El mes de maig de l'any 1980, i amb motiu de l'aleshores recent concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Mercè Rodoreda, la revista Saber, de la qual jo era llavors assessora literària, em va encarregar de fer una entrevista a l'escriptora. [...] Aquell número de la primera etapa de la revista Saber no va sortir mai, de manera que la conversa ha dormit oblidada durant tots aquests anys [...] Hi assisteix també Carme Arnau que participa en el diàleg.

D. O.: Les seves novel·les comporten algun tipus de tesi?
M. R.: No, en absolut. Això és massa intel·lectual per mi..., això no va per mi.

D. O.: Però, intel·lectual o no, vostè sembla tenir molta cultura literària...
M. R.: Filla meva, jo he viscut de llegir i de la cultura literària des que tenia 18 anys. No he deixat mai de ser allò que se'n diu una bèstia literària.

D. O.: En aquest sentit, té alguna lectura a la qual retorni d'una manera vital i periòdicament?
M. R.: N'hi ha moltes. Quan era jove havia sentit dir que quan ets gran rellegeixes més que no llegeixes, i això és veritat. T'interessen més les coses importants que has llegit a la vida, anar-les assimilant, fer-les teves... És a dir, m'interessa més El rei Lear que una novel·la de John Updike, li trobo més poesia, moltes més coses importants.

C. A.: Perquè tu, lligada a la tradició catalana, quan vas començar a escriure, te'n vas sentir una continuadora?
M. R.: No, en absolut. No m'agradava. Ja he dit allò que em passava amb el Bertrana. Hi ha un escriptor que sempre es rellegeix perquè és un gran estilista, que és en Ruyra, però des del punt de vista del llenguatge i de l'expressió, no com a novel·lista..., per exemple, Solitud ja està escrita, no es pot repetir, ja ha estat feta. El Pous i Pagès, el Puig i Ferreter, eh? En fi, tota aquesta gent no m'exalten per escriure, al contrari.

[...]

D. O.: A les seves novel·les les figures centrals són sempre dones. Això respon a un plantejament feminista?
M. R.: No. Jo crec que el feminisme és com un xarampió. A l'època de les sufragistes tenia un sentit, però a l'època actual, que tothom fa el que vol, trobo que no té sentit el feminisme.

C. A.: Quan vas començar a escriure, el fet que fossis una dona no et va crear cap mena de problemes?
M. R.: Al contrari. Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home: et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes... Em fa l'efecte que si una dona és intel·ligent, és important, no hi ha res a fer. A més, el paper de la dona que, en definitiva, és la mare de l'home, sí que és important en el món, molt més important que el de l'home.

D. O.: Però a les seves novel·les, la dona sempre està sotmesa al desig de l'home...
M. R.: Sí. Però això és una cosa fatal. És així i no s'hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona la que tindrà els fills. No hi ha res a fer, és la cosa natural.

D. O.: De tota manera, en els seus personatges femenins, la diguem-ne passió amorosa sempre és com una llosa que els cau al damunt, un aclaparament; mai no és viscuda com una exaltació, sinó com una desgràcia, viscuda amb resignació i amb sofriment.
M. R.: Una dona enamorada se sotmet automàticament a l'home.

[...]

D. O.: Vostè creu en la inspiració?
M. R.: Això és molt difícil de dir. Em sembla que era Valéry que sostenia que la inspiració ve escrivint. Jo hi crec una mica en la inspiració, però vull dir que escrivint o pensant en la cosa que has d'escriure et vas exaltant, i és possible que la inspiració vingui escrivint.

D. O.: També diu al Mirall que va passar una època en què no podia escriure perquè sobreviure era massa difícil.
M. R.: Era l'època negra, de misèria negra de París. Si no tens una mínima tranquil·litat d'esperit no pots concentrar-te ni pensar, ni crear. Jo he tingut èpoques de passar-la absolutament negra, però no em sap gens de greu. Em recordo que allò de la retirada, a la guerra de França, amb els alemanys per una banda i els francesos per l'altra, era horrorós. Però al mateix temps era exaltant. Potser perquè l'escriptor sempre es desdobla en espectador, però era horrorós i al mateix temps exaltant de trobar-te al mig d'una conflagració mundial com aquella, viure-la, perquè això no passa gaires vegades a la vida. És bo que abans d'escriure visquis. Ara, també em sembla normal que després d'haver-ho passat tan malament, quan arriba el moment d'una certa tranquil·litat, et dediquis a divertir-te o a comprar-te vestits. I no, jo de seguida, patapam!, a escriure, això vol dir que és una cosa profunda. Però jo no n'havia fet mai drama de no poder escriure, era un malestar, però mai no n'havia fet un drama. Jo, a la vida no m'he queixat mai. Ara tinc setanta anys, estic molt ben instal·lada, estic molt contenta de tenir setanta anys i també estic molt contenta d'haver-la passada tan negra durant molts anys i tenir ara una certa tranquil·litat. Si fos a l'inrevés sí que seria un desastre: haver tingut una joventut daurada i que quan ets vell et trobis que has d'anar desesperat pel món. Vull dir que..., tot està bé, si no hi ha problemes importants. Ara, que si n'hi ha, això de ser escriptor salva molt, perquè tens una capacitat de separar-te'n i ser espectador de tu mateix.

D. O.: Ho és, vostè, d'espectadora de vostè mateixa? Hi ha moltes coses de vostè mateixa a les seves novel·les?
M. R.: Sí. Jo sempre he dit que tots els personatges de les meves novel·les sóc jo, que a tots hi ha coses meves. Sóc la Colometa i també sóc la Sofia, en fi, hi ha de tot. Una persona té moltes personalitats i un escriptor, més. És molt complex un escriptor..., que Déu ens guardi d'un escriptor a la vora!

(Dolors Oller: "L'entrevista que mai no va sortir", La Vanguardia (Barcelona), 2 de juliol de 1991).