Àngels Moreno
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Àngels Moreno Vercher (Gandia, la Safor, 1939). La meua afició a la literatura va nàixer amb mi. Vull dir, que abans de saber llegir i escriure ja inventava i desenvolupava històries en el pensament, que guardava amb tota cura en l'ordinador personal de les meues neurones. No vaig tardar a apassionar-me per la lectura, llibres de contes infantils que em feien volar la imaginació, però també llibres per a adults que prenia d'amagat de les prestatgeries de casa i que estimulaven la meua curiositat i em donaven a conèixer altres mons sovint ignots i fantàstics.

També ben prompte vaig començar a donar eixida, sobre el paper, a tot allò que havia anat acumulant en aquelles sessions de lectura en solitari i de vida introspectiva. Perquè, aleshores, jo era una criatura una mica solitària que tocava el piano, llegia i escrivia d'amagat.

Sol preguntar-se als escriptors per a qui escriuen. Jo no sé per a qui escrivia aleshores. Probablement per a mi mateixa, però als disset anys vaig iniciar una col·laboració més o menys periòdica amb la revista Marisol, una publicació de tirada nacional, d'aquelles que se'n deien "femeninas", de contingut mel·liflu i masclista, que incloïa una secció de relats breus tan mel·liflus i masclistes com ella mateixa. I aquell va ser el primer contenidor on vaig fer vessar totes les fantasies que bullien al meu cap.

Tanmateix, allò que se'n diu circumstàncies de la vida aviat entrebancà l'exercici de la meua afició per la literatura i durant un llarguíssim període de temps no vaig poder fer més que mantenir-la viva mitjançant col·laboracions de caire periodístic i literari en premsa i publicacions locals de la meua ciutat de Gandia, i comarcals, en la també meua comarca de la Safor.

Ser distingida amb el premi de narracions breus en castellà Flor de Cactus, l'any 1986, amb el relat En tono menor, va ser l'esperó que em va llançar a l'aventura d'escriure una novel·la i a la gosadia de presentar-la al premi Ciutat d'Alzira, ja aleshores reconegut, del qual vaig quedar finalista i amb la recomanació del jurat que el llibre es publicara. I així va veure la llum Potser a setembre, la meua primera novel·la.

Encoratjada per la idea que les meues històries podien copsar l'interès de la gent, més enllà del cercle amable i condescendent dels meus amics i familiars, i després d'una incursió en la política municipal (una experiència que em va resultar molt interessant i alliçonadora, fins al punt de no desitjar repetir-la), vaig reprendre la tasca, de bell nou aparcada, de crear i recrear històries sobre el paper; arguments basats en una barreja de situacions viscudes i també d'inventades, com així mateix ho són els personatges que les nodreixen.

El fet d'haver començat a publicar tan tard m'ha penjat a l'esquena l'etiqueta d'escriptora tardana amb què em passege per aquesta part del món de la literatura. I, com que és justa, real i equitativa (l'etiqueta), l'assumesc amb plaer. Al capdavall, els efectes del pas del temps solen proporcionar-nos, entre altres coses, un coneixement més profund de la psicologia de les persones. És el benefici de molts anys de relacions i experiències que ara puc transferir als arguments i als personatges que desitge que el lector faça també seus.




--------------------