POEMA DE TU I JO

Dins l'amagatall del cor
hi ha una galta pàl·lida,
la tebior d'un bes molt fi
i una paraula punxaguda
que tu mai no vas dir-me.

Dins l'amagatall del llavi
hi ha desiguals petjades
d'unes dents amorosides:
—Tot el somni d'un Amor
dorm, caut, al trébol dels llavis—.

Dins l'amagatall dels ulls
nia la teua mirada
ben farcida de guspires
com el cel replé d'estrelles... 

El teu llavi s'esbadella.
Tremola al vent del desig, el teu cor...
I l'Amor, nu i fredolic,
cus i recús, per cobrir-se,
les sedes dels nostres records;

(la primera rosa que vas prendre'm,
el primer bes que et vaig collir,
tota la primera nit de noces
i aquell plor de primala que va fer,
en nàixer, el nostre fill).

(El bes als llavis. Castelló de la Plana: Biblioteca de Contemporanis, núm. IX - Societat Castellonenca de Cultura, 1934)

* * *

SOMNIS I ROSES

Ara que al cel esclata la clarícia
de les estreles múltiples de plata
que esporuguides mostren les dentetes
fetes de vidre encès; ara que els àngels 
fan escampall de núvoles grisenques
i els bells fistons vermells porten a ròssec
vers l'horitzó blavenc de les muntanyes;
ara que els llums elèctrics se somriuen
amb claroretes mítiques
i la vesprada es tomba neguitosa
contra el fullam malèfic de les roses...
...Ara es carrega l'hora amb delectances
totes impures, caldes i propícies
a l'amorosa empresa,
puix que del cel devalla l'ansiosa,
tendra remor de besos.

(El fang i l'esperit. València: Institució Alfons el Magnànim, 1952, p. 11)

* * *

ELEGIA

Res no em fa goig del que al món no és perenne;
tot el caduc em fa por i tristícia;
tan sols la mort i el bon Déu que tot ho ompli
tenen ressò dins mon cor fet tenebra.

Veig lluny de mi la claror del migdia
i aquells afanys que em donaven victòries;
ni l'alta amor, ni el desig de ventura
són prou daler per sostindre'm les ànsies.

¿Per què ha fugit del meu llavi el somriure
i del meu cor la floreta olorosa?
¿Per què la llum de les hores de l'alba
ara és la fulla d'acer que em traspassa?

¿Quines cançons em podrien fer moure
llargues o curtes tonades antigues?
¿Quins ulls de dona podrien donar-me
un bri de vida que no em fóra amarga?

No hi ha resposta plausible, ni en falta,
ja que, transit, el meu cor res no enyora.
Ni la paraula desitge que diguen
puix que també és moridora la verba.

Tot moridor! Entre el cel i la terra
tot és ben ple de despulles i espectres.
Res ja no és ver sinó Déu immensíssim.
i aquesta Dama, a la Mort, que s'atansa.

Ja res d'humà, terrenal, no demane,
puix que Natura és un fals espectacle.
Mon ideal és la Mort, la drecera
que conduix al bon Déu que perdona.

Vinga'm la Mort i bon Déu; que s'espolsen
les meues cendres mortals, massa eixutes,
i que s'esborre del món la memòria
d'aquest il·lús que va creure en la Vida.

(Elegia. Barcelona: Edició particular, 1944, p. 3-5)

* * *

II

EL XIPRER

Aquest arbre, aquest xiprer que tenim nosaltres vora del cap pensador, vist des d'on som, no sembla xiprer. Ara no sabem on comença ni on acaba. Tronc amunt potser es fique al cel foradant-lo i, encara més, el passe lluint el vèrtex més a dalt del cel infinit. Tronc avall potser no termine vora el nostre cerebel sino que seguixca davallant eternament fins un caos sense termini. Així, aquest xiprer serà exposició, més que símbol, de l'eternitat.
Aquesta idea d'aquesta imatge no és renyida amb la sapiència que diu: la matèria no fina mai.
Aquest arbre, però, és fet de matèria.
Vegeu com venim a pensar que el xiprer és etern; és a dir, que la matèria vívida és eterna, contradint la sabiduria quan ensenya: tot mor!
Oh, les rares idees que naixen quan hom pren l'horitzontalitat!

III

LA VIDA I LA MORT

Però no capim nosaltres com s'ha deixat dir tantes vegades que el xiprer és el símbol de la mort essent així que amb tanta facilitat havem trobat que més que símbol és exposició de la vida.
La follia dels homes ho haurà pogut fer! Aquesta follia els ha dut a sembrar xiprers vora els cementiris i encara a dins dels tancats. Els que no som alienats hauríem de segar els xiprers dels cementiris per llur impròpia localització.
I ara ens acut que en segar-los els mataríem i que es voria contradita la nostra filosofia. 
No; no ho podem fer. Fóra una follia. No obstant sembla de judici.
El sí i el no! Els dilemes, eternament! La mort i la vida!
I ací terminaríem si no fórem audaços.

(Elogi del xiprer (1929), dins Antologia. Vers i prosa. València: Lletres Valencianes, 1955, p. 91-92)