Rosina, darling.

T'ho diré sense embuts: et deixo. He pensat tants cops aquesta carta, i he rumiat tant la manera com t'ho diria (miraré que em comprengui, procuraré no ferir-la, seré ferm i delicat alhora, etc., etc.), que a la fi m'he decidit a tirar pel dret. Així que ja ho veus: et deixo. Tot, ho deixo: la casa, la feina i tu. I més clar encara: et deixo per una altra. Sí, sí, exactament això que estàs pensant: com un bandarra, com un podrit fill de sa mare, com un porc amb qui en mala hora et vas casar, ara fa tretze anys. Sóc tot això i moltes coses més: un irresponsable, un immadur, un boig que hauria d'anar a parar al psiquiàtric. O a la presó. Tot el que vulguis, nena.

A les espatlles on vagis a vessar les llàgrimes de dona abandonada, hi trobaràs tota la comprensió del món. El que no em perdonaran i, de retruc, no t'ho perdonaran a tu — és que deixi la feina. D'això, sí que se'n faran creus, els amics que et quedin i que t'aconsolin dient que aquestes coses passen cada dia; però que deixi l'arquitectura, amb el prestigi, les peles i la res-pon-sa-bi-li-tat (a partir d'ara, prepara't, aquesta és la paraula que hauràs de suportat més vegades, i creu-me que ho sento), això no és normal, no és lògic, i et miraran de cua d'ull, per si s'encomana. Via vaginal, vull dir.

Renuncio d'antuvi a fer-te comprendre'n els motius. Hi tens la mateixa capacitat com per entendre el fora de joc del futbol, les derivades matemàtiques o el cinema de Bertolucci, els tres exemplars favorits que esmentes quan presumeixes de senzillesa mental, darling.

Només perquè vegis que tot plegat no és un impuls —sobre això, és millor que no et facis il·lusions, perquè no es tracta d'un cop de cap, t'ho puc ben jurar—, he renunciat a una marxa més espectacular, que és exactament la que m'hauria agradat. Em venia salivera només de pensar en un cop de porta ben pegat, però ja ho veus: hi he renunciat. I ho he fet per resistir l'impuls de pegar-lo, aquest cop de porta. Era massa teatral, i, per tant, tenia algun dring fals que t'hauria fet fer il·lusions sobre el recobrament del meu seny. Per exemple: volia cremar llibres —però tota la biblioteca— a la banyera. El sostre i les parets hi haurien quedat ben galdosos. A continuació, volia esmicolar tots els discos, i els compacts posar-los a la torradora elèctrica, I, amb les estisores grosses, volia deixar-te el present de tota la meva roba feta tires, al mig de la sala. El toc final era cagar-me a la llar de foc (no tenia fetge per fer-te una cosa així sobre el cobrellit nou, que amb tanta cura vas triar, estimada).

Doncs ja ho veus: hi he renunciat, i prou que em reca. ¿Oi que convindràs amb mi que hauria estat una marxa molt més higiènica, contundent i purificadora? Però... La teva reacció hauria estat exactament com enumero: primer, una indignació rabiosa, unes trucades als més íntims contant la meva proesa, llàgrimes avall les galtes enceses. Després, ho hauries deixat tal com estava per mostrar-ho. T'imagino perfectament, assenyalant amb el braç les meves deixalles —les espirituals i les escatològiques— i fruint de l'espectacle. A continuació, l'etapa tendra: el pobre ha perdut el senderi, em necessita, i necessita el psiquiatre aquell de tanta anomenada. Ho recolliries tot, i, de bursada, a la llibreria i a la casa de discos a refer els buits esgarrifosos que la meva inconsciència havia deixat a la teva acurada decoració domèstica. Finalment, la recerca rabiüda, amb detectius privats i tot.

No, xata, no. Prefereixo renunciar a l'espectacle només per espifiar-te la festa. I, amb el cor a la mà: per evitar que et facis falses il·lusions. No té sentit fer-te patir. Almenys, més del compte. No et tinc ràbia, ni mania, ni odi. Simplement, que plego.

I no creguis que la causa sigui la Paquita —la Paquita és el nom de la meva companya, i de seguida te'n faré cinc cèntims: em faig el càrrec que la curiositat pot més que l'honor—; ella n'ha estat, si de cas, el catalitzador. El neguit ja era a dintre, segurament covant-se des de la meva més tendra infància. I ara ja pots dir allò d'«immaduresa neuròtica evolutiva amb brots paranoics segurament congènits», o qualsevol altra xorrada que et vingui al cap (un cap adorable, per cert, no em fa res dir-ho). 

[...]

Abans d'emprendre el fals viatge que creus que estic fent des de fa un mes, he deixat les coses com cal: com un home de bé. T'he deixat perfectament proveïda de cèntims, perquè no m'he emportat ni un clau. Tens per viure molt bé, i, com que ets molt llesta, segur que sabràs invertir i muntar-t'ho de conya. A mi, no em tornaràs a veure mai de la vida. Així que aprofita. I si algun dia vols el divorci, parla amb en Castany, l'advocat, que t'ho resoldrà tot. Li he deixat una pila de papers firmats en blanc. Perquè jo aquella vida, la vostra, ja l'he acabada: estic mort, preciosa.

Teu,

Emili

P.S.: la Paquita té les cuixes de seda i els pits d’ambre calent. Al seu costat no vals una puta merda, my darling.

(Històries perverses. Barcelona: Edicions 62, 1992)