Joan
Salvat-Papasseit
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Comentaris d'obra Joan Salvat-Papasseit II

El dia 7 Catalunya va perdre amb Joan Salvat-Papasseit un dels seus cors més generosos. En Salvat mor als 30 anys i havia patit molt. Els seus llibres de versos i la seva mateixa vida són, però, no un gemec malaltís, ans un esforç per la joia. Joan Salvat-Papasseit ha lluitat i ha cantat. Era un franciscà. El seu cor cristià bategava amb delit. En una antologia de la poesia religiosa catalana, més d’un poema de Salvat-Papasseit brillaria amb claror ben pura. No cal sinó recordar aquella evocació greu del Nadal: Jesús plorós davant les nostres misèries. Les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit llur més ingenu conreador. Però dels Poemes en ones hertzianes a La rosa als llavis havien passat alguns anys, i Joan Salvat-Papasseit havia fet molt de camí. També era lluny aquella generosa adolescència que inspirava una anarquia idealíssima. Salvat-Papasseit és el poeta de Les conspiracions. Els somnis polítics de Catalunya han trobat en Salvat-Papasseit una veu apassionada i pura que els cantava. Res no és mesquí. Heus ací un dels mots més preciosos del nostre malaguanyat amic. Res no és mesquí. Malalt com sabia el seu cos, estimava el món i els homes. Era un cristià, beneïa Déu i les seves creacions. La noblesa, l’entusiasme, l’esguard amorós de Joan Salvat-Papasseit eren el fons inestroncable de la seva poesia. Era un lluitador. Els que hem estat els seus amics estimarem sempre el seu record. La seva vida fa plorar de tendresa. Nat en el racó més pobre d’un suburbi, infant trist sense jocs i sense escola, soldat precoç de la lluita per la vida, treballador d’oficis aspres, guaita del moll en nits fredes, sent néixer dintre seu, als vint-i-cinc anys, l’espurna divina de la poesia. Aquell orgull d’escriure en català, que és la joia més dolça de Josep Carner, quina felicitat no havia d’ésser per a Joan Salvat-Papasseit! L’escalf dels seus propis versos l’amanyagava més que una llar tèbia a un caminant miserable. Reposa en Déu, Joan Salvat! No han mort la teva ànima ni els teus poemes. El port deu enyorar-te. [...]

(Tomàs Garcés (1924) "Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús". Diari Ara, 8 de gener de 2015).

* * *

En rigor, les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar en Salvat-Papasseit. S'hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació ni en l'equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d'abandonar tota hipòtesi de filiació d'en Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema.

No tan solament fracassà en el seu intent d'aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre'n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic d'adaptar-se a una expressió classitzant, és on en Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal.

(J. V. Foix. "Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda", Revista de poesia, 1925, p. 65-70)

* * *

No compta la poesia catalana, moderna, amb cap poeta d'amor que deixi al descobert intimitats eròtiques i doni al mateix temps una impressió tan extraordinària de netedat.

(Joan Teixidor. "Joan Salvat-Papasseit", Revista de Catalunya, núm. 80, 1934, p. 339)

* * *

Si ens cenyim al rigor just de la denominació, amb tot, l'avantguardisme de Salvat, si no és "fals" com sostenia Foix, sí que és més aviat epidèrmic, i bé que mai no va deixar d'escriure cal·ligrames —encara en trobem alguns a 'Óssa menor'— tant la seva concepció de la poesia com el sector més ampli i perdurable dels seus llibres creixen, realment, al marge de les intencions i de la tècnica avantguardistes. [...]

'La rosa als llavis' exposa l'amor en la seva més declarada exuberància sensual, reduït gairebé a l'acte mateix de la carn, sense rastre de psicologismes (gelosia, nostàlgia, esperança, tedi, etc.) ni de filosofies, contra el que és tradició en la poesia amatòria europea des de l'època dels trobadors.

(Joan Fuster. Literatura Catalana Contemporània. Barcelona: Curial, 1972)

* * *

"'La rosa' és l'expressió més pura de la poètica salvatiana [...]. En 'La rosa', Salvat desenrotlla una teoria de l'amor que recull i potencia alguns materials vells i d'altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. En primer lloc, la història és realista en dos sentits: elimina tota mena de component moral o intel·lectual i redueix l'amor als límits d'un exercici lliure i espontani de la carn.

¿Es tracta d'una aventura real o, al contrari, d'una aventura imaginària que condensa, o no, un seguit d'aventures reals? De fet és una història articulada sense cap referència precisa de tipus geogràfic, cronològic o personal.[...] En segon lloc l'amor, l'entén, el poeta, com una autèntica religió."

(Joaquim Molas. Pròleg a Joan Salvat-Papasseit: Poesies. Barcelona: Ariel, 1978, p. XXXIX, p. XLV i p. XLVI)

* * *

Diumenge vam deixar a mitges el poema Nadal de Joan Salvat Papasseit. Ens vam aturar en el vers d’“el carro dels apis” i la curiosa traducció castellana, autoritzada per Guillem Díaz Plaja, que converteix el carro de la planta herbàcia en “el carrodel Buey Apis”, com si Salvat hagués introduït al Nadal català un element de la mitologia egípcia. Salvat tenia trets surrealistes, però ¿va portar les coses tan enllà? Ell parlava dels apis de menjar, i quan diu que sent com el carro s’adreça al mercat s’ha de referir no al mercat de Memfis sinó al de la Barceloneta, el barri on Salvat vivia quan va escriure Nadal..
Seguim. “Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall.” El Salvat que fins ara tenia parada l’orella al carrer on hi ha fred i sorolls gira els ulls a l’interior. Momentàniament, perquè de seguida mira per la finestra: “Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena.” Si Nadal va sortir publicat el 1921 és molt possible que el dia de Nadal que Salvat ens explica sigui el del 1920, que va ser de lluna plena, segons el calendari de fases lunars que consulto. “I ells recullen les plomes i ja enyoren demà.” Salvat, un malalt optimista, sempre enyorava demà. “Demà, posats a taula, oblidarem els pobres, i tan pobres com som.” S’han qualificat aquests dos versos de carrinclons, de postal de Nadal amb purpurina, però Salvat no és un burgès que parli de la pobresa abstracta o de l’esperit. Salvat i “els de casa” són pobres de debò i per un dia, el dia de demà, Nadal, davant el gall i l’escudella aromatitzada amb l’api, oblidaran que són pobres. “Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.” Punt final. La poesia, recordin el que dèiem diumenge, ha començat amb el verb sentir en les accepcions de notar i escoltar. A mig poema, s’imposa la mirada: “ara esguardo la lluna”, “ens mirarà un moment” “després de mirar-nos...” Poema rodó, acabat. Però i Jesús? Un anarquista, un revolucionari invocant Jesús? “És més forta la nit de Nadal”, deia Sagarra, i per altra banda Salvat fa poc que és pare i la nena Salomé devia arrencar el plor sovint.

(Manuel Cuyàs. "El carro dels apis", El Punt Avui. 27 de desembre de 2011).

* * *



--------------------



Poema Omega de Joan Salvat-Papasseit.
+ ampliar






Poema Passeig + ampliar






Pàgina del llibre L'irritador del port iles gavines.






Pàgina del llibre L'irritador del port iles gavines.
+ ampliar






Coberta del llibre El poema de la rosa als llavis.
+ ampliar