Josep
Piera
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

A través del tema de la solitud, Piera entra en contacte amb la natura. D'un costat ho fa afirmant el marc natural com a "beatus ille"; d'un altre, invoca –a partir del poder de seducció del paisatge– el seu desig d'identificar-se amb ella i amb l'harmonia elemental de les forces còsmiques; i, en darrer lloc, tracta de superposar aquesta identitat dins el marc estricte de la solitud del poema.

Oblidat el temps dels objectes, el poeta s'aferra al temps interior, a un temps on la natura i els signes que li són propis esdevenen partions de la seva identitat… Noteu, en aquest sentit, els paral·lelismes i les atribucions predicatives que Piera estableix entre els elements abstractes o especulatius ("misteri", "silenci", "instant", "goig", "etern", "temps", "solitud", "paraula", "colors"…) i els elements concrets de la natura (per exemple: paraules/jardins, color gris/mel, temps/codonys/torrons de viena, mots/perfum, secret/verd, silencis/pols, instant/ametller de mel, et sents [tu]/arbre, solitud/alta vall, segons/selva, vibracions/pluja verda, simfonia/mar…), amb la clara voluntat d'aproximar els primers, i amb ells la dimensió introspectiva del subjecte poètic, a la matèria pura del món natural.

Aquesta resensualització afectiva de la natura la realitza el subjecte poètic tot intensificant –com és usual en Piera– la crida personal dels sentits (moltes vegades amb imatges cinestètiques): l'olfacte ("perfums del vent", "perfum oblidat de certs mots"), l'oïda ("trobar tots els sons i les veus"), el gust ("el verd tindrà un regust de cendra"), la vista ("imatges del gaudi"), i el tacte ("palpar el temps"). Paral·lelament a la manifestació d'aquests trets, el poeta fa palesa la seva solitud, el seu desarrelament interior respecte al medi urbà:

Aquesta solitud de l'alta vall volguda
dins la qual et sents talment un arbre
et permet oblidar amargues avingudes,
quin soroll de ferides d'un groller món aliè.


(Jaume Pont. Pròleg a El somriure de l'herba. Barcelona: Proa, 1980)

* * *

El Cingle verd és un espadat que es dreça a la serra d'Aldaia, paret que clou per la banda de l'ombriu la vall de la Drova, al peu de l'alterós Mondúver. Conec, ni que sigui de passada, l'indret, agombolat en el record llunyà –set anys de distància– d'un matí de desembre fred i net, lluent a tall de diamant. Aquell matí, la comarca de la Safor, cor bategant del País Valencià, semblava tot just nada, com acabada de fer, tota pura –o potser impura?– d'ingenuïtats i d'esperances clares. […]

El Cingle verd ha donat nom al llibre del poeta i n'és, en certa mesura, el protagonista profund. Vull dir que la seva ombra presideix, presència d'una petita pàtria irrenunciable, les dues dimensions, horitzontal i vertical, que el llibre presenta. Un llibre, doncs, arrelat en un país difícil, no gens còmode, conflictiu com pocs, sacsejat d'il·lusions i de desencisos, d'esperances incertes i de desfetes tangibles: el País Valencià. El poeta és, en totes les avinenteses i en totes les conjuntures, un ciutadà del País Valencià, i com a tal pensa, actua i escriu. No endebades ha pres per lema unes amargues i belles paraules de Josep Pla: «Arribarà un dia que només els poetes estimaran la terra.» Vet ací una primera dada: El Cingle verd és una professió d'amor a la terra.

Un amor absolut al qual el poeta arriba a partir d'un horitzó ben íntim, concret, definit i a l'abast: l'horitzó de la Safor, els dies d'una infantesa, d'una adolescència voltades de runes: «Ai, Gandia dels meus fantasmes! Ai, Gandia!» un horitzó centrat avui a la vall de la Drova, esdevinguda la seva Delfos particular, l'òmfalos del seu món interior; un àmbit votat a les més amples i altes aventures. D'aquí es deriva una primera conclusió a tenir en compte: El Cingle verd és, per damunt de tot, el llibre d'un poeta. Més concretament: el llibre d'un poeta del País Valencià.

El llibre d'un poeta; però no solament això. No és gens fàcil d'encasellar El Cingle verd dins un gènere concret. Formalment s'estructura com un dietari íntim, com un viatge a través de les quatre estacions: tardor, hivern, primavera, estiu. I aquesta circumstància ens duu a assenyalar l'altre element essencial que comparteix, juntament amb la terra, amb l'amor a la terra, el protagonisme del llibre: el temps. És a dir, el temps perdut que hom recerca i el temps present que hom experimenta (el darrer capítol, sigui dit entre parèntesi, està datat el 23 de febrer de 1981, i acaba amb aquests mots dramàtics: «No puc reflexionar. Impotència. Pendent de l'instant. De la notícia. De… En mans de l'atzar foll»).

La doble reflexió –passat, present– que se suscita a partir d'aquesta polaritat enriqueix El Cingle verd d'una àmplia gamma de matisos. En molts aspectes el podem considerar un llibre de memòries d'infantesa i d'adolescència, evocades des d'una profunda i patètica elegia del país; barrejada, tanmateix, amb una reflexió constant sobre l'art, sobre l'expressió poètica, sobre la pròpia poesia. D'un altre punt de vista, cal dir que no és solament un viatge interior per les quatre estacions, sinó també, en el sentit concret del terme, un llibre de viatges. Siena, París, Mallorca, Grècia –sobretot Grècia–, s'incorporen a les vivències del poeta, que encerta a comunicar-les a través d'una visió apassionant i engrescadora. I els amics, i les converses amb els amics, i els llibres dels amics. El temps que passa, el temps perdut, el temps recordat.

El Cingle verd ofereix, a mesura que hom el va llegint, unes perspectives cada cop més amples de continguts i de suggerències. Des del poema en prosa i àdhuc alguna vegada en vers, o la reflexió sobre la teoria de l'expressió poètica, o sobre la condició de l'home i del ciutadà, fins a allò que en rigor podríem anomenar assaig literari. […]

Una lectura, al capdavall, vitenca i apassionant, múltiple i rica, invitant sovint a la reflexió, emocionant a través del record, fascinant per mitjà de la suggerència. Fet i fet, El Cingle verd, essent la visió d'un món i del món, un inventari de vivències i d'experiències, respon a la pregunta Que sais-je? És a dir, què sé jo de mi mateix, de la creació artística, de la meva terra i de la terra dels homes. Tal volta, doncs, el rètol que a fi de comptes millor li escauria fóra el d'assaig sense cap qualificatiu, en el sentit pur i originari amb què el va entendre i el va escriure el senyor Michel de Montaigne.

(Josep M. Llompart. "El llibre del poeta", Noticias, 24 de desembre de 1982)

* * *

La prosa de Piera apunta, des d'uns sentiments que podríem assimilar a l'escriptor de Combray [Marcel Proust], cap a la sensualitat i la saviesa dels sentits. La seva recuperació del passat és, en un cert sentit, proustiana, si bé la forma d'aquesta evocació es decideix en un terreny més líric: el del text breu, inacabat, que temporitza amb el present. De la mateixa manera, Piera va a la recerca dels dies pretèrits a partir del dolor present, sia la malaltia, sia els desencisos o trasbalsos que porta la vida diària. Sense que aquestes recreacions vinguin exactament del romanticisme, com per exemple les obres de Thomas de Quincey, la mirada de l'escriptor impregna, amb una lluïssor especial, tot el que admira. Una mena de factura que podríem delimitar entre la literatura autobiogràfica de Rusiñol i l'anàlisi precisa del dolor físic en l'obra de Rafael Argullol. [...]

Arran del precipici és un llibre que planteja els anys de formació, donant a la vegada les claus dels interessos del seu autor: la Grècia autèntica i la creada i recreada per ell, la Drova; el temps històric de la seva generació i el temps personal; les idees i els volers verbals; i sobretot el fons popular de la cançó, el romanç, la contalla, el gir o el vocable recuperat de la infància.

Un dels trets remarcables en la narrativa de Piera és no només la fragmentació a favor de la reiteració i reelaboració de temes, sinó també la pauta amb variants que presenta cada llibre. Concretament, Arran del precipici comença amb capítols sobre l'experiència pròpia en diversos talls cronològics, per prendre després la forma d'un diari de formació, la vita novissima del jove que busca lectures, mestres i itineraris, passant per l'estructura de text de viatge, fins al diari del present fet d'experiències menudes l'any 1981 on es passa revista a les amistats de joventut. En llibres posteriors, l'estampa, la postal o el poema en prosa també hi tenen cabuda. De fet, cartes, fragments de poemes, notes íntimes, diàlegs, descripcions es combinen per donar a la fi la visió polièdrica de l'espai de l'escriptura, amb precisions tan interessants i eliotianes com la d'indicar la necessitat de llegir els escriptors menors de la pròpia tradició per trobar l'itinerari personal; els models reals: Dickinson o Pla; la importància de la llengua local per a l'escriptor; i totes les reflexions sobre el paisatge, suma d'herència virgiliana i andalusina que garanteixen la permanència de les paraules.

(Susanna Rafart. "Per les paraules et dic", Avui. Cultura, 5 de juny de 2003)

* * *

En qualsevol cas, Josep Piera no és, en absolut, un escriptor ingenu. N'és un de sofisticat. No debades va començar a publicar en una època en què predominava el textualisme, l'aplicació quasi indiscriminada de les teories de gent com Lacan o Foucault a les pràctiques literàries, la revisitació entusiasta de les avantguardes històriques i l'alegre trencament de convencions, i dins d'una generació d'escriptors valencians que va voler incorporar de colp totes les modernitats possibles als hàbits lectors del públic d'aquest país, secularment endarrerit. Per això, no deixa de ser simptomàtic que, tot i ser un abanderat convençut i convincent de la "literatura del jo", ell haja practicat molt poc els textos més habituals entre els que s'adscriuen a aquesta etiqueta: els dietaris i les memòries. De dietari, si se'n pot dir així, només n'ha publicat un, molt discontinu, en una part més aviat exigua d'El Cingle verd. I a desgrat que bona part de la seua obra té un dring memorialístic molt marcat, tan sols ha publicat un llibre de memòries stricto sensu, i molt tardà: l'excel·lent Puta postguerra. De fet, la major part dels seus llibres de prosa fan de mal classificar (llibres de viatge?, reculls d'evocacions?, anotacions i estampes líriques?, reportatges elegíacs?), i això és del tot deliberat. Com a bon representant de la seua generació, a Josep Piera no li agraden els jocs verbals senzills. En els seus llibres, el diàleg entre la mirada i el record fa més d'un doble joc. Si el segle XIX va expressar la consciència fragmentada de l'home modern en figures dicotòmiques (com el Doctor Jekyll i Mister Hyde, posem per cas), els escriptors sofisticats del segle XX no s'han conformat amb això i han provat d'evidenciar-la tot fragmentant el seu mateix discurs. Tant la miscel·lània varietat de textos que molt sovint trobem en els llibres de Josep Piera –molt visible ja en El Cingle verd (1982)– com la resistència que oposen a ser classificats responen a aquesta estratègia. Qui ens parla ací no és una figura monolítica, sinó algú que, com nosaltres, és i se sap molts i un alhora, com el món que l'expressa.

En l'obra de Josep Piera, aquest diàleg entre la mirada i el record té una doble direcció, endins i enfora. Endins, en tant que recrea una peripècia i un món personals (les anècdotes més íntimes, però també els gustos, les manies, els projectes i els somnis), o es dedica a auscultar les seues reaccions davant els fets de cada dia, des dels més rutinaris als més excepcionals, com ara la caiguda de les torres bessones de Nova York. En aquest sentit de reflexió sobre ell mateix, convé assenyalar que una part important de la seua obra és una recreació verbal del paradís perdut de la infantesa. En efecte, la revisitació d'aquell "assaig insabut de pàtria venturosa" (que en deia Pere Quart) n'ocupa moltes planes, i fins i tot llibres sencers, com El temps feliç (2001). Ací, en l’espai (Beniopa o la Drova) i en el temps (la postguerra) hi ha l’origen i el nucli del món literari de Josep Piera, i és a partir d’ací que s'expandeix fins a abastar tot el Mediterrani. També podríem dir que aquest nucli primigeni és un microcosmos que reflecteix o sintetitza el macrocosmos de la Mediterrània, i que tant en l'un com en l'altre, petit o gran, Josep Piera no deixa de revelar-nos la mateixa cosa: la diversa i múltiple riquesa del seu món, i per tant, en el fons, d'ell mateix.

Llavors, també convindria advertir que aquest paradís de la infantesa està evocat amb nostàlgia, però no solament. L'autor és ben conscient del fet que el que embelleix el món de la infància és el record de la mirada de l'infant, aquest ésser encara sorprés, encara meravellat per l'inexhaurible espectacle de les coses, que només ell –tal com el recordem– pot copsar amb innocència. La revelació és sempre una experiència primordial, i per això molts dels records escrits per Josep Piera són un elaborat inventari de primeres vegades (la primera comunió, el primer dia d'escola, la primera anada al cine, el primer orgasme o el primer poema, tant fa). En canvi, aquest infant que observa, i que l'autor convoca perquè l'observem, està envoltat per un altre món, el món dels adults, que no té res d'innocent ni de primigeni, i que no és cap paradís. No ho és ara, ni ho era en el temps en què Josep Piera va ser infant. Per això, la de l'autor és una doble mirada: d'una banda, recrea la contemplació meravellada de l'infant; d'una altra, és una observació crítica, i irònica, de l'entorn recordat. El món de l'infant és etern i és estètic; el de l'adult que el fixa en l'escriptura (i que ens permet d'accedir-hi) és històric i és crític. I si tots dos conviuen sense excloure's en el text –més aviat il·luminant-se mútuament– és gràcies a l'art literari de l'autor. Ja era així en el primer llibre en prosa de Josep Piera, La rondalla del retorn (1978), que era un relat que a penes dissimulava el fons autobiogràfic de l'anècdota, on els jocs entusiastes dels xiquets permetien entreveure, al seu besllum, la misèria moral de la postguerra, però aquesta superposició de mons i de mirades ha guanyat riquesa i eficàcia en el primer volum de les seues memòries, Puta postguerra (2007). És clar que aquest llibre no ens recrea solament el món infantil de Josep Piera, sinó també la gradual iniciació a l'edat adulta i els primers passos en l'estrany ofici de la literatura. I ací la seua maduresa d'escriptor ens brinda un quadre extraordinàriament vivaç, no solament de la peripècia concreta d'aquell que va ser ell, sinó de tot un univers canviant, del carro a l'era pop, ple de contradiccions i poblat de figures de memorable humanitat. Sens dubte, un estudi acadèmic de la vida valenciana en els anys que corren dels 40 als 70 del segle ja passat podrà ser més informatiu, però no més revelador que aquesta recreació literària –combinant la rememoració de l'experiència i la meditació sobre el record– d'una vida viscuda en aquell temps. Ací la veritat de l'art, just per ser personal –perquè és la veritat d'algú– durà sempre avantatge. Aquest no és un dels menors mèrits de la "literatura del jo" –que això ens ho conta algú a qui no li és gens indiferent allò que conta– quan es practica amb perícia, i que la fan tan digna de ser llegida com una gran novel·la o uns versos inoblidables. Dit siga de pas, aquesta habilitat del nostre autor com a memorialista pur i dur ens fa desitjar que el projecte que ha encetat amb Puta postguerra continue i que la seua etapa posterior com a jove poeta –i amb ella la vida literària valenciana dels anys 70– trobe per fi l'escriptor que sàpia recrear-la en tot el seu ambigu dinamisme, el seu entusiasme i les seues il·lusions evaporades, i que ho faça així, entenent-la i si cal criticant-la, amb la doble mirada del jove i de l'adult que dóna relleu a les ombres i les llums, tal com ha fet amb el temps dels seus primers anys. Al capdavall, aquells també van ser uns anys d'aprenentatge, i si n'hem aprés poc els que hem vingut després és perquè ningú ens els ha sabut contar amb la vivacitat i amb l'eficàcia que mereixen. Des del punt de vista literari, aquesta és una manera trista, i massa literal, de perdre el temps.

En la prosa de Josep Piera, l'interés per l'experiència primordial del món infantil es combina molt bé amb un dels motors de la seua escriptura d'autor adult: la consciència del temps. Com tots els vitalistes, Piera té una percepció molt fina del caràcter efímer de tot allò viscut, que el converteix en un gran elegíac, tant en vers com en prosa. La seua mateixa voluntat de construir un món verbal durable a partir de la fluïdesa dels records prové d'ací: per sofisticat que siga, no deixa de ser un intent de fixar el temps viscut amb la paraula. Una constatació alhora personal i històrica aguditza encara més aquesta sensació de fugacitat i aquesta voluntat de fixació: l'autor sap que, durant la seua infància, tant en els seus jocs com en l'univers adult que l'envoltava, va viure les últimes bocades del món antic: un univers agrari on encara pervivia el sentit premodern de les coses; un sentit que encara semblava sòlid i que, per contra, estava condemnat a desaparéixer del tot en un parell de dècades. Em referesc a una mentalitat, però també a uns gestos i uns ritmes, uns rituals socials i una manera de disposar de l'espai i del temps que no solament s'han esvanit, sinó que ja resulten pràcticament inconcebibles. Sens dubte, cada generació assisteix a canvis i percep el món d'una manera relativament diferent a l'anterior, però no és menys cert que la transformació del món rural valencià en la segona meitat del segle XX ha estat espectacular i ha esborrat del tot continuïtats de molt llarga durada. Joan Francesc Mira ha escrit, de manera molt gràfica, que els jocs dels xiquets de la seua generació estaven més a prop dels jocs dels infants atenesos de l'època de Pèricles que no dels jocs dels xiquets valencians actuals. Ell, que és un bon hel·lenista, sap que això deu ser cert, i Josep Piera, que és un mediterrani professional que ha llegit els seus clàssics, també ho sap. Algú ha escrit que el passat és un país estrany. En la literatura de Josep Piera, no ho és més que el present. Ben sovint, ho és molt menys. Per al testimoni d'un passat abolit, també el temps és una substància fluida, tant com la memòria que permet obrir portes que el present ja ha tancat.

(Enric Sòria. "Josep Piera o la creació del temps", L'Espill, núm. 30, hivern de 2008; també a En el curs del temps. Palma: Moll, 2010 – [Llegiu l'article sencer.])

* * *

Des dels temps convulsos de la postmodernitat, Piera basteix un univers literari coherent i sempre divers, en el qual l'híbrid i la llibertat creativa representen una manera d'entendre la literatura, i són el símbol o el reflex d'una personalitat.

El poeta construeix un espai autobiogràfic a partir de la fragmentació, dels bocins de realitat que viu amb els cinc sentits, que llegeix i que reelabora així com dels retalls que imagina i que recorda. La memòria personal esdevé la columna vertebral d'un projecte literari que s'enceta amb el dietari El Cingle verd. A partir d'aquest moment és una presència constant, però interrompuda, a través de modalitats d'escriptura que emanen de la literatura autobiogràfica: dietaris, prosa de viatges, àlbum de records, memòries... El resultat és una prolongada autobiografia parcial que comença a perfilar-se amb el dietari i que avança lentament i fragmentària entre les anotacions dels periples per la Mediterrània, per les vivències —passades, presents i futures— a la Drova i per la reconstrucció ordenada del temps de la infantesa i la joventut que ofereix en Puta postguerra.

Vida i literatura formen part d'un tot que és l'escriptura; es retroalimenten, es reclamen i es necessiten per a existir. Aquesta bella simbiosi viu entre el passat que reviu a través de la ficció (i que es precipita en la narració) i el present que observa i que vol esprémer en cada moment, en cada gest, en cada lectura, on es pot percebre la sensibilitat del poeta.

El conjunt de títols que ha anat publicant durant més de vint anys parlen d'un escriptor total, que ha sabut expressar una concepció del món pròpia, sensual i tel·lúrica, arrelada al present i enfilada al passat, tant en vers com en prosa; un escriptor fidel a si mateix, a un estil de vida i d'escriptura que ens permet identificar una única veu, que es modula i es fa més greu amb el temps. Tot plegat, ens parla d'una obra unitària i compacta que es repeteix, creix, s'eixampla i avança en cada nova entrega, en cada nou títol, deixant un pòsit que perdura perquè naix de la passió més sincera per la literatura i per la vida. Perquè, com el mateix poeta s'interroga, «per què, per què aquesta ànsia obsessiva de ser recordat? Perquè recordar en mi vol dir estimar». I sempre s'estimen els mots que desperten els sentits, que emocionen, que connecten amb la matèria més profunda del ser humà: els records, i que, al capdavall, alimenten l'ànima.

(Anna Esteve. "La memòria, com el desig, s'esborra a poc a poc i es fa ficció. La prosa autobiogràfica de Josep Piera", dins Actes de la II Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. Josep Piera. València: AVL, 2011, p. 66-67)

* * *

Amb el seu nou llibre, El somni d'una pàtria de paraules (Premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta), Josep Piera ha afegit un retrat més al fris que va creant de les grans personalitats culturals i literàries de València. El punt de partida va ser la celebració de l'Any del Tirant (1990) a tot el territori. Després, han vingut les biografies Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001) i Francesc de Borja. El duc sant (2009). I ara li ha tocat al torn al mestre Teodor Llorente.

A cada llibre, Piera ha posat el seu talent literari al servei de la figura que retratava per tal d'atendre millor les seves necessitats particulars. En aquest sentit, Piera va dotar March d'un perfil humà i va rescatar sant Francesc de Borja de l'hagiografia. En el cas concret de Llorente, Piera ha volgut explicar-nos a fons el personatge, la seva obra, la seva actuació i la seva esfera d'influència.

I cada llibre ha representat un nou repte, cada vegada més costerut i difícil. March sempre ha estat víctima de l'erudició àrida dels medievalistes. Borja ha servit de pastura per als místics i religiosos. Llorente ha estat celebrat fins a l'excés sentimental per uns i execrat fins al sectarisme pels altres. Justament, la primera de les moltes gràcies d'aquesta nova obra de Piera és la seva ponderació i el rigor. El nostre autor evita tots els extrems dels seus antecessors.

De base, El somni d'una pàtria de paraules és una biografia lineal que ressegueix la vida de Llorente del bressol a la tomba. Aquest plantejament més tradicional i sobri ve determinat per la voluntat de Piera de procedir amb precaució i fermesa. Excel·lent memorialista i narrador, Piera ha volgut que aquesta obra fos més austera i menys espectacular que les anteriors de la sèrie per augmentar la credibilitat i la solidesa del text. L'obra és molt equilibrada i avança airosament.

Ara bé, la crònica biogràfica és un pretext o un suport per anar més enllà. Per això, El somni d'una pàtria de paraules està empeltada d'un altre gènere: l'assaig, l'assaig històric i literari. La vida del gran patriarca Llorente és un pretext o un suport per plantejar un capítol crucial, essencial de la història intel·lectual de València. Al llarg del text, Piera crea un subtilíssim joc de miralls on l'entorn reflecteix el personatge i a l'inrevés. Just el que necessitava tant València com Llorente. A més, d'aquesta manera Piera assoleix una fita insòlita: desdramatitzar ideològicament l'entorn i el personatge, per poder aprofundir en totes dues realitats.

Una lliçó magistral que indica que Piera coneix perfectament la gran tradició de biografies literàries de la cultura francesa. En definitiva, el nostre autor ens ha presentat un Llorente a la manera de les biografies franceses, i bona falta feia. Piera ens fa entendre Llorente i València i el cordó vitalíssim que els uneix.

(D. Sam Abrams. "Teodor Llorente ben explicat", El Punt Avui. Cultura, 28 de juny de 2012, p. 10)

* * *

Piera ha dit, més d'una vegada, que, a parer seu, el poeta té dos grans moments: la joventut, etapa del desfici vital i l'esclat, i la vellesa, període per a l'elegia, l'expressió del pes del temps i de la fragilitat de tot. El temps trobat, però, és moltes més coses. Com diu el títol, els poemes presents cisellen i canten allò viscut, unes vegades per ser volgut o esperat, d'altres per imperatiu de l'atzar. Hi pot haver sensació d'esgotament, mai no de renúncia i de vitalitat. Josep Piera parla des de la perspectiva del tastador assetjat pels límits i, per tant, tracta d'assaborir el gust del pinyol fins a exhaurir-lo. Es mostra avar de les emocions escàpoles i d'allò que ja no es té o es perd, però que injecten de sentit les hores i bandegen la temptació de l'abandó. […]

La poesia de Piera ara més que mai converteix la memòria i les coses concretes i immediates en matèria íntima. Així, en la primera part reflexions, llocs, ciutats i personatges ens transporten per les diverses ribes de la Mediterrània. Apartat on segurament es localitzen una part dels poemes reeixits. A continuació, fem un salt cap enrere i visitem les vivències de la infantesa i personatges de Beniopa, un poble avui inexistent, i de la joventut, marcada per cançons emblemàtiques de l'època. Ara, els ocis, els somnis d'amor i de llibertat i les ganes de menjar-se el món s'amenitzen amb passatges d'Adamo, Domenico Modugno, Françoise Hardy i Serrat, entre altres. Tanquen pràcticament el llibre els poemes dedicats a l'espai vital de l'autor, la Drova, i canten el goig efímer de la quotidianitat, els canvis cíclics de la natura, el viure arrelat a la natura i a una cultura determinada. També és inevitable que denuncie que aquest món, pervivència d'una manera de viure antiga, segons Piera, recula a la velocitat de la inconsciència i en fa una elegia perquè la identitat i el valor d'un paisatge, d'una geografia i d'una cultura es dissolen irremissiblement sovint sota la vigilància i l'aquiescència de les autoritats competents.

(Francesc Calafat. "Temps compartits", El País. Quadern, 18 de desembre de 2013)



--------------------



L'autor amb Jorge Guillén i uns amics, a Màlaga, a principis de la dècada de 1970.
+ ampliar






Marc Granell i l'autor, l'estiu de 1977.
+ ampliar






L'autor amb Joan Navarro i Josep M. Llompart, en un encontre d'escriptors a Elx a principis de la dècada de 1980.
+ ampliar






Josep Maria Castellet i Josep Piera.
+ ampliar






Josep Piera, collint codonys, a Grècia, l'any 1980.
+ ampliar






L'autor i Joan Fuster.
+ ampliar






L'autor i David H. Rosenthal a la Drova.
+ ampliar






El Grup La Drova amb Josep Piera, a principis de la dècada de 1990.
+ ampliar






L'autor, a Marràqueix, el 1995.
+ ampliar






L'autor amb Isidor Cònsul i Pedrag Matvejevic al Museu Van Gogh d'Amsterdam durant una trobada del PEN.
+ ampliar






L'autor a Nàpols, l'any 2000.
+ ampliar






Manuel Forcano, Josep Piera i Jaume Pont, a Alexandria el desembre de 2005.
+ ampliar






Sam Abrams, Albert Ràfols Casamada i Josep Piera a l'escola Eina.
+ ampliar






L'autor amb Josep Palomero, Albert Hauf i les seves mullers, a Moscou, el 2008.
+ ampliar