«Les dones en la nostra història»... Vet aquí un tema una mica delicat de tractar. Per la senzilla raó que ha estat dit i repetit, fins a esdevenir gairebé un tòpic, que les dones, a Catalunya, no han tingut història. S'ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres; un dels pobles on hi ha hagut menys escriptores, menys artistes, menys governants, menys pensadores, menys heroïnes. Això, tan poc afalagador per a les dones catalanes, ha estat dit gairebé textualment. I el curiós del cas és que no ha estat dit en to de blasme, sinó com un elogi.
Em guardaria prou subscriure'l. Em guardaria prou, sobretot, de passar per damunt d'aquest tema sense mirar d'enfondir-hi una mica, almenys una mica. I em sembla que, per aconseguir-ho, cal començar per plantejar-se tres qüestions. En primer terme: el fet, en ell mateix, és cert? ¿Es cert que les dones, a Catalunya, no hagin tingut història? En segon terme: si el fet és cert en major o menor grau, quina n'ha estat la causa? ¿Quins en són els responsables? Finalment: quin abast ha tingut?
Primera qüestió: ¿Es cert que les dones a Catalunya no hagin tingut història?
Si per història entenem el que escriuen els historiadors, el fet és indiscutiblement cert. En els meus estudis historiogràfics havia hagut de constatar l'escassetat de monografies dedicades a les nostres figures femenines. Però ara, en voler-me documentar més, he hagut de restar esbalaït, ¿És possible que les altes figures femenines de la nostra història (perquè, en fi, algunes n'hi ha) hagin estat fins a tal punt oblidades o negligides pels nostres historiadors? És un fet. I ja ens permet de respondre una mica a la segona de les qüestions plantejades: entre els responsables que les dones de Catalunya no hagin tingut història, hi ha els historiadors catalans. I m'apresso a llançar aquesta acusació que, naturalment, m'involucra, perquè em fa l'efecte que si he començat per acusar-me a mi mateix i els meus col·legues, restaré amb més llibertat per a acusar qui calgui: els responsables, siguin els que siguin —o les que siguin.

(Del llibre Les dones en la nostra Història. Barcelona: Rafael Dalmau, 1961, p. 7-8)

* * *

En diversos períodes, al llarg de la meva vida, m'ha plagut d'escriure Memòries més aviat de caràcter íntim. Però m'ha plagut també de recollir al meu voltant impressions dels altres, siguen coneguts o inconeguts. Aquestes memòries no tenien un objectiu publicitari. Si de cas, eren elements per a la construcció d'altres Memòries, aquestes sí publicables, que escriuria en arribar a una certa edat, ja prou avançada perquè constituïssin un tou de records i d'experiències. En aquella edat que els cinquanta anys apareixen com una data llunyana, digna de marcar una fita, fou l'arribada al mig segle l'esdeveniment que em va aparèixer com a escaient per a posar-me a la tasca. Però, quan hi vaig ésser —molt abans del que hauria imaginat mai— vaig ajornar-la per als seixanta. I ara que ja he ultrapassat la setantena, i m'acosto a aquella data fatídica que, segons va revelar-me mossèn Pere Ribot, la gent anomena els «tres rals», trobo que altra feina tinc, si vull acabar una part, sols una part, de les obres començades, que posar-me a fer una redacció definitiva i seleccionada de les antigues memòries —tan antigues que comencen quan jo no tenia sinó quinze o setze anys. Aleshores vaig començar-les sota l'exemple d'un cosí meu, uns quants anys més gran que jo. I a la ingenuïtat del model va afegir-se la ingenuïtat dels meus anys. Un viatge que vaig fer tot sol, des de Barcelona a Santesteban de Navarra, pàtria del meu avi matern, fou la causa d'aquell inici, que sempre els viatges, amb la coneixença d'altres terres i d'altra gent, m'han estat un estímul per a la redacció de les meves impressions. Aquesta fou la causa, precisament, del llibre Hores angleses, que, després de dues edicions, per voler dels editors d'aquest volum, encapçala aquestes memòries.

(Introducció a l'obra Al llarg de la meva vida. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 5-6)

* * *

Amb motiu de la guerra de 1914-1918 i de la postguerra es va parlar molt de pobles d'esperit bel·licós i d'esperit pacífic, de pobles fàcils a la revolta i de pobles arrapats a la submissió. Es van fer comparacions entre els soldats dels exèrcits bel·ligerants de la Gran Guerra, quant a frugalitat, resistència i ardidesa: i la comparació ha estat portada fins als diversos components dels Estats en lluita. Hi hagué sorpreses i rectificacions de criteri. Els alemanys, que consideraven els francesos com a afeblits i inadequats per a les fatigues guerreres, proclamaven en plena guerra, públicament, en llurs diaris, que els francesos havien retrobat l'esperit bel·licós dels antics gals. Dins l'exèrcit francès l'experiència va demostrar, al cap de poc temps d'haver començat la lluita, que l'empenta guerrera, en termes generals, era diferent, segons la contrada de la qual procedien els homes. Sembla que els bretons, els normands i els savoians foren els millors soldats de França. 
 

(De l'obra Els catalans i l'esperit bel·licós. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 13-14)