En fi, vet-ho aquí, el moment en què se n’ha anat l’últim camàlic i et quedes sol no hi ha excuses per no afrontar la incomoditat de les decisions del tot i fins al final. Contemplar les caixes i els embalums i decidir què desembales primer: una profunda filosofia de vida: què és imprescindible, què n’és més que una altra cosa, per què les categories d’allò que és imprescindible. Val més deixar-ho córrer.

Val més no moure’s. Obri la caixa que obri, no tan sols resultarà que conté coses que ara mateix no em calen, sinó que m’obligarà a buscar-ne d’altres sense les quals no tenen utilitat les d’aquesta. Si aquí hi ha els plats, posem per cas, hauré de buscar els coberts, i quantes caixes hauré d’obrir per trobar-los, i si entremig el que trobi dins d’aquestes caixes… quina mandra, val més no pensar-hi. Si hi ha mitja enciclopèdia, corrents a buscar l’altra meitat. Tot i que ben pensat, per què cony no l’he fotut a les escombraries, ara que la puc consultar a les xarxes (és clar que això es podria dir de tantes coses…). Una bona manera d’encarar la qüestió seria imaginar quines caixes puc deixar per obrir per sempre, cosa que no vol dir que tant se val que ja les hagués llençat en lloc de carretar-les.

De tot plegat se’n dedueix que totes les caixes són iguals i que ajornar la presa de decisions és la garantia d’equivocar-se. I que no ajornar-la també, de manera que el millor que podia fer era oblidar-me de les caixes i buscar un baret o un restaurant no gaire car per dinar i començar a fer-me amb el barri, que pel que he vist és més merdós i ple d’imbècils que el d’abans. Si era això el que més convenia en aquell moment, o valia més avançar en la penosa gestió dels inajornables, que ho són per principis però mai en la pràctica. L’ansietat resolutiva se’m va reconcentrar en un terrible desgavell de ventre, i vaig haver de córrer a estrenar el vàter de la casa; a estrenar la meva relació amb el vàter, és clar, no el vàter en si, que fa pinta de tenir l’edat de la casa, o sigui força més anys que jo. Algú va dir que si la matèria urinària es diposita com a marca de pertinència, per extensió la fecal ha de marcar la possessió amb molt més pes, literalment. Mentre m’hi aplicava vaig pensar que si aquesta variant no ha estat explotada per antropòlegs, iconòlegs i costumistes deu ser perquè la seva incerta relació amb la voluntat en primera instància li resta valor emblemàtic.

* * *

Déu perdona sempre, els homes de vegades, la natura mai. Per primer cop d’ençà que soc en aquesta feina m’obligo a mirar una mica més enllà, a obrir l’angle de l’objectiu, una cosa que si no fos estrictament necessària em faria molta mandra. Sovint actuo com si em tingués per més que ningú, però és un fet objectiu que no soc especialment intel·ligent. Ni tan sols estic segur d’arribar a la intel·ligència mitjana mundial, perquè no soc cap crac ni per resoldre enigmes i jocs de la secció de passatemps dels diaris. En moments de desànim ho assimilo a la idea de tenir una cosa sense ser-ne mereixedor. Si no te la mereixes tu i no pot ser d’algú que sí que s’ho mereix, la injustícia queda suspesa en l’aire, en forma part. Si val més d’algú que no s’ho mereix que de ningú: una escala de valors per la contrició. Però ara no és el cas, no és el moment per mariconades somicaires.

Que els orígens de l’empresa i, encara, els accionistes més o menys ocults provinguin del franquisme ja empeny més al fastigueig que a la inquietud, qui sap on paren els fatxes autèntics. Entre els nòrdics, els passats nazis tenen un cert aire d’elegància brutal, de criminals implacables i refinats. Aquí és una cosa arrossinada, gallinàcia i maldestre, de miserables ases petaners amb grotesques pretensions de cavalls pura sang. Potser perquè en altres bandes tampoc hi ha gaire més pesquis, s’ha reciclat per la política tota aquesta púrria petitfeixista capaços de parlar de democràcia, llibertat, Europa (com si a Europa no hi hagués merda), cosmopolitisme, capaços encara de dir nazis als altres, a qualsevol, com si la gent fossin tontos, i vet aquí la realitat final: sí, la gent són tontos. En nom de què, sinó,  s’empassarien els fems en silenci? En silenci però no d’una manera iniqua, i això em nego a fer-ho. La covardia emparada en l’estupidesa. Com a missatge significant, no es pot menystenir la transferència anal dels elements semàntics. Polls reviscolats, pagesos mudats, cretins agosarats en qualsevol judici, flatulents i cridaners, i amb els atributs del crit i la flatulència capgirats: flatulents per la boca i cridaners pel cul, la gent no veu la dimensió de la vexació proctològica a què se sotmet, però intuir-ho els fa viure en el ressentiment del castrat, en la irreparable condició del sord, covard, encarcarat, sodomitzat, inoperant, on l’únic capaç de fer-los sentir-se solvents és semblar perpètuament emprenyats, en continu desacord no acaben de saber en què, i cada com més negats per saber-ho. Jo no pertanyo a aquesta infecta púrria, i el poti-poti és tal que només me’n puc diferenciar amb un gest inequívoc, clar i constatable per tothom: l’assassinat.

(Què! Barcelona: Angle Editorial, 2017)