Robert Saladrigas
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

—¿Com et vas decidir a escriure en català?
—Jo vaig començar escrivint en castellà quan tenia quinze anys, però encara que intuïa que aquella llengua no era la meva i que calia aprendre català, no em vaig decidir fins un dia que, fent periodisme, vaig entrevistar Espriu. Mentre esperava que em rebés es devia barallar amb algú perquè sentia els seus crits. Jo, que sempre he estat molt tímid, ja estava a punt de tocar el dos i de pressa quan va entrar precipitadament a l'habitació. En comptes de saludar-me em va dir: en què escriu vostè? Li vaig dir que en castellà i, en dir-li el meu nom i cognoms, em va etzibar: «I vostè creu que dient-se Saladrigas i Riera farà alguna cosa, si escriu en castellà?» Allò em va fer rumiar de valent i vaig fer el pas endavant definitiu.

¿Què és per a tu la literatura?
—Una mica de tot, però essencialment, creació. Ni la temàtica, ni la llengua, ni la indagació estilística per separat, no constitueixen el moll del procés creador. Aquest és conseqüència de la totalitat. No pot haver-hi dissociació entre el que dius i com ho dius. La literatura és un reducte de la llibertat, enmig de dogmatismes i modes, encara que evidentment ha de coincidir amb la sensibilitat de l'època. Al capdavall, la literatura, en tant que creació artística, aspira a conquistar el domini de la veritat total per tal de modificar-la. Aquí resideix la seva fascinació i el desafiament que planteja a l'escriptor.

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Robert Saladrigas, regust agre i estel al vent", El Correo Catalán, 17 de març 1979)

* * *

—¿Escriure ho vius com un patiment interior o com un exercici calculat de disciplina?
—Jo escric quan tinc alguna cosa a dir, per tant no tinc cap pla, cap mètode. I penso que cada obra que faig pot ser l'última. Sóc incapaç d'escriure si no és per imperatius personals interns.

[...]

—¿Però l'ofici no s'ha de superposar a la teòrica inspiració?
—Jo aplico l'ofici quan tinc la idea, però quan començo a escriure no tinc la idea clarament desenvolupada. La història no va més enllà fins que no m'hi poso de veritat. I per això tinc parades brutals, de no saber seguir una novel·la i reprendre-la al cap d'un quant temps. Llavors és imprevisible saber què pot passar. Sóc bastant tossut, em poso contra les cordes i poso contra les cordes la novel·la.

(Oriol Malló. "M'agrada jugar-me-la", El Temps, 30 de desembre 1991)

* * *

—¿El sol de la tarda s'obre amb unes citacions de Leopardi i de Dant que fan referència a l'amor i a la mort. ¿Són aquests els temes de la novel·la?
—Sí. Són un fet referent a la meva obra. Els enfoco molt directament. Van molt plegats. No sols la mort física, sinó la idea de buidor. Hi ha moltes formes de morir, em sembla.

—¿El sol de la tarda és, doncs, el sol que és a punt de morir?
—Un sol que il·lumina però no escalfa. És la definició de la història del protagonista.

[...]

—¿Té components biogràfics?
—No. No sóc gaire partidari de fer novel·la autobiogràfica. El novel·lista que no és capaç d'inventar no és novel·lista. El talent del novel·lista és donar credibilitat a una ficció.

—¿Ser crític ajuda a ser novel·lista?
—No ajuda ni no ajuda. És una funció paral·lela. Ajuda a estar al dia, a comprendre, a valorar. Et poden esperonar, evidentment. Intueixes més si et donen gat per llebre. Però has d'anar amb compte de no deixar-te contaminar. Molts grans escriptors han estat grans crítics. M'esgarrifen les declaracions de novel·listes actuals que diuen que no llegeixen novel·la contemporània. És com si un metge et digués que no llegeix llibres actuals de medicina.

(Lluís Boada. El Temps, 30 de març 1992)

* * *

—¿Tens algun espai secret?
—Crec que hi ha espais interiors, que tothom els té. El visible és poc important; el més important són aquests espais invisibles. Sense secrets no es podria viure. Desconfio de la gent que no té secrets, com de la gent que no té vicis. El novel·lista viu en espais imaginaris.

—¿Quin és l'espai que escrius?
—El meu propi espai, com a ésser humà, com a home del meu temps. Però la realitat que escrius sempre és falsa, en relació a l'altra realitat. Falsa, però autèntica com a suprarealitat.

—¿Diries que has creat un espai nou?
—Tampoc no m'ho pregunto massa. He creat el meu espai de llibertat. Que sigui nou o no, no ho sé, i en tot cas ho diran els altres. Serà nou si és molt profundament sincer.

(Oriol Izquierdo. "Tast de Text", Cultura, abril 1994)



--------------------