Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera.

Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en els llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins a l'any 1998.

Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera.

Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient".

Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni.

Tot i que durant la Guerra Civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums de la seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfic-literari Entre el record i l'enyorança (1955).

En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització de la seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958.

Com ha passat amb altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern.