A Marià Manent...


Sota l'aigua dels llacs i dels rius i els estanys,
la de cada gorg, que és tan verda
té palaus i tresors la dona d'aigua gerda,
antiga de dies i d'anys.

A voltes, sobre l'aigua alta i blanca camina,
mira els estels, pregunta al vent
vanament inquieta, la soledat present
i una dolor secreta i fina.

Inútil la promesa i el prec al vianant,
que amb terror li fuig i l'esquiva:
sola de nou, deserta li deixarà la riba
i, en l'aigua, el ressò del seu cant.


(D'Elegia del mite, Barcelona, 1950)