Isabel-Clara Simó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

1. Català

Rosina, darling.

T'ho diré sense embuts: et deixo. He pensat tants cops aquesta carta, i he rumiat tant la manera com t'ho diria (miraré que em comprengui, procuraré no ferir-la, seré ferm i delicat alhora, etc., etc.), que a la fi m'he decidit a tirar pel dret. Així que ja ho veus: et deixo. Tot, ho deixo: la casa, la feina i tu. I més clar encara: et deixo per una altra. Sí, sí, exactament això que estàs pensant: com un bandarra, com un podrit fill de sa mare, com un porc amb qui en mala hora et vas casar, ara fa tretze anys. Sóc tot això i moltes coses més: un irresponsable, un immadur, un boig que hauria d'anar a parar al psiquiàtric. O a la presó. Tot el que vulguis, nena.

A les espatlles on vagis a vessar les llàgrimes de dona abandonada, hi trobaràs tota la comprensió del món. El que no em perdonaran i, de retruc, no t'ho perdonaran a tu — és que deixi la feina. D'això, sí que se'n faran creus, els amics que et quedin i que t'aconsolin dient que aquestes coses passen cada dia; però que deixi l'arquitectura, amb el prestigi, les peles i la res-pon-sa-bi-li-tat (a partir d'ara, prepara't, aquesta és la paraula que hauràs de suportat més vegades, i creu-me que ho sento), això no és normal, no és lògic, i et miraran de cua d'ull, per si s'encomana. Via vaginal, vull dir.

Renuncio d'antuvi a fer-te comprendre'n els motius. Hi tens la mateixa capacitat com per entendre el fora de joc del futbol, les derivades matemàtiques o el cinema de Bertolucci, els tres exemplars favorits que esmentes quan presumeixes de senzillesa mental, darling.

Només perquè vegis que tot plegat no és un impuls —sobre això, és millor que no et facis il·lusions, perquè no es tracta d'un cop de cap, t'ho puc ben jurar—, he renunciat a una marxa més espectacular, que és exactament la que m'hauria agradat. Em venia salivera només de pensar en un cop de porta ben pegat, però ja ho veus: hi he renunciat. I ho he fet per resistir l'impuls de pegar-lo, aquest cop de porta. Era massa teatral, i, per tant, tenia algun dring fals que t'hauria fet fer il·lusions sobre el recobrament del meu seny. Per exemple: volia cremar llibres —però tota la biblioteca— a la banyera. El sostre i les parets hi haurien quedat ben galdosos. A continuació, volia esmicolar tots els discos, i els compacts posar-los a la torradora elèctrica, I, amb les estisores grosses, volia deixar-te el present de tota la meva roba feta tires, al mig de la sala. El toc final era cagar-me a la llar de foc (no tenia fetge per fer-te una cosa així sobre el cobrellit nou, que amb tanta cura vas triar, estimada).

Doncs ja ho veus: hi he renunciat, i prou que em reca. ¿Oi que convindràs amb mi que hauria estat una marxa molt més higiènica, contundent i purificadora? Però... La teva reacció hauria estat exactament com enumero: primer, una indignació rabiosa, unes trucades als més íntims contant la meva proesa, llàgrimes avall les galtes enceses. Després, ho hauries deixat tal com estava per mostrar-ho. T'imagino perfectament, assenyalant amb el braç les meves deixalles —les espirituals i les escatològiques— i fruint de l'espectacle. A continuació, l'etapa tendra: el pobre ha perdut el senderi, em necessita, i necessita el psiquiatre aquell de tanta anomenada. Ho recolliries tot, i, de bursada, a la llibreria i a la casa de discos a refer els buits esgarrifosos que la meva inconsciència havia deixat a la teva acurada decoració domèstica. Finalment, la recerca rabiüda, amb detectius privats i tot.

No, xata, no. Prefereixo renunciar a l'espectacle només per espifiar-te la festa. I, amb el cor a la mà: per evitar que et facis falses il·lusions. No té sentit fer-te patir. Almenys, més del compte. No et tinc ràbia, ni mania, ni odi. Simplement, que plego.

I no creguis que la causa sigui la Paquita —la Paquita és el nom de la meva companya, i de seguida te'n faré cinc cèntims: em faig el càrrec que la curiositat pot més que l'honor—; ella n'ha estat, si de cas, el catalitzador. El neguit ja era a dintre, segurament covant-se des de la meva més tendra infància. I ara ja pots dir allò d'«immaduresa neuròtica evolutiva amb brots paranoics segurament congènits», o qualsevol altra xorrada que et vingui al cap (un cap adorable, per cert, no em fa res dir-ho).

Com que ja t'he dit que he renunciat d’antuvi a fer-te entendre les causes del meu cop de porta —que ha estat sibil·linament esmorteït per la meva bona educació, que, m'hauràs de reconèixer tu, tinc amarada a l'ànima—, et parlaré només dels seus efectes:

He deixat el despatx, però tot en ordre i amb un nou arquitecte en cap prèviament —i meticulosament— triat, i ara treballo de conserge-porter en una fàbrica que, només per no donar-te pistes, no ve al cas dir-te quina mena de cosa manufactura. És una feina que m'agrada moltíssim. Qualsevol plaer que imaginis no és comparable al plaer que experimento cada matí, en fitxar, encendre els llums i connectar les màquines, i seure a la meva tauleta de la porta amb un escuradents a la boca. Quan entren els obrers i alguns em diuen: «Ep, Emili», o «Cada dia toques el xiulet més d'hora, cony d'Emili», o coses semblants, segrego una beatífica felicitat, tan tangible, tan profunda, tan visible que he de mirar de no posar-me a bavejar.

La Paquita, abans, era la dona de fer feines del meu despatx. La vaig conèixer ara fa sis mesos, un dia —potser te'n recordaràs— que m'hi vaig haver de quedar tota la nit amb aquells plànols que calia rectificar de dalt a baix per culpa d'una disposició sobtada de l'Ajuntament. Té vint-i-vuit anys i és andalusa. És la dona més meravellosa del món: sap guisar els plats més saborosament senzills de què mai hagis sentit parlar —el seu potaje, espès, fort, picant, és una glòria—, planxa tot cantant, especialment boleros. Quan diu allò de

...somos dos gotas de llanto
en una canción...

em poso literalment a plorar. Vol tenir fills, molts fills. No sap llegir ni escriure. Al llit és recatada, i mai de la vida consentiria que la veiés rentar-se al bidet o pixar al wàter. Esmenta la regla amb eufemismes i és capaç de posar-s'hi vermella i tot. I m'acaricia l'esquena, amb la mà plana i els ulls humits —una mirada d’una feminitat tan profunda que crec que tots vosaltres, les alliberades, heu perdut per sempre—, amb una tendresa que jo no sabia que existís. Li encanta cosir, i ho fa molt i molt bé. Posa els peus al barrot de la cadira, de manera que els genolls li facin muntanyeta, i així, amb els genolls junts, ajup el cos per mirar la costura de prop. La rodonesa dels seus genolls, mentre està concentrada en l'agulla, és un espectacle del més pur i refinat erotisme. I absolutament ingenu. I cada matí em dóna la carmanyola amb el dinar i un termo amb cafè amb llet. Destapar-la, la carmanyola, a l'hora de dinar, és un dels moments més rics, preciosos i intensos que tinc el gust de viure. A diari, tu.

Abans d'emprendre el fals viatge que creus que estic fent des de fa un mes, he deixat les coses com cal: com un home de bé. T'he deixat perfectament proveïda de cèntims, perquè no m'he emportat ni un clau. Tens per viure molt bé, i, com que ets molt llesta, segur que sabràs invertir i muntar-t'ho de conya. A mi, no em tornaràs a veure mai de la vida. Així que aprofita. I si algun dia vols el divorci, parla amb en Castany, l'advocat, que t'ho resoldrà tot. Li he deixat una pila de papers firmats en blanc. Perquè jo aquella vida, la vostra, ja l'he acabada: estic mort, preciosa.

Teu,

Emili

P.S.: la Paquita té les cuixes de seda i els pits d’ambre calent. Al seu costat no vals una puta merda, my darling.

(Del recull Històries perverses. Barcelona: Edicions 62, 1992)

* * *

Ahir, vint-i-cinquè aniversari de l'esperada i celebrada mort de Franco, rememoro aquells moments tocant ferro (en la superstició tradicional catalana, hom toca ferro per esbandir la malastrugança: els espanyols toquen fusta: mai no he sabur els orígens d'ambdues supersticions, que són ben vives); un amic anglès, que parla i entén l'espanyol i el català, contempla amb mi els informatius i em remarca: «Esteu obsessionats: he sentit la paraula unitat i la paraula diversitat moltes més vegades que la paraula llibertat, en aquesta commemoració.» I és clar: verbalitzar les pors és una altra manera d'esbandir-les, i la unidad en la diversidad o la diversidad en la unidad és tema prioritari fins i tot respecte a les llibertats o a l'estabilitat econòmica.

La Constitució hi és ben explícita, i al seu article 2 ho diu així: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.» Llegeixo aquest article al meu amic anglès, que diu que és l'article constitucional més curiós
que existeix al món.

«¿Saps com es va redactar, aquest article?», li pregunto. Li llegeixo aleshores uns fragments de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació, de Xavier Rocha, especialment quan explica què va passar el 12 de maig de 1978: estant reunida la comissió d'afers constitucionals, el ponent d'UDC Pérez Llorca bhi va fer arribar una quartilla; la lectura d'aquella quartilla va fer retirar totes les esmenes a l'article 2 de la Constitució, i es va aprovar la redacció que estava inclosa en la misteriosa quartilla. Aquesta consigna exterior mai no s'ha sabut –mai no s'ha publicat– qui li enviava i quin poder tenia sobre els ponents. Rocha afegeix que allò va ser un cop d'Estat, un sotmetiment al poder constituent, una consigna de l'exterior de la comissió. La redacció de l'article 2 no va ser fruit, diu Rocha, de cap consens ni transacció, sinó d'una fulminant intervenció extraconstitucional.

El meu amic anglès i jo parlem també de la covarda irresponsabilitat de Fujimori, i el afegeix: «Tant de bo l'exèrcit peruà tingui ara seny.» Malaguanyats països, els qui depenen del seny o la rauxa de les seves forces armades…

21-II-2000

(Del volum En legítima defensa. Barcelona: Columna, 2003)



--------------------