Josep
Palau i Fabre
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

—Teniu escrit que enteneu la poesia com a alquímia, és a dir, no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, com per a altres ho poden ser el microscopi o la música, com a l'edat mitjana s'empraven els metalls. Ho signaríeu, això, encara?
—Sí. La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper: alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l'univers. Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre els involuntaris.

Hi ha qui diu que la poesia de l'alquímia es clogué amb un fracàs.
—No ho sé. Jo només puc dir que les noves generacions l'accepten i que el meu llibre va creixent: ja se n'han fet tres edicions. És un llibre projectat cap el seu propi futur. S'autodevora. Potser per això ja no escric més poesia...

Vós teníeu dos manifestos sobre teatre. Quin tipus de teatre propugneu?
—Jo crec que més que revolucionar-ne la forma o el contingut cal revolucionar-ne el temps. La concepció del temps dels egipcis, dels grecs o dels renaixentistes era molt diferent de la nostra. Sense negar reformes com la brechtiana, crec que el teatre ha de trobar un temps nou. Parteixo de la teoria d'Edgar Allan Poe sobre el 'poema-espasme', que neix i mor durant un temps. Parlo, doncs, de teatre-espasme, això és, de síntesi, amb un temps breu, intens i d'acció concentrada.

(Lluís Busquets i Grabulosa: 'Josep Palau i Fabre, alquimista de l'esperit' Plomes catalanes contemporànies. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1980: 95-101)

* * *

I d'on va sorgir la teva obra teatral Homenatge a Picasso?
—En apropar-se el vuitanta-cinquè aniversari de Picasso, vaig proposar a la Jacqueline que li podríem fer una festa uns quants amics disfressats de personatges de la seva obra. La idea no va prosperar. Però quan havia de fer noranta anys, vaig pensar que aquella idea es podia convertir en una obra de teatre. Fent teatre, mai he tingut la impressió que deixo de fer poesia; la prova és que, si em fessin triar les meves deu millor poesies, n'hi posaria dues o tres de l'Homenatge: el 'Guernika' i el 'Poema sobre la guerra', almenys.

(Joan Rendé: 'Notes de visita', Avui, 7 de desembre de 1984)

* * *

La línia que intenteu cercar en aquestes obres és la del conte filosòfic, que a Catalunya no té gaire tradició.
—En efecte, aquesta modalitat de conte ha estat molt poc tractada aquí i això fa que la gent em retregui les consideracions filosòfiques dient que els entorpeix. [...] Rellegia alguns contes de Thomas Mann, i hi ha pàgines de reflexió. [...] Fins i tot Balzac explota aquesta modalitat. [...] De manera que crec evident que aquesta línia és tan lícita com qualsevol altra.

Quan vau tenir consciència d'aquesta necessitat d'abandonar el que fins aleshores havíeu fet, de seguir aquesta mena de veu interior?
—Quan vaig emprendre la tasca dels Poemes de l'alquimista, la vaig concebre com un cercle perfecte i clos, i potser ho vaig veure tan clar i ho vaig intentar dur fins a uns extrems tan estrictes, que en cloure el cercle em vaig quedar fora. Ara visc una mica de les engrunes d'aquell projecte total. Però, d'altra banda, cal dir que el meu sentiment respecte a la poesia es realitza també en la meva obra sobre Picasso. Hi ha tanta poesia en la pintura de Picasso, que en rebo l'influx i en algunes pàgines meves això se sent amb força. Els meus assaigs sobre aquest tema no són els que faria un crític d'art, sinó els d'un poeta.

(Julià Guillamon: 'Josep Palau i Fabre: entre la passió i la llibertat', Avui, 6 de gener de 1985)



--------------------



Josep Palau i Fabre
+ ampliar






Josep Palau i Fabre
+ ampliar






Josep Palau i Fabre
+ ampliar