Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d'unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l'herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d'aquella part del món encara vius.

(Pou de glaç. Barcelona: Proa, 2002)

* * *

A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l'envestida
de freds glaçats que em posen tots els dits
sobre el principi de les paraules. Cavo
per a tu, per descobrir-te
els ors que has intuït
en illes ensonyades de memòria. La nit
em cava els ulls, i jo cavo
amb els ulls 
mentre m'estira la terra i els seus nòduls
de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans
buidats de plenitud present
i tu dorms, i jo cavo.
Demà, a punta de dia, d'aquest jardí desert,
en llevaràs les branques
i te'n faràs un arc.

(Retrat en blanc. Palma: Moll, 2004)

* * *

Selvàtica

És ara que recordo
un home vell cremant les fulles 
al seu jardí d'hivern
amb un gest sense artifici
i lliure ja de les temptacions.
Nosaltres érem joves sense casa
i no enteníem l'exacta vespra d'aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:
obrir tota matèria de consciència
al braser ardent d'una extinció segura
sense témer-se del fred que la inaugura.

(Retrat en blanc. Palma: Moll, 2004)

* * *

Cementiri hebreu de Ferrara

Ignoren com de lluny hem entrevist la boscúria que assetja aquestes tombes, després d'una llarga pedalada en bicicleta, perquè volíem arribar-hi tal com ells, en dies més joiosos, ho haurien fet. Però de sobte, apressats per la percutora d'uns operaris, hem corregut fins al final del camí amagat per herbes altes. Enfosquits amb la pobresa que ens atorgava l'hora, hem caigut sobre la llosa encara per posar i el llimoner novell que no ens donava ombra. Murs laberíntics s'han aixecat invisibles per tancar el recer. Ja en silenci, hem tornat fins al primer cancell, evitant-los. Ara eren ells les discretes estàtues de la mort, menjant-se el pa sobre les làpides, sense gens ni mica de tristesa. Ens han mirat només, cobejosos d'un dinar escalfat en cuines massa obscures.

(Baies. Barcelona: Proa, 2005)