concret, l'escriptor fa una apologia dels autors suïcides: Kipling, Sándor Márai, Ernest Hemingway. Tot el llibre és una invitació a pensar, a prendre consciència de la realitat autèntica i, sobretot, a convèncer-nos que més val viure una vertadera tristesa que una falsa alegria.

(Enric Balaguer "Informacion.es"; 28 de juliol de 2011)

* * *

Ahir va ser el Dia Mundial del Parkinson, una malaltia neurodegenerativa d'origen desconegut. No té cura i es manifesta de manera progressiva. Només a l'Estat espanyol, hi ha al voltant de 100.000 afectats. Alguns dels símptomes són rigidesa muscular, tremolors, depressió, dolor a les extremitats, ansietat, anomalies cognitives...

L'escriptor Ignasi Mora (Gandia, 1952) viu a la Vall de Gallinera fa 24 anys, tot i que confessa: “Al País Valencià em sento com en una gàbia; afortunadament la imaginació em permet fugir”. D'excursió pel Pirineu fa onze anys, la seva dona li va demanar que no arrossegués la cama esquerra. No n'era conscient. Poques proves mèdiques després (que va intentar evitar, com a bon hipocondríac) i gràcies al bon ull d'un metge de Sòria va saber que patia Parkinson.

Mora ha volgut narrar les seves sensacions com a malalt amb uns aforismes ben afinats: “En un escriptor, tota vivència és susceptible de ser narrada, però he volgut fer literatura, no autoajuda; parlo de quan estàs obligat a viure amb una malaltia crònica, que és una però podria ser qualsevol”. Viure amb la senyora Parkinson, publicat per l'editorial Moll, “és un llibre per desdramatitzar les malalties i batejar-les amb una mica d'humor; pensar és un exercici molt sa i entretingut, com riure, perquè l'humor reconverteix la realitat”.

El llibre, transversal pel que fa a gèneres, inclou un testament literari i dos fragments narratius. Són 84 pàgines en què sabem més de l'estat anímic del malalt que dels detalls quotidians. “Ara em sento mentalment més despert, gràcies a l'esforç que fa la ment per superar les adversitats; de vegades tenim la sensació d'haver seguit l'únic camí possible, però n'hi ha molts altres”.

La visió de Mora, més que pessimista, és d'optimista ben informat que explica les coses al punt, és a dir, una mica crues. De fet, l'obra transita de la senyora Parkinson a una altra dama, la Mort. “Em fot molt la medicina actual en què per morir has de passar per una degradació inútil; cal preparar-se per morir sense morbositat, i llestos, perquè el culte a la mort és repugnant”. És defensor a mort de l'eutanàsia, si se'm permet el joc de paraules. Tot i que per paraules, millor les d'aquest llibre honest.

(Lluis Llort"Ignasi Mora i la senyora" La contra, El Punt Avui; 12 d'abril de 2011)

* * *

Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa. Primerament, amb personatges marginals, fóra de la de circulació habitual, ja foren personatges sota el patró de Bernhard, personatges purs o místics, cisellats amb una psicologia i un realisme líric pròxims a Dreyder. A partir de Maig, Mora fa un salt sobre el precipici i se situa a l’altra banda del que havia fet fins aleshores: explora l’univers de l’amoralitat.

En la línia de jugar amb les convencions, l’autor escriu ara també un llibre singular sobre la gestió d’una malaltia terrible, el Parkinson, perquè no és una novel·la, ni un assaig, ni un dietari. Però treballa amb anotacions, el gros del llibre, que semblen notes d’un dietari, introdueix, en la tercera part i en la quarta, relats de personatges, típics de l’univers d’Ignasi Mora: individus un punt estranys que viuen en l’excentricitat, els quals hi aporten perspectives noves i injecten perplexitats que, en més d’un punt, capgiren aspectes tractats abans. I, si fa no fa, la mascletada final pot servir de metàfora de l’actitud del narrador-malalt. Per si no en tenim prou, en la segona part escriu, amb una ironia sense pèrdues, un testament i diversos obituaris per tal que puguen ser del gust del consumidor.

Diu l’autor que ha escrit el llibre “per desdramatitzar les malalties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor, que és tan escàs arreu”. I ho fa amb prosa, directa, lúcida i tallant. Aboca sobre el paper el procés d’adaptació de la malaltia, de la seua evolució, el canvi permanent i la irreversibilitat del temps, dels quals la gent comença a ser plenament conscient quan cau a les mans de les múltiples madames catalogades per la medicina. A través de flaixos, sensacions, anècdotes, paraules que voregen la profunditat i la filosofia, tot just al costat de descàrregues agosarades i provocadores. El bisturí de l’escriptor és directe i de, tant en tant, trau la seua artilleria de sabotejador contra les convencions o les mentalitats que uniformitzen els sentiments o adormen l’horror de la realitat. En aquesta dinàmica, no estalvia la provocació ni projectils grossos sobre la ignorància dels metges, tot i els avanços, i sobretot contra els hospitals, que, a banda del costat humà, projecten una ombra inquietant: són una “fàbrica de dolor i mort lenta, i per tant, de la indecisió humana”. O “ens duen a l’hospital com duien els jueus ala cambra de gas: esperant que algú ens salve”.

Des d’un to generalment amable, solcat pel somriure i, de vegades, per la rialla oberta, ens condueix pel viàtic de la soledat del moribund, per dir-ho a l’estil de Norbert Elias, encara que amb la finalitat de no plegar-se a la por —tot i habitar-la—, a la passivitat i, per tant, es planta amb “una voluntat fèrria de subvertir la decadència”. Sap que la malaltia és una amant absorbent, tirànica, però li permet de veure el món amb uns altres ulls i veure un grapat de coses d’allò més simples que abans li passaven desapercebudes. Ignasi Mora no ens estalviarà les punxes de la tragèdia, però sap que el drama i el goig són un continu sense fronteres clares o dues cares de la mateixa moneda. Per això, des la ràbia de la vitalitat no es deixarà enxampar per les urpes de la senyora insaciable, i proclamarà des dels budells de la decadència un cant i una acció per la joia de viure. I fins al final. Perquè, com diu Ignasi Mora, nàixer és començar a morir, però “també comencem a viure” fins al darrer alé.

(Francesc Calafat . "El País, Quadern," maig de 2011.)

* * *

Potser perquè les malaties, bé físiques bé psiquiques, ens posen al davant d’una realitat inevitable, la fragilitat de la vida humana, la por a la mort, ha estat objecte recurrent, material literari, que ens ha proporcionat obres d’indiscutible qualitat. Escriptors com ara Mark Haddon, Mitch Albom, Kafka, Thomas Mann, Isabel Allende, Isabel-Clara Simó, Jordi Coca, i molts altres, han escrit sobre la dignitat davant la decadència, la riquesa de les emocions, la consciència de la finitud, l’heroic coratge contra l’adversitat, la resignació davant l’ineludible, o han descrit el procés evolutiu de la malaltia com una formació i transformació sentimental i intel·lectual.
«Aquest és un llibre d’autoajuda?», es pregunta l’escriptor saforenc Ignasi Mora a Viure amb la senyora Parkinson, un llibre on hi aboca unes quantes consideracions o pensaments sobre l’aprenentatge personal de conviure amb un malaltia degenerativa i greu com el Parkinson. No, com tampoc s’hi trobaran receptes màgiques, que «no s’hi donen». En tot cas, «aquest és un llibre per a desdramatitzar les malaties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor...»; un llibre que fuig de l’estigma causat per la malaltia i «de la repugnant compassió o misericòrdia que l’estigma comporta». Tampoc no és un llibre de consells, ni busca la complicitat emocional del lector, ni té voluntat de colpir les consciències. Viure amb...aterrida per la mort» (Philip Roth, manlleu de l’autor). La gran lliçó de la vida: «Allò que realment mata és la mateixa vida». Conclusió: «Tornar a tots aquells plaers que ens han anat o ens hem prohibit al llarg dels anys» (...) «tornar a beure cafè i conyac» (...) «saldar compters personals» (...)«agafar una borratxera saludable»(...) «I tot això, sense prendre aquestes notes per
un manual o catecisme...»

(Antoni Zaragozà. "Amb les dones la vida és..."."Levante"; 14 d'octubre de 2011.)



--------------------



Coberta del llibre Viure amb la senyora Parkinson.
+ ampliar