Cèlia
Sànchez-Mústich
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

La meva mare –vés a saber si perquè ja ho duia de cap des que em llegia poemes a la seva panxa, o bé per una oportuna manca de cangur– va començar a dur-me a unes tertúlies poètiques quan jo tenia sis anys. Allà, de mica en mica, vaig descobrir no ben bé què era un poema però sí que valia la pena intentar descobrir-ho. Des d'aleshores escric poesia i continuo sense aclarir l'enigma, tot i que ara ja sé que no aclarir-lo és un plaer afegit.

La meva primera escola era força catalanista i antifranquista, i a casa hi tenia el pare, que era militar, aragonès i de dretes. És a dir, tot un còctel, i amb els ingredients propis d'aquella època capiculats: parlava català a escola i castellà a casa. El còctel, aquest i d'altres que no explico per no embolicar la troca, han influït en la meva narrativa: tinc una certa tossuderia a fer dialogar i conciliar personatges extrems o antagònics.

No m'he decantat per estudis filològics perquè la perspectiva –quan hauria estat el moment– em causava neguit, em feia la sensació que furgar en aquell material lingüístic que a mi em servia per a respirar des dels sis anys era com deixar que em fessin l'autòpsia en viu. Això em va convertir, amb tots els seus inconvenients –que n'hi ha molts– i més d'un avantatge, en autodidacta, o més ben dit, en buscadora "per lliure" de crítics i mestres.

Tot i haver fet poesia abans que narrativa, i tal com vaig acordar un dia amb l'amic Sam Abrams, en el meu cas no hi ha transfuguisme sinó bicefàlia (dimensions dels caps, a part). I pel que fa a la llengua, si em vaig decantar pel català com a llengua literària tot i haver parlat castellà a casa fins els dinou anys i haver-hi escrit els primers poemes, potser va ser per la mateixa raó que si dos amics em convidessin a sopar el mateix dia, triaria (a igualtat de condicions, afinitat, bones perspectives de passar-ho bé, etc.) aquell de tots dos que menys amics o amigues tingués per acompanyar-lo.

Professionalment m'he dedicat, entre d'altres activitats ben dispars, a l'ensenyament de la música. Vaig fer la carrera a Arts del Ritme, una escola ja desapareguda que ens inculcava el sentit de l'espectacle i ens feia viure la complicitat entre música, dansa i poesia. Tots fèiem una mica de tot, i recordo que tan aviat em trobava al Romea acompanyant a la guitarra un quadre flamenc, com executant un fons de piano per a les estudiants de ballet, com disfressant-me de Goya i donant suport plàstic a un text poètic sobre el pintor. La meva formació en aquest àmbit m'ha permès col·laborar musicalment amb altres poetes, i fins i tot amb mi mateixa, ja que durant molt temps vaig acompanyar-me al piano o la guitarra en alguns dels meus textos (dits, no cantats) a tall de contrapunt. Això només ho feia quan "el guió ho requeria" –reconec que el silenci no deixa de ser el teló de fons més fiable per a la veu poètica– i quan el dia encara tenia quaranta-vuit hores...

M'ha interessat força la lectura pública dels poemes, la participació en trobades i festivals. I recordo amb molt d'afecte les tertúlies poètiques que vaig tenir el plaer de presentar durant uns quants anys a Lailo, un espai alternatiu i càlid (era una rebotiga al barri del Raval) on els poetes llegien a tocar del públic i entre penjarobes i objectes reciclats. Actualment, i des de l'any 2007 dirigeixo juntament amb el poeta Joan Duran i Ferrer la Festa de la Poesia a Sitges, un intens, artesanal i personalitzat homenatge als poetes on es garanteix la síndrome d'Estocolm als "poetes segrestats".

Les dues coses que més m'importen d'aquest món són, en segon lloc, escriure i aprendre'n cada dia més a fi de merèixer aquesta activitat que ni vull ni sé deixar de practicar, i de la qual són indirectament responsables totes les persones amb qui comparteixo amor o simplement la condició humana, i que sempre estaran situades –aquestes sí– en el primer lloc dels meus interessos.








--------------------



L'autora amb el poeta Màrius Sampere, durant el recital conjunt al voltant de l'any 1995.
+ ampliar






L'autora amb l'actor Fernando Guillén, que va participar en la presentació d'Il·lusionistes del futbol, a finals del 2007 (Foto: ©Albert Roca)
+ ampliar






L'autora amb Vinyet Panyella, Montse Rodés i Lluïsa Julià, a Gandia, l'any 1998, després de participar en un recital recordant Maria-Mercè Marçal
+ ampliar






L'autora amb Joan Duran i literalment (i literàriament) arrossegada per Vicenç Altaió. (Foto: ©Laura Cuch).
+ ampliar